divendres, 5 d’agost de 2011

D'amistats i de teatre


Josep Mª Benet i Jornet. Material d'enderroc. Edicions 62. Barcelona. 2010.

Aquest llibre conté diversos textos que recullen la relació de Benet i Jornet amb diverses figures de la cultura catalana i una visió del teatre dels darrers cinquanta anys a Barcelona, de manera que el podríem considerar com una mena de memòries parcials de l'autor.
Material d'enderroc” es divideix en dos grans apartats, el primer titulat “Gent”, comença per un capítol dedicat a la seua relació amb Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda i Salvador Espriu, autors, com diu en el títol, amb els quals va tenir una relació d'esquitllentes, però de qui ens deixa unes interessants notes sobre la seua manera de ser. L'escriptor mallorquí apareix com un aristòcrata molt d'un altre temps, però com una persona molt educada i cordial amb el tracte amb un jove que llavors començava a iniciar-se en el món del teatre. Espriu com una persona que s'estimava la solitud, molt exigent amb la seua obra, però al mateix temps molt interessat en les tafaneries. Rodoreda es presentada com una dona contradictòria podia ser dura i freda, però al mateix temps podia mostrar-se càlida, gentil i seductora.
“Mestre en temps difícils” és el capítol dedicat al professor Joaquim Molas, una persona fonamental en la formació de molts joves de la generació del nostre autor. Relata les vicissituds de la vida del mestre fins a arribar a la càtedra universitària.
El tres capítols següents són els més interessants des del meu punt de vista, ja que ens acosten a persones amb les que va tenir un tracte més íntim. En el que porta per títol “Terenci a Camelot”, ens refereix la seua relació amb Terenci Moix, la seua irrupció com un huracà en la literatura catalana, el seu pas a la castellana, aspectes de la seua vida personal, el grup d'amics amb qui feien tantes xales, anècdotes un pèl esperpèntiques i una certa nostàlgia per la joventut perduda.
En “Montserrat Roig, els ulls que em miren” relata la seua amistat amb l'escriptora barcelonina, els seus esperit rebel i compromès amb la realitat del seu temps, els seus començaments en el món de la literatura i del periodisme, els seus viatges, la malaltia que la portaria a la mort. És el capítol que desprèn més tendresa. Finalment en el capítol “Dos senyors i un idiota” ens conta la seua relació amb els professors Joan – Lluís Marfany i Jaume Torras, companys seus en la universitat, els més savis, els més intel·ligents, que van fer amistat amb ell, que es considera a si mateix el més idiota, i que ha durat tota una vida.
La segona part del llibre porta per títol “Teatre” i està format per tres textos que expliquen la seua relació amb el món del teatre, en “Un teatre de barri” conta els seus inicis en el món del teatre de la ma de diversos grups d'aficionats, generalment relacionats amb parròquies, el següent text és el més interessant d'aquesta segona part, “Caiguda i resurrecció del text teatral”, en què exposa una panoràmica del teatre a Barcelona en la segona meitat del segle XX, sobretot en els anys seixanta i setanta que amb l'aparició dels anomenats grups de teatre independent, la figura de l'autor teatral va ser totalment bandejada,  ja que el que es considerava important era la creació col·lectiva, i que van haver de patir els autors de la seua generació. Acaba el llibre amb “Parlo de mi”, capítol en què explica la seua manera d'escriure una obra de teatre.
“Material d'enderroc” és un llibre interessant perquè ens fa conèixer millor unes persones, en alguns casos molt importants en la cultura catalana i com a crònica de la vida quotidiana i sobretot teatral en la Barcelona de la segona meitat del segle XX. Per acabar, ja que el propi Benet i Jornet lamenta la fragilitat de la seua memòria, hem detectat dues errades, Joan Fuster no vivia en el número 20 del carrer de Sant Josep de Sueca, sinó en el número 10, i l'autor teatral valencià al que es refereix com  a Miquel Molins, en realitat és Manuel Molins.
Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada