Josep Usó i Mañanós (Vila – real, 1959), acaba de
publicar Una història amb sol i ombres (Onada
edicions), amb la qual va guanyar el premi Vila de Puçol, una novel·la que es
desenvolupa entre els anys 1972 -1976,
l’acció es situa a Vila – real i a Xile, són els anys del colp d’estat
del general Pinochet a Xile i de la mort del general Franco i del començament
de la Transició a l’estat espanyol. És
una història en què de diverses maneres, se’ns presenta el domini d’unes
persones sobre unes altres, on els poderosos atempten contra la dignitat i la
vida dels altres d’una manera sovint molt cruel. De tot això hem parlat amb
l’autor.
-
Com li va sorgir
la idea de relacionar el País Valencià dels darrers anys del franquisme i El
Xile de Pinochet?
Vaig començar la
història a partir de la imatge d’un borratxo desconegut a la dècada dels
setanta. En aquells moments, jo era un xiquet i també ma mare i la meua àvia
eixien a prendre la fresca. Evidentment, mai vam vore passar cap borratxo
semblant, però Vila-real si que té una història de relació amb l’alcohol. Jo
encara he conegut moltes destil·leries i d’aquesta ciutat, els pobles veïns en
dient allò de “Vila-real, el poble de l’alegria. Més de cent tavernes i cap ni
una llibreria”. Una vegada escrita aquesta primera escena, em calia trobar un
motiu per fer que aquest desconegut beguera. I em semblà que beure per oblidar
una història d’amor era un poc vulgar. De manera que vaig pensar en trobar un
remordiment terrible. En un primer moment, però, tampoc tenia pensat
relacionar-ho amb Xile. Aquesta idea em vingué després. Jo, quan comence una
novel·la, no sempre sé com acabarà.
-
Tant en aquest
llibre com en La senda llarga, el
representants de l’església catòlica no ixen gens ben parats. Manuel Sebastià
no té ni un punt de caritat cristiana.
Manuel Sebastià
és un personatge que dona molt de joc. Ho és perquè, fins i tot ara, es tendeix
a considerar que una persona que té un ofici determinat, ha de tindre també un
comportament acord amb alguns comportaments ètics. Així, es considera que
qualsevol metge ha de ser una bona persona, que qualsevol mestre ho ha de ser
per vocació i també, i molt especialment, que qualsevol ministre de qualsevol
religió, en especial els capellans, han de ser unes persones molt preocupades i
complidores de la moral cristiana.
Malauradament,
molt sovint veiem que això no sempre és així. En especial, en els darrers anys
ens hem trobat amb nombrosos casos en els que molts capellans s’han vist
involucrats en assumptes d’abusos a menors. Només cal recordar, per no furgar
en casos més propers, el cas terrible d’Irlanda, on la institució ha hagut de
demanar perdó públicament a les víctimes, o als Estats Units, on han hagut de
pagar una veritable fortuna per evitar anar a uns judicis que de segur tenien
perduts.
En altres
religions, supose que passarà el mateix. Hi haurà bons ministres i de roïns.
Manuel Sebastià és un individu que s’ha buscat el seu lloc de predador de la
mateixa manera que ho fan altres com ell. Tots hem llegit casos de monitors de
colònies, mestres, monitors de gimnàs, etc, oficis en els que s’està prop dels
joves, que han acabat involucrats en casos d’abusos. De fet, al final, resulta
que pot ser el seu problema es podria haver resolt d’una millor manera.
Si es vol, ací
també es podria buscar un paral·lelisme amb la hipocresia que impera a la
nostra societat; en realitat, un pecat, o un delicte, només ho és si
t’enxampen. Si ho pots ocultar, no passa res.
El cas del capellà
de La senda llarga, és un poc
diferent. Allà, el personatge d’Evaristo és un vividor. Ell, des de menut, el
que vol és viure sense treballar. I aleshores, el que se li acut és anar-se’n
al seminari primer i després, aprofitar el nou estatus que li ofereix ser
capellà per viure el millor possible. Com a única documentació per crear
aquesta mena de personatges, fa anys em vaig comprar, i de segona mà, La vida sexual del clero de Pepe
Rodríguez (Ed B, Barcelona, 1995). Allà n’hi ha per triar i remenar.
-
El moment en què
Patricio Gálvez descobreix que havia estat torturant Gladys perquè el general
Pinochet s’havia jugat un sopar, és un moment especialment cruel de la novel·la,
que defineix perfectament el personatge. L’ha documentat en algun fet real?
Patricio Gálvez
és un personatge completament imaginari. L’únic que necessitava per
transformar-lo del Comandante Gálvez en el borratxo, és una raó prou poderosa
com per girar-li tot el seu món del revés. Aleshores vaig pensar que la
consciència seria un bon recurs. Crec que ell és, en últim terme, un home
honest. Com a bon militar, no discuteix cap de les ordres que li donen. Quan,
finalment, descobreix el perquè de tot plegat, aleshores busca refugi en les
seues creences. Però creuar-se amb Manuel Sebastià l’obligarà a cercar altre
refugi.
D’altra banda,
aquesta excusa de l’obediència, sempre l’esgrimeixen els militars quan la
situació se’ls torna en contra. Ja ho feien els membres de les SS a l’Alemanya
nazi, els torturadors argentins o xilens, i, en general, tots aquells que
s’excusen en l’autoritat d’altres que “els obliguen a fer el que no volen”. Com
ara “hem hagut d’apujar els impostos, que no ho volíem fer, però ens ho han
manat així”. La meua àvia, que era sàvia, d’això en diria “excuses de mal
pagador”.
-
El personatge de
Patricio Gálvez mor rossegat pel sentiment de culpa i la mala consciència, ¿ha
volgut mostrar com un règim dictatorial és capaç de destrossar fins i tot els
qui li donen suport?
En un règim
dictatorial, es fa el que li rota al dictador. I aquest, normalment, és un
personatge d’intel·ligència escassa. Astut, cruel, venjatiu i implacable, tant
com vulgueu, però no solen ser massa brillants. Ni tan sols Napoleó era tan bon
general com se’ns ha volgut fer creure, ni Franco tan bon general, ni Hitler va
passar de soldat de primera classe a la guerra del 14. Però tots ells, Pinochet
també, acaben essent uns monarques absolutíssims, emparats i recolzats per
aquells que xuclen de la mamella que el dictador manté immòbil. Aleshores, quan
s’adonen que tots els seus desitjos es compleixen, perden el món de vista i
obliden que tenen servidors que estan disposats, per riure’ls la gràcia d’un
mal acudit, a cometre qualsevol barbaritat. Si algun d’aquests té consciència,
en adonar-se del que ha fet o està fent, crec que té motius per tornar-se boig.
-
Remigio Estepa i
sobretot Bernardo Pérez fan tranquil·lament el salt del franquisme a la
democràcia. El no haver passat comptes amb el règim anterior, ¿seria la causa
de la mala qualitat democràtica que tenim?
Quan a la “Transición”,
jo era molt jove. Vaig nàixer el 1959, el mateix any que es va estrenar “Con
faldas y a lo loco”. Aleshores, jo escoltava que algunes persones majors
reclamaven la “Ruptura”, però mai ningú no em va explicar clarament el que
volia dir allò. D’altra banda, quan es feien els primers mítings, jo recorde
que molts candidats es presentaven com a “demòcrates de tota la vida”. El
mateix Fraga en pot ser un exemple de llibre. El problema que tenim ací, i ara
crec que es veu prou clar, és que ningú ha pagat pel que va fer. Així, tenim el
país ple de fosses comunes, hi ha tot de temes que no es poden ni esmentar, i
estem arribant al punt que el nom de les coses ja és considerat com a subversiu
(ara, anti-sistema). D’altra banda, el sistema ens pot plomar a tots impunement
per a que els seus mandarins continuen vivint com a reixos.
L’altre dia
m’explicaven que Suïssa no entrarà mai a la Unió Europea perquè allà, només
recollint un nombre de signatures, n’hi ha prou per convocar un referèndum. I
en fan cada any, moltes vegades més d’un. En canvi, la condició per ser membre
de la Unió Europea, és votar només als “representants” una vegada de tant en
tant. I mentre, aquests poden fer, i fan, el que els dona la gana.
-
Les persones del
poble es dediquen només a tafanejar, ¿vol representar, amb la seua presència i
actituds, una societat immobilista i acrítica incapaç de propiciar cap canvi
social?
Les persones del
poble són dels anys setanta. Jo, que era jovenet, recorde que la recomanació
que més ens feien als meus companys d’institut les nostres mares, era la de “no
posar-nos en política”. Nosaltres, que erem joves, no en fèiem massa cas, però
si alguna cosa he pogut desxifrar amb els anys, era que hi havia molta por i
molta ignorància.
En la nostra
societat, ara mateix, em resulta sorprenent que moltíssima gent, no trobe cap
relació entre la situació de la societat i els nostres governants. Es considera
que la crisi és una espècie de càstig diví contra el que ningú no pot fer res.
Que ningú la podia preveure. I això és rotundament fals.
Però jo, que soc
optimista de mena, pense que la gent no és ruca. Que només ha estat anestesiada
per una enorme i llarguíssima campanya publicitària. I ara crec que es comença
a despertar. Aleshores, algú haurà de donar explicacions. I més li valdrà ser
convincent. La gent amb gana és mala de convèncer que no tindrà res per menjar.
-
Les dos
principals víctimes de la història són dones, vosté ja va publicar l’any 2002, Amor amarg, una novel·la sobre dones
maltractades, en aquest llibre ¿ha estat buscat que les dones siguen les
víctimes o és casual?
Les dones són
sempre, o casi, les que es cuiden dels fills. És així perquè per evolució són
les que més es juguen, en la supervivència dels seus gens. Aleshores, sempre
són personatges importants, encara que en moltes ocasions se les vullga amagar
o ignorar. Un exemple d’això és Lise Meitner, que va haver d’estudiar d’amagat
a la universitat de Berlin, que el 1907 no admetia dones, que després va ser la
ajudant d’Otto Hahn i que fou, de fet, la primera persona que va entendre les
possibilitats de la fissió. Obligada a fugir el 1938 amb deu marcs a la
butxaca, va arribar a l’institut Nobel de física de Suècia. A l’any següent,
amb el seu nebot Otto Frisch com a col·laborador, va publicar un famós treball
sobre els resultats de bombardejar uriani amb neutrons. Sense aquest treball,
els aliats, possiblement no haurien fabricat la bomba atòmica abans que els
alemanys. Malgrat això, fou explícitament exclosa del premi Nobel de Química de
1944 que li fou concedit a Otto Hahn en exclusiva.
Crec que,
justament per la seua importància, en totes les societats, el seu maltracte
constitueix un important mecanisme de dominació. Des de fa anys, em crida
l’atenció el maltractament a les dones en la nostra societat. I aquesta fou,
segurament, una de les motivacions que em dugué, ja fa anys, a escriure un
conte, Maria, que va créixer fins a
convertir-se en Amor amarg, premi de
novel·la curta de la Universitat de Lleida 2001; el meu primer premi literari
important. Per escriure allò, només vaig haver de recordar les notícies que
cada setmana apareixien als diaris o a la televisió. El meu problema és que,
malgrat que es diu que cada vegada som una societat més madura, més preparada,
més educada i amb mes formació, les dones assassinades pel col·lectiu de
marits/nuvis o exmarits/exnuvis no ha deixat d’augmentar.
D’altra banda,
molts anys enrere, aprofitant una estada a Polònia l’any 1979 (ara en diríem un
Erasmus; aleshores només estava obert per als estudiants de ciències
experimentals i enginyeries), vaig visitar el camp d’Auschwitz amb uns
companys. Allà vérem de què era capaç l’home. Molt més tard, vaig llegir Si això és un home de Primo Levi ; que,
per cert, també era químic de professió. Des d’aleshores, per descriure una
escena cruel com un interrogatori, només de he tancar els ulls i pensar en un
pavelló qualsevol d’aquells i recordar algun passatge o tal vegada una sola
frase del col·lega Levi.
Però torne a
insistir. Les dones són molt importants, sempre. Per aquest motiu, quan es
tracta de sotmetre una societat, gran o menuda, és fonamental sotmetre-les a
elles. Crec que són les més fortes.
-
Podríem dir que Una història amb sol i ombres és una
novel·la per a no perdre la memòria històrica?
La meua intenció
en escriure-la no era aquesta. No em considere prou savi com per escriure
novel·la històrica. El que si que recorde era a Pinochet caminant amunt i avall
amb la seua capa en el funeral de Franco. L’únic cap d’estat que va vindre.
També com, molt després, s’amagava de la possible extradició des de Londres,
darrere d’una fingida malaltia. I recorde vore per la tele les notícies de
l’atemptat contra els advocats laboralistes, i el 23 de febrer, que jo
estudiava a València i veia passar els tancs pel cantó de casa, a Burjassot.
Al capdavall, el
que de veritat passa en aquesta història és que, quan jo comence a seguir al
borratxo que passa cada nit pel mateix carrer, ell sí que té una bona història
per explicar. I, a poc a poc, va cridant, o de vegades venen ells sols, als
demés personatges. Tots ells em van explicant allò que ells volen per completar
els interrogants que queden per omplir només amb el borratxo. I, a poc a poc,
la cosa es va embolicant fins que veiem que només amb Vila-real no n’hi ha
prou. I hem de fer un viatge fins el desert d’Atacama, on no he estat mai, per
saber què és el que dugué des d’allà al nostre borratxo, al qui ara ja coneixem
pel nom. I, inevitablement, anem prenent partit per uns o uns altres.
A mi, una cosa
que m’agrada és quan algun lector em planteja si aquest o aquell personatge, en
realitat és un desalmat, una víctima o un botxí. Jo, que quan escric ho faig
molt de pressa, quasi com si perseguís els personatges per saben on van i què
diuen, estic content quan veig que són prou creïbles, prou reals, com per crear
dubtes en aquells que lligen la història. I m’adone, moltes vegades amb
sorpresa, que sí; que en realitat, he creat una ficció prou versemblant com per
que algú pense si no hi haurà una experiència pròpia, al darrere. No n’hi ha
cap.
Únicament afegir
que, en Una història amb sol i ombres,
el propi general Pinochet té un petit paper, interpretant-se a ell mateix. He
procurat que quede molt malparat, com a persona i com a tot. És un petit
homenatge a Victor Jara. Sempre m’ha sabut greu, perquè quan vaig escoltar Et recorde, Amanda per primera vegada,
era cantada pel Raimon. I sempre m’ha agradat més aquesta versió que la
original. I li devia una disculpa.
Josep Manuel San Abdón
