PATRIOTISME, COMPROMÍS I LIRISME

MANEL  JOAN I ARINYÓ. Versos blancs. Onadaedicions. Benicarló. 2012.

Allà pel principi de la dècada dels anys 80 del segle passat, Manel Joan i Arinyó començava a publicar els seus primers llibres de poesia, amb els quals va guanyar alguns premis, com ara l’Amadeu Oller. La seua producció poètica va cridar l’atenció per la temàtica que tractava, molt trencadora respecte als que es feia en aquells moments, els seues versos estaven habitats per sers monstruosos, històries terrorífiques, o per un erotisme d’alta intensitat. Potser per l’impacte que va causar aquella temàtica l’autor ha arrossegat sempre un determinat clixé respecte a la seua obra poètica, que ara es pot trencar amb la publicació d’aquests Versos blancs, que demostren que la seua poesia tenia molts més registres.

L’antologia s’obri amb dos poemes del llibre Crims, en el primer, Purga, el subjecte poètic fuig dels Inquisidors i busca refugi en el “palau de nacre” dels poetes i en els “nenúfars de les nimfetes”, per tant la poesia i el sexe són dues maneres d’escapar de l’opressió. En el segon, Prec, empresonat i amb el país derrotat cercarà refugi en la Follia a qui personifica.

El recull continua amb set poemes pertanyents al llibre Terra, el primer porta per títol Saurí, i en ell el subjecte poètic es mostra incomprès i perdut, el seu poble no l’entén i demana que escolten el seus clams. La resta de poemes porten com a títol diversos noms de ciutats i comarques dels Països Catalans, en Salses i Guardamar, els dos límits geogràfics del territori de parla catalana, el poeta mostra un amor reverencial cap a la seua terra, en Sueca apareixen monstres de tot tipus, feres ferotges, hi ha però esperança, el savi de Sueca – Joan Fuster – els salvarà, en Ribera i Cullera es mostra crític amb la destrucció del paisatge de la seua comarca i reclama una poesia de compromís als poetes entretinguts en Jocs Florals per a escatir qui n’és el millor.

Del llibre Panteons de marbre es recullen dos poemes en què destaca Na Fam, en el que es manifesta contra la fam causada pels poderosos. Del llibre Bateguen els desigs, s’arrepleguen sis poemes, on destacaríem Lluna plena no ha pogut, on la Lluna plena no és capaç de suportar el Ponent, i s’ha tirat de cap al amar, els taurons l’han atrapada i se l’emporten cap al fons, poema metafòric d’aquella dita que diu que de Ponent, ni vent, ni gent. En Exili interior, el subjecte poètic és expulsat de sa casa a cops de granera per una bruixa, metàfora de l’expulsió del seu país. En Boira baixa a Ciutat, es convida a un Carpe diem, abans que arriben els homes llop, els gripaus esdentegats, i tot un seguint de sers monstruosos a apoderar-se d’ella.

El llibre Senyera, compta amb una bona representació en l’antologia, en tots ells la Senyera és la protagonista, sovint personificada, i a qui el subjecte poètic declara constantment el seu amor, però en què també apareixen poemes on es manifesta el desig de llibertat o el pessimisme sobre l’esdevenidor del país.

L’antologia es tanca amb un recull sota el títol de Retaule, en el qual a Desig de l’illa, el poeta humanitza l’illa de Mallorca i manifesta el seu amor cap a ella, aquests enamorament es fa extensible a diverses ciutats en el poema Postals. La resta de poemes són de contingut amorós, amb molta tendresa com en l’excel·lent Nineta dels meus ulls, plens de lirisme, amb abundància de metàfores i de vegades amb una certa ironia, com en Epílegs.

Manel Joan i Arinyó ja fa un bon grapat d’anys que va trencar la lira poètica i no ha tornat a publicar cap llibre nou, seria bo que les Muses el tornaren a inspirar per a seguir gaudint dels seus personalíssims versos.

Josep Manuel San Abdón