Entrevista amb Joan Garí

Joan Garí és una persona que abasta molts camps en el món de la literatura, exerceix de professor, és columnista dels diaris Ara i Público, escriu de llibres al setmanari El Temps, ha publicat novel·les i llibres de poesia, però on excel·leix, des del meu punt de vista, és com autor de dietaris i assajos. Recentment ha publicat “Història d’Amèrica” (A Contra Vent editors) , els records d’un viatge a Amèrica fet fa vint – i – cinc anys, on es barregen diversos gèneres. Sobre aquest llibre hem mantingut la següent conversa.

¿Per què has tardat vint anys a escriure el llibre?

Perquè la memòria, que és com un riu, necessita un temps prudencial per a establir algunes referències sòlides. Els qui entenem el viatge com un procés de transformació interior necessitem el concurs del temps per a repensar l’experiència i extraure’n algunes veritats bàsiques. El turista va a un lloc, fa la foto, i corre a ensenyar-la als amics. El qui viatja i estableix amb el món un joc d’(auto)coneixement ha de reflexionar sobre el que ha aprés i de vegades ha de passar molt de temps fins que aquest aprenentatge no és fa evident. El viatge és, fonamentalment, una experiència mental. I la literatura és el precipitat més valuós d’aquest experiment. En el riu de la memòria, on tot passa, només es pot aspirar a una avaluació d’allò viscut  després de molts dies de navegació. Tornar la vista enrere massa prompte pot fer malbé la perspectiva.

Sense l’educació que vas rebre a l’escola, ¿ creus que Amèrica t’haguera fascinat com et fascina?

Amèrica ja existia, abans que jo hi anara. Amèrica existia en els films, en la literatura, en la música. Era un pur constructe mental i trepitjar-la només suposava confirmar tot el que ja en sabia. Amèrica –Nova York, més concretament- vivia en les pel·lícules de Martin Scorsese i d’Elia Kazan, en els llibres de Hawthorne o de Thoreau, en les cançons de Leonard Cohen o de Bob Dylan. I en va estar a l’altura.

¿Com va transformar la teua vida el viatge a Amèrica?

  Quan u va a un país com els Estats Units tan jove o és un imbècil total (cosa que no cal descartar) o en torna transformat. És com anar al centre del món, allà on es couen tots els dilemes. Això et canvia la perspectiva de les coses, et fa pensar, per exemple, en què les batalletes locals del teu propi país són insignificants. També fou una oportunitat per a conéixer gent magnífica, que no oblidaré mai, i que s’escapaven del tòpic de l’americà prepotent, milhòmens o analfabet. Viatjar, si té algun sentit, ha de ser conspirar contra els tòpics.

¿Conèixer Amèrica et va servir per a conèixer millor el teu país?

Sense cap dubte. Hi conte el cas del Tirant lo Blanc, un llibre que fou més llegit als anys 80 a Nova York que a València. És possible que a molts escolars valencians, a qui obliguem a llegir el volum, els semble una història antiquada de tipus ridículs amb espases embolicats amb els seus anhels eròtics. Però a Nova York, gràcies a la traducció de David Rosenthal, es convertí en un best-seller que la gent llegia al metro o als autobusos. Tota una lliçó per a la sempre precària autoestima dels valencians.

En el llibre escrius coses com: “un escriptor és algú que se sent a disgust amb el segle” o “els qui no sabem fugir estem condemnats a la literatura”. ¿creus que els individus “normals” o “feliços” no necessiten la literatura?

Home, hauríem de definir abans què podem entendre per “individus normals o feliços”. Adduiré, en tot cas, la frase immortal de Tolstoi: “Totes les famílies felices s’assemblen; en canvi, les dissortades ho són cadascuna a la seua manera”. La felicitat –la normalitat- és un pur miratge, molt pròxima a la idiòcia. No es fa bona literatura des de la felicitat o sobre la felicitat. En canvi, la infelicitat (la sensació que els teus somnis encara no s’han acomplert, que el món et resulta, substancialment, un lloc estrany) és un esperó formidable per a la voluntat expressiva.

A “Història d’Amèrica” trobem una barreja de diversos gèneres literaris, ¿penses que aquest és el camí que seguirà la literatura en el futur?

La literatura del segle XXI està seguint molt clarament el patró marcat a principis del segle XX per escriptors extraordinaris com Joyce o Proust. I el clàssic de referència hi és sempre Montaigne. Això ho he explicat fa poc en un article al diari Ara, titulat “La paradoxa de la literatura catalana” (http://www.ara.cat/opinio/firmes/joan_gari/). M’hi referia al fet que la nostra literatura, que fins als anys 80 excel·lia en molts gèneres, ara s’havia convertit en un reducte d’autors mediàtics de lectura fàcil o de novel·listes que segueixen al peu de la lletra el patró realista del segle XIX, mentre sembla que li hem deixat el camp de la innovació als autors en castellà. “Només cal donar una ullada al que sol ser premiat en els principals guardons literaris del país. Cada vegada s’instal·la la sensació –patològicament interioritzada pels propis jurats- que no pot guanyar-hi cap llibre que arrisque mínimament, que faça una aposta pura i dura per la literatura. Si a tot arreu el que impera com a llenguatge estrictament contemporani és la fusió entre assaig i novel·la, els gurús més poderosos de la nostra literatura no semblen haver-se’n adonat. Per això una figura com Enrique Vila-Matas, per exemple, només és pensable escrivint, a Catalunya, en castellà”. Aspire a haver encetat un debat, si més no.

En la part dedicada a Nova York ¿per què hi ha molta Nova York de la que apareix als llibres que has llegit i a les pel·lícules que has vist, i parles poc de la que tu vas viure?

  Bé, no crec que parle poc de la Nova York que jo vaig viure. El que passa és que Nova York –la Ciutat- és un condensat de tots els qui hi han passat. Cadascú hi ha afegit el seu gra de sorra (jo també). I em va semblar interessant aplegar al meu llibre els testimonis que més m’han colpit sobre la Ciutat, aquells que m’han ajudat a conformar la meua pròpia visió.

 

Els de la teua generació i els de la meua, que sóc déu anys major, ens hem format amb el cinema i la música americana, a la qual tenim mitificada, ¿com expliques que, en general, pertanyem a unes generacions tan antiamericanes?

És una curiosa paradoxa. Tots vivim immersos en el planeta americà però, políticament, en rebutgem les conseqüències. Jo no em sent especialment addicte a la política del Departament d’Estat, ni als excessos del policia global, que és com actuen els Estats Units al món. Però no crec que això tinga cap relació amb l’autèntica cultura americana. Seria com estar en contra del centralisme espanyolista i, en conseqüència, no voler llegir Garcia Lorca o Antonio Machado. Són coses diferents.

Josep Manuel San Abdón

Viatge iniciàtic

JOAN GARÍ. Història d'Amèrica. Acontravent Editors. Barcelona.2011

L'any 1990 Joan Garí tenia vint – i - cinc anys i un gran desig de conèixer Amèrica, un món fascinant que havia descobert a través del cinema i la música, el seu somni es va fer realitat a través d'una organització religiosa anomenada YMCA (Young Men Christian Association), que cercava monitors per als seus campaments d'estiu.

Aquesta circumstància li val a Garí per a fer un repàs dels seus anys d'infantesa, els seus estudis en un col·legi religiós, on un mestre els contava històries bíbliques, que li feien viure moments màgics i que d'alguna manera van despertar la seua vocació d'escriptor. Del seu pare que va conèixer Josep Iturbi, un cèlebre pianista valencià que va triomfar a a Hollywood i que estiuejava a Borriana i de les pel·lícules i de les cançons que l'havien transportat a Amèrica abans que anara físicament.

Va ser així com va anar a parar a un campament enmig del bosc, Interlocken, a New Hampshire, allí conviurà amb altres monitors d'arreu del món, establint amb ells una relació en què anirà creixent interiorment, a l'anar coneixent-ne alguns més íntimament i compartint experiències vitals i descobrint els diferents mons d'on venien. L'intercanvi de cançons i de lectures, li serveix també a l'autor per expressar la seua opinió sobre diversos escriptors i cantants, recorre les seues memòries musicals i arriba a la conclusió que la seua banda sonora és Amèrica i que la llibertat té un ritme i llavors, - diu - “em vaig fer americanista i vaig somiar un mite que, com tots els mites, era irracional. I què”.

Després Garí compararà el seu país amb Amèrica, i sentirem de fons la música de Leonard Cohen i tindrà un temps també per a l'amor, i per a pensar una novel·la que mai no arribarà escriure, i per anar oferint-nos més visions d'Amèrica, i arribar per fi a Nova York. L'arribada ens és narrada amb un to poètic, recordant aquells escriptors que han fet literatura amb la ciutat dels gratacels, alguns sense haver anat mai, com Blai Bonet o Kafka, l'autor s'endinsa pels seus barris i es troba a ell mateix: “Jo viatjava a alguna part del meu cor – jo buscava un Jesucrist refugiat en la seua insuportable indolència – i calia travessar un profund oceà fins trobar aquest viarany.”

Nova York ompli tota la segona part del llibre, l'autor escriu un assaig sobre la ciutat, amb el suport de la literatura, la música i el cinema i sobretot amb el d'una fotografia que va tenir la sort de fer d'un home dormint tranquil·lament en un gran test en mig del bullici de la ciutat, i aprofita per a parlar del significat d'aquell home i de la imatge en general. Finalment conclou que el viatge a Amèrica li va suposar tornar-se més savi i més vell i encara viu en aquell somni.

“Història d'Amèrica” és un llibre en què es barregen l'assaig, la biografia, les memòries, la ficció...però és també la crònica de tota una generació, la de Garí, però també la immediatament anterior, la formada sota la dictadura, però a qui el cinema i la música ens obrien a un espai de llibertat, per això llegint aquest llibre tots podem fer el nostre particular viatge a Amèrica, gaudint a més amb la magnífica prosa de Joan Garí.

Josep Manuel San Abdón

ENTREVISTA AMB FERRAN ARCHILÉS CARDONA

Ferran Archilés era conegut fins ara per la seua tasca d’historiador, professió que exerceix en el Departament d’Història de la Universitat de València. Recentment ha publicat el seu primer llibre de pomes, “Mala memòria” (Perifèric edicions), amb el qual va guanyar el premi de poesia “Manel Garcia Grau” 2010, llibre molt madur i d’un gran nivell poètic. Sobre el contingut d’aquest llibre hem mantingut una conversa amb ell.

En una entrevista ha afirmat que “La memòria per a mi no és un lloc de reconciliació sinó de conflicte”, ¿és per això que en el poema “Si” es pregunta si mantenir la coherència de la memòria, no seria la manera d'enfollir?

Així és, crec que la idea d’una memòria sanadora i aproblemàtica, feta d’una coherència que no és real, sinó inventada, per consoladora que puga semblar, aboca a que acabem bojos. Em sembla que la incoherència i la fragmentació ens defineix millor a les persones.

En el poemari hi ha referències a diverses ciutats, però sobretot a València, ¿què té de fascinant la ciutat de València?

Potser no és ben bé una ciutat fascinant. Però és la ciutat on visc des de fa vora vint anys. Per a mi València és una ciutat que mai acaba de ser del tot meua (això li correspon a Castelló, i ara mateix ja no ho sé...). És una ciutat que em permet alhora distància i l’inevitable efecte de la quotidianitat. Em resulta més fàcil escriure sobre València (o Dublín o Paris) que sobre Castelló

La nit apareix sovint en els seus poemes, ¿quin significat té? ¿és una influència estellesiana, com s'ha dit?

Potser, però en tot cas no és conscient. M’encanta la poesia d’Estellés, evidentment, i per a tot poeta valencià Estellés és una pedra de toc. En el fons és el fundador de l’escassa tradició viable de la poesia valenciana contemporània.

En realitat més que de nit, sóc un poeta crepuscular...de vespradeta, de poqueta nit... La nit em resulta sempre hostil, no puc evitar-ho.

En els poemes en què es fa referència a Pasolini i Walter Benjamin, em sembla entendre que les coses han canviat poc des de que ells van morir i en les circumstàncies en què ho van fer. ¿És aquesta idea la que ens volia transmetre?

Sí, sí. Pasolini i Benjamin, tan distints com són, continuen sent fars de temps confusos que no han acabat. Naturalment no vivim situacions com les que, per exemple, va haver de viure Benjamin: el feixisme històric, la guerra. Però, hi ha elements que ens han de mantindre alerta en un món cruel i devastador per als sers humans més fràgils. Pasolini advertia de tot això: dels efectes del capitalisme i la destrucció d’un món on encara un cert sentit de l’humà era viable. “Tots estem en perill” deia en la seua darrera entrevista.

En algun poema com “Blue wail” o “Pintades”, sembla que posa en dubte la utilitat de la seua poesia, però en “dies irae”, defensa la utilitat de l'art. ¿Es pot aconseguir un món millor amb la poesia?

La poesia és el món en el seu millor lloc, va dir un insigne poeta i en el fons això crec també jo. No crec que, en si mateix, la poesia tinga cap utilitat concreta o específica. Fer-ne un ús polític de la poesia és ben empobridor, en efecte. Però, això no vol dir que en l’escriptura mateixa no puguem assajar les textures d’una vida utòpica.

El fet que vosté siga historiador, ¿té a veure amb què el llibre tracte sobre el pas del temps?

La pregunta clau. Jo diria que sí. Però, sobretot, pel meu escepticisme davant el sentit coherent del pas del temps (elaborar-ne un relat d’això és la tasca d’un historiador). El pas del temps m’obsessiona, i a mi, com a tots, em va la vida en això...És tot el que tenim, i la meua humilíssima veu contempla els dies que visc com a persona privada i com a persona en societat. El meu llibre aspira a ser íntim i polític, totes dues dimensions en sentit poètic, naturalment...

Josep Manuel San Abdón

Entrevista amb Enric Lluch

Enric Lluch és un dels nostres novel·listes dedicats a la narrativa infantil i juvenil amb més prestigi, gènere del qual ha publicat més setanta llibres, i ha estat traduït a diverses llengües. Recentment ha publicat “Després del silenci” (Onada edicions), amb la qual va guanyar el Premi de Narrativa “Ciutat de Sagunt”, 2010, segona novel·la adreçada a un públic adult, encara que pensem que pot interessar igualment als adolescents. Sobre aquest llibre hem mantingut amb ell la següent conversa.

El conflicte que dóna lloc al desenvolupament de l'acció de la novel·la, té el seu origen durant la 2ª República, la Guerra Civil i la llarga postguerra, però es mesclen diversos gèneres, la intriga, l'amor...¿Quin va ser el teu propòsit a l'hora de començar a escriure la novel·la?

Tenia la base argumental des de feia bastant temps, però em calia informació complementària sobre Madrid i Aranjuez. Sobre Roma no em calia perquè acabava de tornar-hi i tenia ben clars els ambients. Sobre la resta de les ubicacions en tenia material de sobres. Així que, quan ho vaig tenir bastant clar, vaig començar a escriure una primera versió que, després de revisada, donà origen a la novel·la.

Una de les coses que més m'han agradat de “Després del silenci”, és l'ús que fas del llenguatge, els personatges parlen d'una manera molt natural, de manera creïble, d'acord a la seua condició social, i això no és fàcil. ¿Com aconsegueixes aquesta naturalitat?

Sobre la manera de parlar de la gent dels anys 30 i 40, vaig enregistrar converses i, sense perdre de vista la correcció, vaig tractar de mantenir el to, les expressions, les frases fetes..., de les persones que visqueren aquella època. El llenguatge emprat en les escenes actuals, segueixen, pam amunt, pam avall, la manera d’expressar-se de la gent de l’edat del protagonista-narrador.

El final de la novel·la ¿no creus que és excessivament “feliç”? ¿Per què vas decidir que a Joan Queral tot li anès tant bé?

Senzillament perquè així va succeir en la realitat. Joan Queralt és una persona viva, que camina pels carrers com qualsevol altra persona i que va conéixer el “secret” de la seua família a partir de la mort de sa mare. Quasi exactament com es conta en la novel·la. Afegiré qualsevol família ha tingut o té alguna vivència diguem-ne “secreta” que, segurament, serà novel·lable.

Pel que m’acabes de dir, la història està basada en fets reals.

Sí. La narració, jo diria que al 80 per cent, és real. Evidentment hi ha aspectes de ficció, sobretot aquells que necessitava per omplir les llacunes que desconeixia com autor.

¿Per què creus que tot el relacionat amb la Guerra Civil ens segueix interessant tant setanta – cinc anys després? Com en la novel·la, ¿encara hi han massa tabús?

Crec que del final de la República, de la guerra i de la postguerra encara hi ha multitud d’aspectes novel·lables que poden interessar els lectors i lectores. En cada poble, en cada ciutat, romanen històries emmudides per distintes circumstàncies que, una vegada contades, fan pensar als possibles lectors i lectores sobre la tragèdia d’una època fosca que, pense, caldria il·luminar. Altres novel·les que conec, per exemple Les veus del Pamano, de Cabré, o Els focs de la memòria, de Sierra i Fabra, conten històries ambientades també en territoris relativament casolans i que donen llum a petites històries que havien estat silenciades per circumstàncies que tots coneixem. Els tabús, considere, continuen d’una manera latent i seguiran així fins que tothom conega tots els aspectes d’un període de la Història brutal i tràgica.  

 ¿Per què els fets històrics es mesclen sovint amb els ficticis en les teues novel·les?

Crec que és un recurs habitual. En el cas de la novel·la Després del silenci he tractat de ser fidel a la realitat en tot allò que coneixia de primera mà. Tan sols quan m’ha faltat alguna baula de la cadena he tirat mà de la ficció. Això sí, he intentat en tot moment que allò que era real i allò que era ficció ballaren al mateix compàs, de manera que, en alguns passatges, he arribat a pensar que era realitat allò que era ficció, i a l’inrevés.

 Aquesta és la teua segona novel·la per a adults, ¿tens algun plantejament diferent a l'hora d'escriure per a un públic adult o per a un públic juvenil?

No quant a les novel·les catalogades com juvenils. Sí quant a les narracions infantils, sobretot pel que respecta als referents, al llenguatge i a les construccions. Tot i això, considere que una mateixa història es pot contar de moltes maneres i adreçar-se a públics distints. Conec obres infantils que parlen de la guerra civil (Un cargol per a l’Emma, per exemple, d’Albert Roca) i conec històries protagonitzades per criatures (El niño con el pijama a rayas, de Boyne, per exemple) adreçades, teòricament, al públic adult. En resum, trobe grans diferències quan parlem de literatura per a infants; però no trobe massa diferències entre les novel·les catalogades com a juvenils i les catalogades com d’adults. Si de cas, el nombre de pàgines, però això és una qüestió de mercat.

Josep Manuel San Abdón

SOBRE EL DESIG I EL PAS DEL TEMPS

FERRAN ARCHILÉS CARDONA. Mala memòria. Perifèric edicions. Catarroja. 2011.

Amb aquest llibre Ferran Archilés va guanyar l'edició del premi de poesia “Manel Garcia Grau” 2010. Dos són els temes al voltant dels qual s'articula el llibre, el desig i el pas del temps, passats pel sedàs de la memòria.

Ja en el primer poema “Kein Unterschlerpf”, apareix un encontre amorós durant la nit, “que el matí venç”. També hi trobem la importància del tacte, dos elements que hi seran presents al llarg del llibre. Però si en aquest poema, o en  “El preu de la nit” o “Calç i pols seca”, la nit representa la culminació del desig, l'encontre amb l'amada, en altres ocasions la nit suposa un temps inhòspit, que representa la seua absència, com en “Cloenda”: “Sent plorar algú – un infant, un malalt - /i m'inquieta l'inesperat silenci, que anuncia la nit.”, la solitud, en “Lletres íntimes” o en  “Oli sobre llenç(Hopper)”, l'anunci de la mort, com en el poema “Abans de la teua mort”, o els records dolents en “Angelus novus (Walter Benjamin)”.

El tacte es fa present quan entra en contacte amb l'estimada i es fa realitat el desig amorós com en “Modigliani”, “T'agradaven les meues mans, / i a mi modelar amb elles/ tot/ el teu cos.” Però també és el record d'un amor passat i per tant un tacte fred, com en “Ciutat de Torí” o “Trinquet de Cavallers”: “i el tacte fred/ d'un altre temps”.

Però el pas del temps és el gran tema del llibre, em semblen particularment  interessants els poemes “Travesses del temps”: “li va semblar que el temps era exactament així,/ números antics i una esfera ovalada: objectes del passat.” i “Plou i fa sol” , on el subjecte poètic veu els seus avantpassats, quan ell encara era xiquet però poc temps després és ell mirat com un avantpassat. La vida com a repetició d'un cicle també és present en el poema “Monòtona devastació”, i el record de la infantesa en el preciós “Dijous sant”. El pas del temps és present en el recorregut que el subjecte poètic fa per diverses ciutats, París, Dublín, Torí, Castelló i sobretot València, on sovint s’amunteguen records de diversos tipus. En el poema “Si”, ens dóna la clau del títol del llibre, el fet que la memòria no siga coherent fa que no ens tornem bojos.

El poemari està replet d’homenatges a diversos escriptors, pintors, fotògrafs i cineastes, com ara Modigliani, Wallaces Stevens,Yashujiro Ozu, Hopper, Emmanuel Sougez, Philip Larkin, Jack Kerouac, Pasolini... però no representen en cap moment un excés d’erudició, sinó que encaixen perfectament dintre de la concepció total del llibre.

En dos poemes, “Blue wail” i “Pintades” el poeta presenta els seus principis poètics, en el primer, en consonància amb la cita de Borges al començament del llibre: “debo justificar lo que me hiere”, després de manifestar que ha destruït el llibre, escriu: “¿Què és el que he perdut? No res,/ o potser, justificar, ja per sempre,/ el que em fereix i sé.” En el segon es pot llegir: “Els meus versos nus de simbologia s’arreceren/ en la protecció de les runes de l’odi,” . En tots dos es posa en dubte la utilitat de la poesia. Tanmateix en “dies irae”, es defèn la utilitat de l’art i recorda que abans de la seua prematura mort, Pasolini va tenir temps “d’ensenyar-nos que la ira, la ràbia per un món/ que la burgesia havia destruït/ era el més noble dels sentiments.”

Malgrat que aquest és el primer llibre de poesia de Ferran Archilés, és un llibre d’un gran nivell poètic, molt madur i ben treballat i de lectura absolutament recomanable.

D'amistats i de teatre

Josep Mª Benet i Jornet. Material d'enderroc. Edicions 62. Barcelona. 2010.

Aquest llibre conté diversos textos que recullen la relació de Benet i Jornet amb diverses figures de la cultura catalana i una visió del teatre dels darrers cinquanta anys a Barcelona, de manera que el podríem considerar com una mena de memòries parcials de l'autor.

“Material d'enderroc” es divideix en dos grans apartats, el primer titulat “Gent”, comença per un capítol dedicat a la seua relació amb Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda i Salvador Espriu, autors, com diu en el títol, amb els quals va tenir una relació d'esquitllentes, però de qui ens deixa unes interessants notes sobre la seua manera de ser. L'escriptor mallorquí apareix com un aristòcrata molt d'un altre temps, però com una persona molt educada i cordial amb el tracte amb un jove que llavors començava a iniciar-se en el món del teatre. Espriu com una persona que s'estimava la solitud, molt exigent amb la seua obra, però al mateix temps molt interessat en les tafaneries. Rodoreda es presentada com una dona contradictòria podia ser dura i freda, però al mateix temps podia mostrar-se càlida, gentil i seductora.

“Mestre en temps difícils” és el capítol dedicat al professor Joaquim Molas, una persona fonamental en la formació de molts joves de la generació del nostre autor. Relata les vicissituds de la vida del mestre fins a arribar a la càtedra universitària.

El tres capítols següents són els més interessants des del meu punt de vista, ja que ens acosten a persones amb les que va tenir un tracte més íntim. En el que porta per títol “Terenci a Camelot”, ens refereix la seua relació amb Terenci Moix, la seua irrupció com un huracà en la literatura catalana, el seu pas a la castellana, aspectes de la seua vida personal, el grup d'amics amb qui feien tantes xales, anècdotes un pèl esperpèntiques i una certa nostàlgia per la joventut perduda.

En “Montserrat Roig, els ulls que em miren” relata la seua amistat amb l'escriptora barcelonina, els seus esperit rebel i compromès amb la realitat del seu temps, els seus començaments en el món de la literatura i del periodisme, els seus viatges, la malaltia que la portaria a la mort. És el capítol que desprèn més tendresa. Finalment en el capítol “Dos senyors i un idiota” ens conta la seua relació amb els professors Joan – Lluís Marfany i Jaume Torras, companys seus en la universitat, els més savis, els més intel·ligents, que van fer amistat amb ell, que es considera a si mateix el més idiota, i que ha durat tota una vida.

La segona part del llibre porta per títol “Teatre” i està format per tres textos que expliquen la seua relació amb el món del teatre, en “Un teatre de barri” conta els seus inicis en el món del teatre de la ma de diversos grups d'aficionats, generalment relacionats amb parròquies, el següent text és el més interessant d'aquesta segona part, “Caiguda i resurrecció del text teatral”, en què exposa una panoràmica del teatre a Barcelona en la segona meitat del segle XX, sobretot en els anys seixanta i setanta que amb l'aparició dels anomenats grups de teatre independent, la figura de l'autor teatral va ser totalment bandejada,  ja que el que es considerava important era la creació col·lectiva, i que van haver de patir els autors de la seua generació. Acaba el llibre amb “Parlo de mi”, capítol en què explica la seua manera d'escriure una obra de teatre.

“Material d'enderroc” és un llibre interessant perquè ens fa conèixer millor unes persones, en alguns casos molt importants en la cultura catalana i com a crònica de la vida quotidiana i sobretot teatral en la Barcelona de la segona meitat del segle XX. Per acabar, ja que el propi Benet i Jornet lamenta la fragilitat de la seua memòria, hem detectat dues errades, Joan Fuster no vivia en el número 20 del carrer de Sant Josep de Sueca, sinó en el número 10, i l'autor teatral valencià al que es refereix com  a Miquel Molins, en realitat és Manuel Molins.

Josep Manuel San Abdón