dimarts, 23 d’abril de 2013

EL MAL NO ACABA MAI




JAUME CABRÉ. Jo confesso. Proa. Barcelona.2011

Jo confesso és un llarg text autobiogràfic i al mateix temps una carta de amor, que Adrià Ardèvol i Bosch, professor de la Universitat de Barcelona, savi erudit que domina un munt de llengües, escriu a la que ha estat el gran amor de la seua vida, Sara Voltes – Epstein, en la recta final de la seua existència.
La vida d’Adrià no va ser fàcil, fill d’un matrimoni que convivien en la més absoluta incomunicació, i que a més no li manifestaven cap d’afecte, des de minut es educat pel seu pare per a ser el millor filòleg del món, quan aquest mort, la seua mare que sempre li havia estat submisa, es manifesta com una dona de caràcter disposada a que siga un extraordinari violinista. Això el marcarà de per vida.
Un dia en un concert coneix la Sara, una jove de qui s’enamorarà i per la que serà correspost, però sense cap explicació, un dia desapareix, i la seua família no li vol donar raó d’on ha anat, ell, encara que coneixerà altres dones, mai no la podrà oblidar.
El seu pare era col·leccionista d’antiguitats, el seu trofeu més preuat és un violí, que va ser el primer fabricat per Laurentious Storiani Cremonensis, que va arribar a les seues mans d’una manera irregular.
Aquests són els tres elements principals al voltant dels quals s’estructurarà la novel·la, i que sovint aniran confluint.
Un dels eixos centrals del llibre és el tema del mal, en la seua llarga confessió Adrià sovint es pregunta la causa de la seua existència i repassa la seua presència en la història de la humanitat, des del segle XIV, amb Nicolau Eimeric, inquisidor general de la corona d’Aragó, passant per la crueltat d’algunes pràctiques islàmiques, i sobretot els nazis que juguen un paper fonamental en la trama de la novel·la. A través dels segles el ser humà comet els mateixos actes d’extrema barbàrie, i això porta el narrador a preguntar-se com Déu permet el mal, o com sers humans capaços d’emocionar-se davant d’una simfonia o d’una obra d’art són capaços després de cometre les atrocitats més terribles. I unit a aquestos fets apareix el tema de la culpabilitat, alguns dels reposables d’aquestos crims execrables, no trobaran mai la manera de reparar aquells terribles fets.
L’altre tema important de la novel·la és l’amor, Adrià a més de sentir aquest sentiment inesborrable cap a Sara, reflexiona sobre la seua naturalesa i sobre la influència de l’atzar en l’encontre de les persones que s’enamoren. Així mateix l’amistat juga un paper important en la història, Adrià Ardèvol té un amic, Bernat Plensa i Punsoda, que conserva al llarg de tota la seua vida, encara que pel camí es succeiran alguns desacords i alguna traïció.
La novel·la té una estructura molt complexa, hi ha diverses veus narratives i diverses històries que transcorren en èpoques diferents, que van convergint fins que casen totes les peces. Tot i això la lectura de la novel·la no es complicada.
Amb Jo confesso, Jaume Cabré construeix tot un univers, creant una de les novel·les més destacades dels darrers anys de la literatura catalana, d’una qualitat excepcional i de lectura obligada.
Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada