dissabte, 24 de desembre de 2016

CONVERSA AMB JOAN GARÍ SOBRE MONTAIGNE, FUSTER I EL PAÍS VALENCIÀ


Joan Garí aporta sovint el seu punt de vista sobre el País Valencià i altres temes d’actualitat als diaris “Ara” i “El País”. Escriu comentaris de llibres al setmanari “El Temps” i als diaris “Ara” i “Levante”. Ha escrit poesia, novel·la, llibres de viatge i de cuina. Però, sobretot excel·leix en la seua obra assagística, gènere pel qual sent particular devoció. Acaba de publicar L’única passió noble (Onada edicions, 2016), llibre amb el qual va ser guardonat amb el I Premi de Narrativa Memorialística, convocat per l’Ajuntament de Benicarló. Un assaig que té com a protagonistes Joan Fuster i Montaigne i on a través del pensament dels quals es reflexiona sobre el País Valencià. Sobre aquest llibre hem mantingut amb ell la següent conversa.
-                     Com naix la idea d’escriure L’única passió noble?
Tot naix, com explique al llibre, del viatge que faig l’any 2008 amb la meua família a Saint Michel de Montaigne, al Périgord, on hi ha la torre del fundador del gènere assagístic.
-                     El llibre porta com a subtítol Converses amb madameMähler – Besse sobre els valencians i el seu país. ¿Ens pots explicar qui era aquesta madame Mähler – Besse i com la vas conèixer?
  Cécile Mähler – Besse era la propietària, aquell 2008, del castell del segle XIX que alberga la torre de Montaigne. El castell és privat però la torre és visitable. Vaig conèixer aquesta senyora sopant una nit a l’únic restaurant del poble i aquella breu conversa em va donar la idea de fer un llibre basat en un diàleg imaginari entre ella i jo. Això em donava peu a parlar de moltes coses diferents, seguint la tradició assagística que va inaugurar precisament Montaigne i que molts al País Valencià vam descobrir a través d’escriptors com Joan Fuster.
-                     En el llibre escrius: “M’interessa molt més, sincerament, el projecte de Fuster que la seua posteritat.” ¿Ens pots ampliar aquesta afirmació?
Fa alguns anys que s’ha corregut un vel sobre Fuster i la seua obra, que sembla que ja només tenen interès per a determinats erudits universitaris. Jo, que discrepe de moltes coses de les que va dir Fuster sobre el País Valencià, continua fascinant-me la seua capacitat per imaginar-se tot un país on només hi havia tres províncies inconnexes i una mentalitat profundament sucursalista. Per això dic al llibre que el País Valencià és un assaig i fins i tot el projecte dels Països Catalans –que és un anhel bàsicament valencià- em resulta engrescador perquè es basa en una comunitat lingüística i cultural, com la francofonia. Més enllà de les derivacions polítiques, jo em sent més a prop d’un català o un balear lectors d’Ausiàs March que d’un veí meu de Borriana que parle en castellà o que ignore absolutament els fets bàsics de la nostra cultura.
-                     Al llibre parles de les tertúlies a l’Hotel Inglés de València a les que assisties en la teua època d’estudiant i que et van marcar molt. ¿Què eren aquelles tertúlies? ¿Quina repercussió creus que van tindre en els esdeveniments posteriors?
És una història poc o mal contada, que va ser decisiva. Tota la política valenciana actual naix d’unes tertúlies que, als anys 80, van fer seure per primera vegada a catalanistes i anticatalanistes a la ciutat de València, després de la cruenta batalla que els va enfrontar en els anys anteriors. Jo era molt jove llavors –estudiava a la facultat de Filologia- però aquells diàlegs en profunditat i sense manies em van marcar. No em van fer canviar la manera de pensar però sí que em van ensenyar que s’ha de parlar sempre, sobretot amb els qui no pensen com tu. Ningú dialoga de veritat amb els qui pensen com ell: eixa conversa s’acaba de seguida. L’autèntica interlocució l’hem de tindre amb els contraopinants.
-                     En el llibre afirmes que no ets nacionalista i que Fuster no era molt més nacionalista que tu. Potser aquesta afirmació sorprendrà  més d’un lector.
  Ni Fuster ni jo ens consideràvem nacionalistes. Això són etiquetes polítiques i les etiquetes se les posa la gent que no sap definir-se de cap altra manera. A mi m’interessen més els individus que els grups, potser per allò que deia Stanislaw Jercy Lec: “L’home és individualment intel·ligent i col·lectivament estúpid”. Comprenc la necessitat de la política però, més enllà de les ideologies, sóc partidari de les idees. El nacionalisme és com la religió, i jo, en termes públics, sóc partidari del laicisme.

-                     Un dels perills dels que adverteixes respecte a la llengua, és que malgrat que implícitament es reconeix la seua unitat, s’evita la utilització del terme català. Fins i tot ho fa Compromís. ¿Quins perills pot comportar aquesta actitud?
  Això és més perillós que si som nacionalistes o no, crec. Si no utilitzem per a res, públicament i políticament, el terme “català” i no fem res per què n’hi haja versions de webs oficials o del que siga en “valencià”i en “català” correm el perill de convertir el valencià –el català del País Valencià- en una mena de gallec, és a dir, en un dialecte precastellà. Encara no he vist que ningú aborde aquest problema. I ja seria hora.
-                     Dos capítols del llibre fan referència a l’homosexualitat de Fuster, una qüestió que era coneguda, però, almenys que jo conega, ningú n’havia parlat per escrit. ¿Per què has decidit abordar el tema?
  Tens molta raó: crec que en aquest llibre es parla per primera vegada d’alguns temes civilment importants en aquest país i un d’ells és la condició sexual del nostre escriptor més important. Sembla increïble que ningú s’hi haja referit, quan és un tema que té una transcendència enorme per entendre alguns aspectes de la seua obra, com per exemple perquè no escriu un diari íntim o almenys personal com El quadern gris. De tota manera, no espere que parlar per primera vegada d’aquest tema o de les tertúlies de l’Hotel Inglés tinga grans conseqüències. Fa temps que la nostra societat viu com anestesiada, on només reben lloances algunes novel·letes fàcils de llegir o alguna raresa bibliogràfica. Això va de soi, com hauria dit el propi Fuster.
-                     Què han significat per a tu Montaigne i Joan Fuster?
  Montaigne és el clàssic que seguisc llegint quasi cada dia i Fuster és qui em va ensenyar a estimar-lo, el seu representant en la meua pròpia llengua.
-                     Tu t’has mostrat sempre un ferm defensor de l’assaig com a gènere literari. El País Valencià ha donat lloc a molta literatura assagística. ¿És el País Valencià un assaig ell mateix?
  Sí, ja ho deia abans: la noció de “País Valencià” (un territori cohesionat, interconnectat, amb una població conscient de ser alguna cosa més que un grup de gent que viuen quasi tots a prop de la platja) és en si un assaig. Hi ha països que són novel·les o drames. A nosaltres ens ha tocat ser un assaig, per això el nostre major escriptor contemporani ha sigut un assagista i no un novel·lista. Estem encara a mig coure...
Josep Manuel San Abdón


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada