VICENT USÓ (2023). Dotze. Alzira. Edicions Bromera
Les estadístiques ens diuen que són cada vegada més les persones grans que
viuen soles. És l’altra cara de l’augment de l’esperança de vida. En la major
part dels casos són dones, precisament perquè la seua esperança de vida és
major que la dels homes. Una d’aquestes dones és la protagonista de la darrera
novel·la de Vicent Usó.
Una mestra jubilada abans d’hora, impedida per una malaltia que li impedeix
baixar els dotze escalons que la separen del carrer, d’ací el títol del llibre,
amb un llarg monòleg ens va contant la seua vida, els seus sentiments, les
circumstàncies que l’han portat a la situació en què es troba.
La dona va repassant els records de la seua vida, que de seguida veiem que
ha estat condicionada per la seua família en la seua presa de decisions. A poc
a poc anirem descobrint la relació amb un dels seus germans, que a mesura que
avança la novel·la descobrirem que és una mica malaltissa. Després de mort, amb
el seu retrat penjat al menjador, encara segueix condicionant la seua
existència. L’amistat tòxica del germà amb un capellà de rebot l’afectarà també
a ella. Així mateix recorda el fracàs del seu prometatge.
Un tercer germà que va ser capaç de fugir de la família i anar a viure fora
de la Vila, lloc on transcorre l’acció, és l’únic que ha tingut descendència. El
fill d’aquest germà és el que se’n fa càrrec d’ella quan ja no pot valdre’s per
si mateixa i li posarà al seu servei una xica estrangera sense papers, que uns
dies a la setmana la visitarà per fer-li la compra, cuinar i netejar-li el pis,
però amb els cascos de la música posats a penes li dóna conversa.
La monotonia de la seua vida es veu alterada per un crit esfereïdor
provinent del pis del costat que ja fa un temps que es troba deshabitat. A
partir d’aquest moment l’envaeix la por, però també se li dispara la curiositat
per saber que hi ha passat.
Un monòleg de cent- seixanta set pàgines pot fer pensar al lector d’aquestes
línies que el llibre pot resultar monòton. Res més lluny de la realitat,
l’autor sap desenvolupar-lo de manera magistral, en cada capítol ens aporta
noves informacions que ens atrapen en la lectura. D’una banda ens va destapant
i dosificant les informacions sobre les vicissituds més importants de la vida
de la protagonista, que l’han portada a la situació en què es troba, o perquè
el nebot s’allunya cada vegada més d’ella, o la sorpresa de a qui adreça el
llarg monòleg.
D’altra banda, a partir del crit que ella escolta, sap crear molt bé la
intriga que desperta la curiositat de la narradora, però també la del lector.
Apareixerà un nou personatge com és el pintor que abans ocupava el pis, les
relacions amb altres veïns de l’escala o el retrobament amb el seu antic
promès, policia municipal que participa en la investigació del que ha passat al
pis del costat.
La lectura del llibre m’ha recordat Cinco
horas con Mario de Miguel Delibes, tot i que la problemàtica de la
protagonista de Dotze, i la Carmen Sotillos
de l’escriptor castellà són diferents, encara que segurament les uneix el seu
tarannà conservador. Probablement aquesta relació l’he feta també perquè les
dues obres tenen una bona estructura teatral, si Cinco hores con Mario ha estat portada amb èxit als escenaris, Dotze també podria ser ocasió de
lluïment per a una bona actriu.
Amb la seua darrera novel·la Vicent Usó ens mostra una vegada més els seu
domini de la tècnica literària, la seua ambició narrativa, posada, com altres
vegades, al servei d’un tema d’actualitat.
(Ja escrita aquesta ressenya me n’assabento per un reportatge d’À Punt, que
al País Valencià hi ha 15.000 persones que no poder eixir al carrer per la
barreres arquitectòniques del pis on viuen.)
Josep Manuel
San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada