FERRAN ARCHILÉS CARDONA. Mala memòria. Perifèric edicions. Catarroja. 2011.
Amb aquest llibre Ferran Archilés va guanyar l'edició del premi de poesia “Manel Garcia Grau” 2010. Dos són els temes al voltant dels qual s'articula el llibre, el desig i el pas del temps, passats pel sedàs de la memòria.
Ja en el primer poema “Kein Unterschlerpf”, apareix un encontre amorós durant la nit, “que el matí venç”. També hi trobem la importància del tacte, dos elements que hi seran presents al llarg del llibre. Però si en aquest poema, o en “El preu de la nit” o “Calç i pols seca”, la nit representa la culminació del desig, l'encontre amb l'amada, en altres ocasions la nit suposa un temps inhòspit, que representa la seua absència, com en “Cloenda”: “Sent plorar algú – un infant, un malalt - /i m'inquieta l'inesperat silenci, que anuncia la nit.”, la solitud, en “Lletres íntimes” o en “Oli sobre llenç(Hopper)”, l'anunci de la mort, com en el poema “Abans de la teua mort”, o els records dolents en “Angelus novus (Walter Benjamin)”.
El tacte es fa present quan entra en contacte amb l'estimada i es fa realitat el desig amorós com en “Modigliani”, “T'agradaven les meues mans, / i a mi modelar amb elles/ tot/ el teu cos.” Però també és el record d'un amor passat i per tant un tacte fred, com en “Ciutat de Torí” o “Trinquet de Cavallers”: “i el tacte fred/ d'un altre temps”.
Però el pas del temps és el gran tema del llibre, em semblen particularment interessants els poemes “Travesses del temps”: “li va semblar que el temps era exactament així,/ números antics i una esfera ovalada: objectes del passat.” i “Plou i fa sol” , on el subjecte poètic veu els seus avantpassats, quan ell encara era xiquet però poc temps després és ell mirat com un avantpassat. La vida com a repetició d'un cicle també és present en el poema “Monòtona devastació”, i el record de la infantesa en el preciós “Dijous sant”. El pas del temps és present en el recorregut que el subjecte poètic fa per diverses ciutats, París, Dublín, Torí, Castelló i sobretot València, on sovint s’amunteguen records de diversos tipus. En el poema “Si”, ens dóna la clau del títol del llibre, el fet que la memòria no siga coherent fa que no ens tornem bojos.
El poemari està replet d’homenatges a diversos escriptors, pintors, fotògrafs i cineastes, com ara Modigliani, Wallaces Stevens,Yashujiro Ozu, Hopper, Emmanuel Sougez, Philip Larkin, Jack Kerouac, Pasolini... però no representen en cap moment un excés d’erudició, sinó que encaixen perfectament dintre de la concepció total del llibre.
En dos poemes, “Blue wail” i “Pintades” el poeta presenta els seus principis poètics, en el primer, en consonància amb la cita de Borges al començament del llibre: “debo justificar lo que me hiere”, després de manifestar que ha destruït el llibre, escriu: “¿Què és el que he perdut? No res,/ o potser, justificar, ja per sempre,/ el que em fereix i sé.” En el segon es pot llegir: “Els meus versos nus de simbologia s’arreceren/ en la protecció de les runes de l’odi,” . En tots dos es posa en dubte la utilitat de la poesia. Tanmateix en “dies irae”, es defèn la utilitat de l’art i recorda que abans de la seua prematura mort, Pasolini va tenir temps “d’ensenyar-nos que la ira, la ràbia per un món/ que la burgesia havia destruït/ era el més noble dels sentiments.”
Malgrat que aquest és el primer llibre de poesia de Ferran Archilés, és un llibre d’un gran nivell poètic, molt madur i ben treballat i de lectura absolutament recomanable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada