Joan Garí aporta
sovint el seu punt de vista sobre el País Valencià i altres temes d’actualitat
als diaris “Ara” i “El País”. Escriu comentaris de llibres al setmanari “El
Temps” i als diaris “Ara” i “Levante”. Ha escrit poesia, novel·la, llibres de
viatge i de cuina. Però, sobretot excel·leix en la seua obra assagística,
gènere pel qual sent particular devoció. Acaba de publicar L’única passió noble (Onada edicions, 2016), llibre amb el qual va
ser guardonat amb el I Premi de Narrativa Memorialística, convocat per
l’Ajuntament de Benicarló. Un assaig que té com a protagonistes Joan Fuster i
Montaigne i on a través del pensament dels quals es reflexiona sobre el País
Valencià. Sobre aquest llibre hem mantingut amb ell la següent conversa.
-
Com naix la idea d’escriure L’única
passió noble?
Tot naix, com explique al llibre, del viatge que faig l’any 2008 amb la
meua família a Saint Michel de Montaigne, al Périgord, on hi ha la torre del
fundador del gènere assagístic.
-
El llibre porta com a subtítol Converses
amb madameMähler – Besse sobre els valencians i el seu país. ¿Ens pots
explicar qui era aquesta madame Mähler – Besse i com la vas conèixer?
Cécile Mähler – Besse era la
propietària, aquell 2008, del castell del segle XIX que alberga la torre de
Montaigne. El castell és privat però la torre és visitable. Vaig conèixer
aquesta senyora sopant una nit a l’únic restaurant del poble i aquella breu
conversa em va donar la idea de fer un llibre basat en un diàleg imaginari
entre ella i jo. Això em donava peu a parlar de moltes coses diferents, seguint
la tradició assagística que va inaugurar precisament Montaigne i que molts al
País Valencià vam descobrir a través d’escriptors com Joan Fuster.
-
En el llibre escrius: “M’interessa molt més, sincerament, el projecte de
Fuster que la seua posteritat.” ¿Ens pots ampliar aquesta afirmació?
Fa alguns anys que s’ha corregut un vel sobre Fuster i la seua obra, que
sembla que ja només tenen interès per a determinats erudits universitaris. Jo,
que discrepe de moltes coses de les que va dir Fuster sobre el País Valencià,
continua fascinant-me la seua capacitat per imaginar-se tot un país on només hi
havia tres províncies inconnexes i una mentalitat profundament sucursalista.
Per això dic al llibre que el País Valencià és un assaig i fins i tot el
projecte dels Països Catalans –que és un anhel bàsicament valencià- em resulta
engrescador perquè es basa en una comunitat lingüística i cultural, com la
francofonia. Més enllà de les derivacions polítiques, jo em sent més a prop
d’un català o un balear lectors d’Ausiàs March que d’un veí meu de Borriana que
parle en castellà o que ignore absolutament els fets bàsics de la nostra
cultura.
-
Al llibre parles de les tertúlies a l’Hotel Inglés de València a les que
assisties en la teua època d’estudiant i que et van marcar molt. ¿Què eren
aquelles tertúlies? ¿Quina repercussió creus que van tindre en els
esdeveniments posteriors?
És una història poc o mal contada, que va ser decisiva. Tota la política
valenciana actual naix d’unes tertúlies que, als anys 80, van fer seure per
primera vegada a catalanistes i anticatalanistes a la ciutat de València,
després de la cruenta batalla que els va enfrontar en els anys anteriors. Jo
era molt jove llavors –estudiava a la facultat de Filologia- però aquells
diàlegs en profunditat i sense manies em van marcar. No em van fer canviar la
manera de pensar però sí que em van ensenyar que s’ha de parlar sempre,
sobretot amb els qui no pensen com tu. Ningú dialoga de veritat amb els qui
pensen com ell: eixa conversa s’acaba de seguida. L’autèntica interlocució
l’hem de tindre amb els contraopinants.
-
En el llibre afirmes que no ets nacionalista i que Fuster no era molt més
nacionalista que tu. Potser aquesta afirmació sorprendrà més d’un lector.
Ni Fuster ni jo ens consideràvem
nacionalistes. Això són etiquetes polítiques i les etiquetes se les posa la
gent que no sap definir-se de cap altra manera. A mi m’interessen més els
individus que els grups, potser per allò que deia Stanislaw Jercy Lec: “L’home
és individualment intel·ligent i col·lectivament estúpid”. Comprenc la
necessitat de la política però, més enllà de les ideologies, sóc partidari de
les idees. El nacionalisme és com la religió, i jo, en termes públics, sóc
partidari del laicisme.
-
Un dels perills dels que adverteixes respecte a la llengua, és que malgrat
que implícitament es reconeix la seua unitat, s’evita la utilització del terme
català. Fins i tot ho fa Compromís. ¿Quins perills pot comportar aquesta
actitud?
Això és més perillós que si som
nacionalistes o no, crec. Si no utilitzem per a res, públicament i
políticament, el terme “català” i no fem res per què n’hi haja versions de webs
oficials o del que siga en “valencià”i en “català” correm el perill de
convertir el valencià –el català del País Valencià- en una mena de gallec, és a
dir, en un dialecte precastellà. Encara no he vist que ningú aborde aquest
problema. I ja seria hora.
-
Dos capítols del llibre fan referència a l’homosexualitat de Fuster, una
qüestió que era coneguda, però, almenys que jo conega, ningú n’havia parlat per
escrit. ¿Per què has decidit abordar el tema?
Tens molta raó: crec que en aquest
llibre es parla per primera vegada d’alguns temes civilment importants en
aquest país i un d’ells és la condició sexual del nostre escriptor més
important. Sembla increïble que ningú s’hi haja referit, quan és un tema que té
una transcendència enorme per entendre alguns aspectes de la seua obra, com per
exemple perquè no escriu un diari íntim o almenys personal com El quadern gris. De tota manera, no
espere que parlar per primera vegada d’aquest tema o de les tertúlies de
l’Hotel Inglés tinga grans conseqüències. Fa temps que la nostra societat viu
com anestesiada, on només reben lloances algunes novel·letes fàcils de llegir o
alguna raresa bibliogràfica. Això va de
soi, com hauria dit el propi Fuster.
-
Què han significat per a tu Montaigne i Joan Fuster?
Montaigne és el clàssic que seguisc
llegint quasi cada dia i Fuster és qui em va ensenyar a estimar-lo, el seu
representant en la meua pròpia llengua.
-
Tu t’has mostrat sempre un ferm defensor de l’assaig com a gènere literari.
El País Valencià ha donat lloc a molta literatura assagística. ¿És el País
Valencià un assaig ell mateix?
Sí, ja ho deia abans: la noció de
“País Valencià” (un territori cohesionat, interconnectat, amb una població
conscient de ser alguna cosa més que un grup de gent que viuen quasi tots a
prop de la platja) és en si un assaig. Hi ha països que són novel·les o drames.
A nosaltres ens ha tocat ser un assaig, per això el nostre major escriptor
contemporani ha sigut un assagista i no un novel·lista. Estem encara a mig
coure...
Josep Manuel San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada