dimarts, 9 d’abril de 2013

CARLES SANTOS, O L'ART EN LLIBERTAT


Carles Santos naix a Vinaròs l’any 1940, és fill de Ricardo i Elena als qui seixanta anys més tard dedicaria una obra rememorant aquells temps de postguerra que ell recorda en blanc i negre. Als cinc anys s’asseu per primer cop davant un piano, és una època en què no hi havia res més a fer, s’havia de tocar tot el dia perquè de nit potser no hi hauria llum. Tot i els seus pocs anys, avança ràpidament en els coneixements musicals, però no pot portar una vida com els altres nois, el futbol el tenia prohibit perquè es podia lesionar una mà. Un dia decideix parar, deixa el piano i es compra una moto, vol ser ell mateix i no seguir un camí que havien traçat els seus pares.
El parèntesi dura poc temps, i ara ja és ell qui decideix dedicar-se a la música, té divuit anys i se’n va a estudiar al Conservatori de Música de Barcelona, la seva idea inicial és tocar bé la música clàssica, però la intuïció personal i algunes bones companyies el porten cap a la música actual. Una d’aquestes companyies és el poeta Joan Brossa, qui per al nostre músic és un estímul constant, li obri els ulls i fa que s’interesse per altres disciplines, el cinema, el teatre, la literatura...d’aquesta relació es pot recordar l’estrena que realitza juntament amb Anna Ricci del Concert irregular. Una altra de les bones companyies és Joan Prats qui dirigia juntament amb Joan Miró el grup cultural Club 49, que va portar a Barcelona totes les avantguardes musicals de l’època, allí fa els seus primers concerts de música contemporània. Al Club 49 es relaciona amb  Mestres Quadrany amb qui després col·laboraria amb el GIC (Grup Instrumental Català), que tenia la seu a la Fundació Miró, i amb només tres anys va estrenar prop de cinc centes obres de compositors nous.
Com a conseqüència de la maduresa adquirida en els anys d’aprenentatge, forma part del Grup de Treball, un grup que combina dues vessants; la pràctica d’un tipus d’obra conceptual molt depurada i molt sofisticada, i al mateix temps un cert compromís polític en la majoria dels seus membres.
Aquesta idea d’art conceptual suposa que es podien fer accions que tingueren repercussió més enllà de la purament artística, això el porta a enfrontar-se a l’avantguardisme oficial que representaven Luis de Pablo i Cristóbal Halffter, i així l’any 1970 va a fer un “concert comando” a l’Instituto Francés de Madrid, Carles Santos està més de dues hores interpretant a l’escenari la Piano Phase de Steve Reich en totes les seves possibilitats amb la qual cosa impedia l’estrena de Móvil II de Luis de Pablo, que hauria d’haver interpretat en la segona part el pianista Claude Helffer, finalment, el van traure de l’escenari, però ell va tornar a entrar i va convocar una assemblea.
L’estada a Nova York és una altra fita important en la seva formació artística, allí descobreix que es poden fer molt tipus de coses, que hi ha llibertat d’acció, que l’art és lliure, que és vida, i hi troba una altra bona companyia, John Cage, malgrat la distància física que els separava, la seva coincidència en la concepció musical és total.
Una altra de les bones companyies que l’acompanyat al llarg de la seva vida és J.S. Bach, a qui considera un músic immens i premonitori de tot el que ha passat després, amb ell comparteix desdejuni tots els dies, interpretar Bach unes quantes hores de bon matí és el primer exercici que realitza, després comença a escriure la seva obra.
A partir de 1978 decideix dedicar-se gairebé exclusivament a interpretar les seves obres, d’aquell any és Peça per a quatre pianos, inici d’una llarga sèrie de composicions que abracen títols tan significatius com: Bujaraloz by Night, La porca i vibràtica tecluria o Codi o estigma?, amb aquesta decisió pretén fer com fan els pintors i els escriptors, defensar la seva obra davant del públic. Adscrit als corrents minimalistes escriu obres com: Minimalet i prou o Minimalet, Minimalet, tanmateix per la seva particular visió del minimalisme se l’ha qualificat de minimalista romàntic.
Però Carles Santos no es centra només en el món de l’instrument i del teclat, en obres com Lo-re-li-re, To-ca-ti-co-to-ca-tà, La sargantaneta o Autoretrat el treball vocal és molt important, ja que ell li dóna molta importància a la veu, instrument natural que a més a més és gratuït i a l’abast de tothom, també és important el cos que és el suport d’aquest instrument com es pot apreciar en molts dels seus espectacles.
A partir dels anys vuitanta Carles Santos fa un pas més en la seva carrera i crea concerts amb una altra dimensió visual, dels espais merament musicals s’apropa als espais teatrals on hi ha uns llenguatges que ofereixen més possibilitats, com els moviments d’uns intèrprets o l’elaboració d’un vestuari o d’una escenografia. Tramuntana tremens, La grenya de Pasqual Picanya, assessor jurídic-administratiu, Asdrúbila, L’esplèndida vergonya del fet mal fet, Figasantos-Fagotrop, missatge al contestador: soparem a les nou, La pantera imperial, Ricardo i Elena, són alguns dels originals títols dels seus espectacles, però que ningú no cerqui en aquests títols cap relació amb l’obra, Santos defuig que siguen massa descriptius, de la mateixa manera actua pel que fa als cartells, procura que tampoc no siguen massa il·lustratius del contingut de l’obra, sinó que actuen com a metàfores visuals d’aquesta.
El seu interès per visualitzar la música, el porta a fer una incursió en el món de la fotografia, en la qual convergeixen l’erotisme, la mística de l’impossible i la filosofia d’allò sagrat, i que assoleix moments sublims amb la sèrie Els ulls dels fills de Bach, la inquietant mirada de les gallines que cria mentre compon al piano.
També ha utilitzat el suport cinema per a jugar com a músic. Ha utilitzat la imatge amb una pretensió musical de ritme i representació, tot i que ha composat bandes sonores convencionals per a directors com Gonzalo Herralde, Jordi Cadena o Mario Gas, l’origen de la seva experiència cinematogràfica  està en el seu interès per jugar amb la banda sonora. Una seqüència d’imatges podia estar produint-se, a nivell sonor, en un altre lloc diferent, l’espectador podia visualitzar per mig de la banda sonora una altra cosa que no es corresponia amb les imatges que estava veient, això originava un interessant conflicte entre allò que es pensava i allò que s’estava veient. La praxis d’aquesta teoria la porta terme en la seva col·laboració amb el cineasta Pere Portabella i sobretot ens els curts que realitza entre 1967 i 1979; podem referir-nos com a exemple al primer, L’àpat, on a la pantalla apareix únicament una imatge permanent en negre amb el sons que es fan quan es menja, o a La cadira on s’ofereix un llarguíssim primer pla d’una cadira, mentre el so reprodueix tots els sorolls de la seva fabricació. Col·labora també amb els realitzadors de TVE i TV3 per a abordar projectes que foren diferents a l’entrevista formal, en una de les seves aparicions a Televisió Espanyola sortia de casa amb una noia gitada damunt la tapa del piano, anava una bona estona així pels carrers de Barcelona i després se’n tornava cap a casa. En una aparició en TV3 s’emportava el piano a la mar i establia un diàleg amb una soprano que estava en el far. Quan es trobaven es submergien en la mar. La seva darrera incursió en el cinema experimental és de l’any 1989 amb la pel·lícula Pont de Varsòvia de Pere Portabella, en la que també participa en el guió, Santos se sent molt satisfet del resultat artístic, però decebut pels atacs que rep perquè amb aquella pel·lícula s’anava en contra del sistema, va deixar aquest camp d’expressió artística perquè va veure que era impossible la investigació.
Però en el centre de la seva formació i de la seva activitat artística ha estat sempre el piano, per això ha decidit envellir amb la seva companyia, i recuperar l’instrument amb totes les seves possibilitats expressives. El seu desig màxim és el plaer de tocar-lo i donar plaer tocant-lo. La importància d’aquest instrument en la seva vida artística es manifesta de forma contundent en aquesta afirmació: “Amb piano o sense piano, sempre està el piano”.

Josep Manuel San Abdón










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada