dimecres, 24 d’agost de 2011

Entrevista amb Enric Lluch





Enric Lluch és un dels nostres novel·listes dedicats a la narrativa infantil i juvenil amb més prestigi, gènere del qual ha publicat més setanta llibres, i ha estat traduït a diverses llengües. Recentment ha publicat “Després del silenci” (Onada edicions), amb la qual va guanyar el Premi de Narrativa “Ciutat de Sagunt”, 2010, segona novel·la adreçada a un públic adult, encara que pensem que pot interessar igualment als adolescents. Sobre aquest llibre hem mantingut amb ell la següent conversa.

El conflicte que dóna lloc al desenvolupament de l'acció de la novel·la, té el seu origen durant la 2ª República, la Guerra Civil i la llarga postguerra, però es mesclen diversos gèneres, la intriga, l'amor...¿Quin va ser el teu propòsit a l'hora de començar a escriure la novel·la?
Tenia la base argumental des de feia bastant temps, però em calia informació complementària sobre Madrid i Aranjuez. Sobre Roma no em calia perquè acabava de tornar-hi i tenia ben clars els ambients. Sobre la resta de les ubicacions en tenia material de sobres. Així que, quan ho vaig tenir bastant clar, vaig començar a escriure una primera versió que, després de revisada, donà origen a la novel·la.

Una de les coses que més m'han agradat de “Després del silenci”, és l'ús que fas del llenguatge, els personatges parlen d'una manera molt natural, de manera creïble, d'acord a la seua condició social, i això no és fàcil. ¿Com aconsegueixes aquesta naturalitat?
Sobre la manera de parlar de la gent dels anys 30 i 40, vaig enregistrar converses i, sense perdre de vista la correcció, vaig tractar de mantenir el to, les expressions, les frases fetes..., de les persones que visqueren aquella època. El llenguatge emprat en les escenes actuals, segueixen, pam amunt, pam avall, la manera d’expressar-se de la gent de l’edat del protagonista-narrador.

El final de la novel·la ¿no creus que és excessivament “feliç”? ¿Per què vas decidir que a Joan Queral tot li anès tant bé?
Senzillament perquè així va succeir en la realitat. Joan Queralt és una persona viva, que camina pels carrers com qualsevol altra persona i que va conéixer el “secret” de la seua família a partir de la mort de sa mare. Quasi exactament com es conta en la novel·la. Afegiré qualsevol família ha tingut o té alguna vivència diguem-ne “secreta” que, segurament, serà novel·lable.

Pel que m’acabes de dir, la història està basada en fets reals.
Sí. La narració, jo diria que al 80 per cent, és real. Evidentment hi ha aspectes de ficció, sobretot aquells que necessitava per omplir les llacunes que desconeixia com autor.

¿Per què creus que tot el relacionat amb la Guerra Civil ens segueix interessant tant setanta – cinc anys després? Com en la novel·la, ¿encara hi han massa tabús?
Crec que del final de la República, de la guerra i de la postguerra encara hi ha multitud d’aspectes novel·lables que poden interessar els lectors i lectores. En cada poble, en cada ciutat, romanen històries emmudides per distintes circumstàncies que, una vegada contades, fan pensar als possibles lectors i lectores sobre la tragèdia d’una època fosca que, pense, caldria il·luminar. Altres novel·les que conec, per exemple Les veus del Pamano, de Cabré, o Els focs de la memòria, de Sierra i Fabra, conten històries ambientades també en territoris relativament casolans i que donen llum a petites històries que havien estat silenciades per circumstàncies que tots coneixem. Els tabús, considere, continuen d’una manera latent i seguiran així fins que tothom conega tots els aspectes d’un període de la Història brutal i tràgica.  

 ¿Per què els fets històrics es mesclen sovint amb els ficticis en les teues novel·les?
Crec que és un recurs habitual. En el cas de la novel·la Després del silenci he tractat de ser fidel a la realitat en tot allò que coneixia de primera mà. Tan sols quan m’ha faltat alguna baula de la cadena he tirat mà de la ficció. Això sí, he intentat en tot moment que allò que era real i allò que era ficció ballaren al mateix compàs, de manera que, en alguns passatges, he arribat a pensar que era realitat allò que era ficció, i a l’inrevés.

 Aquesta és la teua segona novel·la per a adults, ¿tens algun plantejament diferent a l'hora d'escriure per a un públic adult o per a un públic juvenil?
No quant a les novel·les catalogades com juvenils. Sí quant a les narracions infantils, sobretot pel que respecta als referents, al llenguatge i a les construccions. Tot i això, considere que una mateixa història es pot contar de moltes maneres i adreçar-se a públics distints. Conec obres infantils que parlen de la guerra civil (Un cargol per a l’Emma, per exemple, d’Albert Roca) i conec històries protagonitzades per criatures (El niño con el pijama a rayas, de Boyne, per exemple) adreçades, teòricament, al públic adult. En resum, trobe grans diferències quan parlem de literatura per a infants; però no trobe massa diferències entre les novel·les catalogades com a juvenils i les catalogades com d’adults. Si de cas, el nombre de pàgines, però això és una qüestió de mercat.

Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada