ENTREVISTA A ANDREU ESCRIVÀ

Andreu Escrivà és llicenciat en Ciències Ambientals i doctor en Biodiversitat. Actualment treballa de tècnic en projectes ambientals en la Fundació Observatori del Canvi Climàtic de l’Ajuntament de València. És divulgador ambiental especialitzat en canvi climàtic. Col·labora en diversos mitjans com Saó, À punt ràdio o Mètode. Fa uns mesos va publicar Encara no és tard. Claus per a entendre i aturar el canvi climàtic (Edicions Bromera). Sobre el contingut d’aquest llibre i altres qüestions ambientals van mantenir amb ell aquesta conversa.

-                     Un dels reptes que et planteges a l’escriure el llibre és explicar què és el canvi climàtic, ja que sovint la gent ho confon amb fets anecdòtics com el forat d’ozó o el desastre nuclear de Txernòbil.

Això és una preocupació que jo tenia. Em vaig adonar que explicar el canvi climàtic és alguna cosa més que parlar de dades, cal connectar-ho amb la vida quotidiana. Hi ha una manca de cultura científica i de cultura del canvi climàtic en la societat actual. Hi ha una sèrie de fenòmens; la pluja àcida, Txernòbil, la capa d’ozó, el canvi climàtic que també es confon amb l’escalfament global, que és més o menys el mateix, però cal diferenciar-ho. Al final la gent té una mena de còctel al cap que no li permet diferenciar les coses, i per tant no li permet adoptar solucions i acaba deixant-ho tot en una mena de calaix mental. És com quan diem que estem a punt de solucionar alguna cosa. Ara, per exemple, es parla menys de la pluja àcida, o del forat de la capa d’ozó i pensem que la resta de problemes que anaven en aquest calaix també estan solucionats. Jo trobe que cal fer un esforç pedagògic per part dels divulgadors, de les institucions, els mitjans de comunicació i les universitats per a explicar realment a què ens estem enfrontant.

-                     Una de les preguntes que formules en el llibre és si realment podem canviar alguna cosa a nivell individual. Podem?

Podem. Tant en el llibre, com en les xerrades que faig, estic tractant d’elaborar un discurs. Com combinar la realitat de que no tot es canvia a nivell individual, amb la realitat de que l’acció individual és absolutament necessària i imprescindible per a canviar les  coses. Si només ens fixem a nivell individual i canviem hàbits de consum o les bombetes de casa, o separem el plàstic i el paper o anem en bicicleta, evidentment estem canviant coses, estem disminuint la nostra petjada ecològica, i estem contribuint a no augmentar el canvi climàtic. Però hi ha una sèrie de decisions que no estan en l’esfera individual sinó en la institucional o empresarial, i que nosaltres podem empentar-les, o condicionar-les mitjançant el vot, la compra o l’acció ciutadana. Abans que consumidors som ciutadans.

Un dels grans problemes, i això s’ha estudiat en  psicologia, és que la típica persona superconscienciada, que a casa ho té tot estupendament, és menys exigent amb els poders públics. Com que ella ja ho fa bé s’oblida d’exigir certes coses als ajuntaments o a les empreses.

És complicat però cal saber combinar les dues coses. I és el que tracte de fer en el llibre, no donar un llistat de deures, que això també és molt pesat, sinó donar les ferramentes per a que cadascú s’invente tot allò que pot canviar.

-                     Segons el Panel Intergovernamental del Canvi Climàtic(IPCC), sembla que no hi ha dubtes que el canvi climàtic, des de la segona meitat del segle XX fins ara, té l’ésser humà com a principal culpable.

Sí, això és una realitat absolutament contrastada, no hi ha debat. La ciència és molt bonica perquè t’obliga a replantejar-te constantment, la ciència no és dogmàtica. I dic que no hi ha debat perquè tenim una sèrie de dades experimentals absolutament aborronadora. I no només això, sinó que tenim models climàtics que expliquen perfectament i corroboren aquestes dades. La temperatura ha pujat aproximadament 0’8º en el segle XX. No es pot explicar aquest augment si no incloem els éssers humans en l’equació, no hi ha forma, ni amb el sol, ni amb els volcans, ni amb els incendis. Necessitem incorporar l’ésser humà per a explicar que ha passat ací i això és una cosa que més del 97% dels científics que treballen sobre el clima ho tenen absolutament clar. A partir d’ací hi ha que dir-lo a la gent, perquè també s’ha comprovat que quan la gent sap que hi ha un consens científic molt alt sobre el tema, pensa que això és important. Per il·lustrar-lo, en Estats Units és molt curiós que un 70% de la ciutadania pensa que hi ha canvi climàtic i que està passant ja,l i hi ha un 30% , que creuen que ells ho tenen molt clar però els científics no. Això passa perquè s’estranyen que de vegades uns diuen que sí i uns altres diuen que no. Però la proporció és de 97% que diuen que sí, i un 3% que diuen que no. Aquests que diuen que no de vegades estan a sou d’empreses com algunes petrolieres. Als EE.UU. s’han creat molts instituts per a donar-los cobertura i per a crear literatura científica de molt baixa qualitat. Però el 2007 és el punt d’inflexió, i en 2015 a Paris, clarament hi ha un acord unànime internacional en el qual no hi cap dubte, i ara cal vore fins a quin punt tenim aquest escalfament i fins a quin punt podem aturar-lo.

-                     Amb totes les crítiques que se li puguen fer consideres positiva la Conferència sobre Canvi Climàtic de Paris.

En això sóc molt pragmàtic. El que el cos em demana, és criticar una sèrie de coses; l’acord és massa laxe, fica molts pocs diners per a països en desenvolupament, no té accions punitives per als països que se’n passen...però a la vegada, és la millor ferramenta que tenim per a lluitar contra el canvi climàtic. És un marc, és un acord de mínims. El país que vullga anar més ràpid que el que marca l’acord ningú li ho impedeix, és més, probablement tindrà beneficis en el mercat de compra de carboni. Crec que és honest criticar o sentir-se una mica decebut amb el que ha suposat l’acord de París, en algun punt concret i és normal, perquè els acords són acords i no tot el món queda satisfet, però a la vegada crec que hem de saber valorar el que significa. Fa deu anys estàvem batallant que si el canvi climàtic era de veres o era mentida, i de sobte tenim que l’acord internacional més nombrós, que més països han signat en tota la història és un de canvi climàtic. Crec que tenim una sèrie de fortaleses que cal saber aprofitar i pense que hem arribat a un punt que criticant-lo de forma pública i ostentosa, l’únic que estem aconseguint, és debilitar-lo i no ens podem permetre debilitar la millor ferramenta que tenim en aquest moment.

-                     El mar és el gran oblidat del canvi climàtic. Escrivies, no fa molt, un article en que deies que ja ha nascut la persona que pot donar-se l’últim bany en les nostres platges. Tant greu és el problema?

És molt greu. Vaig tenir la sort de fer un estudi sobre bassals i rius del Baix Maestrat. Vaig estar en Aiguadoliva agafant mostres de bitxets i vaig estar també en el Sénia. Es veu molt clarament el que passa quan canvien les condicions. En el Sénia concretament, hi havia una barrera i quan el mar la podia trencar, la biodiversitat baixava moltíssim. Això pot ser el besllum del futur, el vore que si el mar puja un metre o dos, cosa que és factible d’ací a final de segle, i ja hi ha gent que viurà fins a final de segle, hi haurà una sèrie de platges, que no les voran, o que si les veuen seran molt diferents. Ja hi ha una platja en la qual jo ja no em puc banyar, que és la d’Almenara, en la qual tinc una foto de xicotet, és una platja de còdols, però que ara mateixa té pedra d’escullera i fica prohibit banyar-se. A mi ja m’han furtat aquest paisatge. Quan dic que del mar ens oblidem, ens oblidem a tots els nivells, de plàstics, de biodiversitat, de temperatura, de productivitat, de tot. A més el nostre país és un país costaner ple de platges, que ens les hem de repensar, hem de començar a traure fotos com si d’ací a vint o trenta anys no estigueren. Les nostres platges són molt estretes, molt d’arena i si puja el mar cinquanta centímetres igual hem d’acomiadar-nos. Com tots sabem en un municipi costaner una platja és molt important, a nivell d’economia, de turisme i per suposat de paisatge i de memòria.

-                     El relat sobre el canvi climàtic creus que no ha estat l’adequat i proposes comunicar-lo millor a la gent perquè siga més efectiu. Ens pots posar algun exemple?

Jo en compte de parlar de l’ós polar, que és la imatge quan es parla del canvi climàtic, parle de la gamba roja de Dénia. De la gamba roja ja hi ha estudis de la Universitat de les Illes Balears que parlen de com patirà pel canvi climàtic. L’última vegada que vaig estar a Dénia, ja no hi havia gamba roja de primera. Les clòtxines en el Delta de l’Ebre i en la badia de València estant tenint problemes. Són coses que ens afecten molt i ens toquen més de prop que l’ós polar. Al final hem pensat massa en un relat ecologista. Jo em considere ecologista, però s’ha fet un relat molt global, l’Amazones, la Patagònia, l’ós polar, els pingüins...ho hem emmarcat en una forma en què la gent no s’ha sentit inclosa. Cal començar a dir que el canvi climàtic suposa anar a l’ambulatori més sovint, o que puja la factura de la llum, perquè ara estem en sequera, la hidroelèctrica no tira tant i aleshores hem d’importar carbó i hi ha que posar les turbines a funcionar i això contribueix més al canvi climàtic. Després hi ha que comprar compensacions. Espanya s’ha gastat 800.000 milions d’euros i que els nostres lectors pensen que amb aquesta quantitat es poden fer moltes coses més que pagar compensacions per emissions de gasos d’efecte hivernacle. Cal portar-lo al dia a dia, pensem que a qui li agrade anar en bicicleta o córrer, igual hi ha un futur no molt llunyà en el qual li prohibeixen fer això en determinats dies o determinades hores, ja no avisos com fan ara, sinó dir, no podeu eixir al carrer perquè hi ha unes condicions brutals.

-                     El títol del llibre Encara no és tard i la seua lectura ens fan vore que encara estàs esperançat en què és possible aturar el canvi climàtic. En què bases aquesta esperança?

És una pregunta que em fan molt sovint. El llibre encara no té un any, però en aquest últim any han passat moltes coses. Al Estats Units ha guanyat Trump i altres notícies poc esperançadores. Quan jo dic que encara no és tard, el que no dic és que es puga revertir el canvi climàtic, tornar a la temperatura de 1900 no és possible. El que podem fer, que encara és realista i tècnicament possible, en un període limitat, tres, cinc o deu anys com a molt, és alentir al màxim el canvi climàtic, evitar la pujada de temperatura de forma dràstica per a donar-nos temps a adaptar-nos. És a dir, que aquestes platges que desapareixen, no desapareguin en cent anys, sinó en dos-cents, cinc-cents o mil. Ja sé que semblen xifres molt exagerades, però en vint anys podem tenir l’agricultura completament canviada. Perquè un dels problemes del canvi climàtic és la rapidesa, de canvis climàtics sempre n’hi hagut, sense que hi hagen estat les persones pel mig, només cal recordar els famosos mamuts. Però ara la cosa va de nosaltres, no del planeta, i sobretot cal tenir en compte que aquest és el canvi climàtic més ràpid que hi ha hagut en la història. I això implica que ni nosaltres, ni els ecosistemes que ens acompanyen siguem capaços d’adaptar-nos.

Per al que no és tard, és per a frenar aquesta contribució que estem fent, canviar de direcció, i mentre canviem, anar adaptant-nos a aquestes noves realitats, perquè el mar pujarà, la previsió mínima del Panel Intergovernamental del Canvi Climàtic és de mig metre d’ací a finals de segle. Hem de fer que només puge aquest mig metre, i no dos metres i adaptar les estructures; les platges, l’economia, la salut...i per a això encara estem a temps, si ens fiquem ja. És com quan de matí et sona el despertador per anar al treball i dius cinc minuts més. Aquesta és l’última vegada que tenim cinc minuts més, no és tard, però se’ns fa tard.

Josep Manuel San Abdón

Fotografia: Prats i Camps

UNA VEU POÈTICA RECUPERADA

ZORAIDA BURGOS(2017). Convivència d’aigües. Obra poètica. LaBreu edicions. Barcelona.

Zoraida Burgos (Tortosa, 1933) és una poeta que fins ara havia estat gairebé desconeguda. La seua obra figurava en edicions de poca difusió i en diverses antologies. Finalment, gràcies a LaBreu podem llegir tota la seua obra poètica completa.

L’autora pertany a l’anomenada “Generació de la postguerra catalana a Tortosa”, que compta amb noms com Gerard Vergés, Ricard Salvat, Jesús Massip, i Manolo Pérez. La majoria dels seus integrants van tindre el mestratge de mossèn Joan Baptista Manyà i tenen com a trets comuns, la lluita antifranquista, el catalanisme i la inquietud  i divulgació dels corrents literaris del moment.

El primer llibre que va publicar va ser D’amors, d’enyors i d’altres coses, amb el qual va guanyar el I premi de poesia Màrius Torres de Lleida l’any 1971. En la primer part trobem la nostàlgia per un temps passat, enyors d’amors perduts, moltes vegades viscuts amb passió.

En la segona part el poemes agafen un aire de rebel·lia, ja siga contra la guerra del Vietnam, o contra al tortura. Es reivindica el dret a pensar i opinar lliurement, així com el dret a ser educada en català.

En el llibre següent Vespres, publicat l’any 1975, reivindica la paraula i la poesia com elements alliberadors i encara el futur amb esperança.

A continuació publicaria Reflexos, un llibre que suposa un canvi d’estil, s’abandona el realisme social i el llenguatge apareix molt més treballat i més simbòlic. De contingut amorós, la natura i l’amor es confonen. En un primer moment, gaudeix de l’amor lúdicament enmig de la natura, i més tard aquesta natura li evoca l’amor perdut i li inspira el poema.

La següent publicació seria Blau. És un llibre unitari amb un llenguatge molt treballat. Pretén transmetre el so de les vivències primàries. Hi ha el record constant del riu, del mar, d’un “jo que no sóc”. Molts poemes respiren sensualitat, s’enyora allò que sentia el cos, la pell...en aquells espais. Les olors evoquen sovint aquells temps.

L’obsessió de les dunes és un conjunt de llargs poemes en prosa poètica, en cadascun dels quals se’ns conten petites històries en les que expressa que el pas dels anys et força a recuperar el passat. El títol del llibre fa referència a l’obsessió que sent pel paisatge de dunes que són canviants i exposades als vents, l’home no les pot modificar. No passa el mateix amb algunes ciutats històriques europees com el cas de Venècia on la ciutat llibresca que imaginava rodejada d’aigua, com la seua infantesa a Tortosa, la decep per la seua decadència. La fascinen, però, les ciutats del nord d’Àfrica, Fes, Marràqueix, El Caire, sobretot les seues olors que la transporten al passat.

En la segona part expressa la fascinació per les cases antigues i la preocupació per la pèrdua d’identitat de les ciutats. En la part final predominen els records d’infantesa vora el riu.

Absolc el temps, el llibre publicat a continuació, és un intent de conjugar l’impossible diàleg entre el passat i el present. Un desig de recuperar la memòria d’allò viscut. Hi ha un intent de recuperar les sensacions primeres sense el llastre dels records. Però els records hi són en la memòria i la poeta ens trasllada sovint al temps de la infantesa i de l’adolescència, quan tot era crèdul, fugisser i volàtil.

Són anys viscuts vora el riu Ebre i el mar. En molts dels poemes es recorden diferents sensacions, sobretot les olors, els colors, els sons, els sabors...Sovint es rememoren aquells anys amb un to d’enyorança i amb la frustració de que és impossible recuperar aquells sensacions sensitives de la infantesa. El temps apareix com a destructor, i es recorden persones que ja no hi són, encara que queda el consol de que els morts perviuen mentre són recordats.

Dintre d’aquest llibre hi ha el recull de poemes que sota el nom de Fulls en blanc es reflexiona sobre el fet d’escriure. És un treball que s’assoleix a base d’anar repetint i de persistir obstinadament. La natura apareix com a font inspiradora, tot i la dificultat de captar la bellesa de l’entorn amb l’escriptura.

Assaig és el darrer dels llibres que apareix en aquesta obra. En els cinc primers poemes el subjecte poètic lamenta les destruccions, les ferides obertes per la vida. En els dos últims manifesta com després de les ferides es recupera la pau, i quan s’esvaeix la nit, es recuperen aquelles coses belles que donen sentit a la vida.

Convivència d’aigües ens permet recuperar una veu poètica molt interessant de difícil accés fins el moment i de la qual podem fer una lectura global. L’edició ha anat a càrrec d’Andreu Subirats i Toni Cardona i conté unes il·lustracions de Manolo Ripollés, Leonardo Escoda i Pilar Lanau. Finalment destacaríem la magnífica edició de LaBreu, una autèntica delícia per aquells que ens estimem l’objecte llibre.

Josep Manuel San Abdón

LA CONSTRUCCIÓ DEL RELAT EN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

JOAN JULIBERT(2017). La causa del periodisme. Barcelona. Edicions Saldonar.

Joan Julibert és professor de l’assignatura Anàlisi dels discursos dels mitjans de comunicació en la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Ha estat subdirector durant cinc anys del programa 8 al dia de 8TV i de l’informatiu Migdia de la mateixa cadena. Ha treballat també a Els matins de TV3, a SER Catalunya i a Ona Catalana. Actualment compagina el seu treball de professor amb la participació com a tertulià en programes de TV3 i RAC1.

Al començar a exercir com a professor se’n va adonar que no existia cap publicació que fes referència al discurs de la realitat mediàtica de Catalunya que s’adeqüés al que ell havia viscut en la seua pràctica professional de més de vint anys. Per això escriu aquest llibre. Explica com el relat hegemònic català ha viscut en molt poc temps un dels tombs més importants de la història contemporània, passant del relat autonòmic dependent, al de la sobirania plena i autosuficient. Aquesta Catalunya ha tingut en els mitjans de comunicació, segons l’autor, el millor altaveu per als qui han dissenyat la nova narració i en molts casos han marcat el discurs amb notable èxit. La data que en què tot comença a canviar va ser la tarda de l’11 de setembre de 2012, aquell dia es va passar del “cuc autonòmic a la papallona independentista.”

Els periodistes han tingut un paper fonamental en la construcció d’aquest nou relat perquè han abandonat el periodisme per la causa, oblidant, diu Joan Julibert, que la causa principal d’un periodista és la cerca de la veritat. L’anomenat Procés ha ocupat l’agenda mediàtica els últims anys a Catalunya i Espanya, gràcies a que ha trobat mitjans de comunicació atrinxerats en un dels dos bàndols que se han retroalimentat mútuament. A tot això cal afegir el paper de les xarxes socials, on fàcilment es construeix un relat basat en la simplicitat i les consignes on amb quatre paraules “decidir, dret, democràcia i sobirania, a partir de sil·logismes relativament elaborats” han sigut claus per a aconseguir un relat hegemònic.

El propòsit del llibre és mostrar que a l’hora de construir un discurs, la forma no és mai innocent i sempre té significat en el missatge final. L’autor vol mostrar els elements que fan possible una visió del món determinada.

El llibre s’enceta amb el capítol La comunicació. En un nou paradigma. És un apartat en què reflexiona com en una nova era tecnològica basada en internet, la transmissió de la informació ha canviat radicalment, es trenca el model “lineal i jeràrquic”, que era el que havíem conegut fins ara, i es transforma en un més participatiu “lateral o horitzontal”, això comporta avantatges i riscos diferents. Entre les qüestions  de les que es parla, podríem destacar el fet que els usuaris tenim tendència a consumir aquells mitjans que són més afins a la nostra ideologia i per tant a aïllar-nos informativament i ignorar la veracitat del que llegim. Un altre problema relacionat amb la veracitat és que la informació s’ha convertit en negoci i per tant aquest preval per damunt del rigor informatiu. Una altra qüestió és la necessitat de transmetre la informació en temps real, això comporta que de vegades es transmeten notícies sense el rigor necessari i sense contrastar, amb  la qual cosa es perd credibilitat i veracitat. En els nous paràmetres de la informació sovint els mateixos polítics envien els seus missatges a través de Twitter o en notes dels seus gabinets de premsa i els periodistes únicament es dediquen a reproduir-los. Per tant un paper que hauria de tenir el periodisme seria contrastar els fets i cercar la veritat enmig de l’allau informatiu.

En el capítol següent es passa revista als tres grans formats: la premsa de paper, la ràdio i la televisió. La premsa escrita, malgrat tot, encara gaudeix d’un prestigi, i les principals firmes periodístiques hi cerquen un espai perquè això els dóna notorietat i respecte. La principal virtut de la ràdio és las immediatesa i el fet que permet escoltar directament la veu dels protagonistes, la qual cosa li dóna més credibilitat. La televisió, per la seua banda, es basa sobretot en la imatge, això fa que “es converteixi en l’espai comunicatiu de l’impacte”, per aquest motiu es busquen crear discursos ja siguen informatius o d’entreteniment de gran impacte. La televisió ha esdevingut des de la segona meitat del segle XX el principal vehicle d’entreteniment a Occident i ha estat el principal referent cultural per a milions de persones, això l’ha convertit en un element de poc prestigi entre les elits culturals per la seua capacitat de manipular els ciutadans.

Continua el llibre amb un capítol titulat Rutines de producció: fabricant informació, on es fa referència a com van sorgir els grans mitjans de comunicació massa i com amb el temps, a conseqüència del gran cost que suposa el manteniment de grans estructures mediàtiques la propietat s’ha anat concentrant en unes poques mans fins a arribar a la majoria de països occidentals a un sistema d’oligopoli de la comunicació. El considero un capítol força interessant, perquè sempre hem de preguntar-nos qui és el propietari del mitjà a l’hora de llegir, escoltar o veure una informació.

Els dos capítols següents fan referència a les fonts informatives, quin és l’origen del relat, en quines fonts està documentada la informació i l’àrea geogràfic com a determinant del relat. Des del periodisme global, als mitjans espanyols, als d’àmbit autonòmic i als locals.

Els últims capítols van repassant com es constitueixen les diferents seccions temàtiques que conformen els mitjans de comunicació, les característiques pròpies de cadascuna d’ells, i com es van construint els diferents relats. En un altre dels capítols ens explica con se configura l’entreteniment. L’autor continua dedicant-li un ampli espai a l’apartat dels gèneres periodístics: la notícia, l’article, la crònica, el reportatge... que configuren les diferents maneres de dir les coses.

I acaba amb dos apartats molts interessant per als qui estem interessats en l’ús del llenguatge; el primer, el llenguatge periodístic on mostra els diferents tipus de llenguatge: l’informatiu, l’opinatiu, el publicitari i el propagandístic. El lèxic: l’art de l’eufemisme, on se’ns explica la importància que donen els mitjans de comunicació de massa a la manera com estructuren el seu llenguatge que queda reflectit en el que s’anomena llibre d’estil, on s’indica als periodistes com fer un ús determinat de la llengua, per dotar al mitjà d’un llenguatge propi a partir de criteris lingüístics però també “ideològics i/o nacionals”.

Tots els capítols estan il·lustrats amb exemples del com s’ha construït el relat en tres temes d’actualitat, sobretot en l’anomenat Procés cap a la independència de Catalunya, però també en el que ha estat l’origen del Brexit del Regne Unit, i el que ha portat Donald Trump a la Casa Blanca.

La lectura del llibre de Joan Julibert m’ha semblat apassionant, poques vegades havia subratllat en un llibre tantes idees suggeridores. Però em quedo sobretot en una que crec que es la central, el naixement de la figura del periodista amb causa, aquell que es dedica a defensar una qüestió amb tota vehemència i menyspreant les idees contràries. Ho veiem cada dia sobretot en els espais de tertúlia, on tot és blanc o negre, i d’on han estat expulsats els periodistes partidaris dels matisos.

La causa del periodisme és un llibre extraordinari per ajudar-nos  a conèixer com els diferents mitjans de comunicació, i els poders que els dominen, construeixen el relat que ens condiciona en la nostra manera de veure el món, i per tant ens aporta eines per a poder fer-ne una lectura crítica. Així mateix és una molt bona aportació, en aquests moments de crisi de la premsa, al debat sobre quin és el futur del periodisme.

Josep Manuel San Abdón

L’APRENENTATGE DELS NOVÍSIMOS.

VICENTE MOLINA FOIX. (2017). El joven sin alma. Novela romántica. Barcelona. Ed. Anagrama.

La darrera novel·la de Vicente Molina Foix, narra la història d’un escriptor a qui la veu narrativa anomena Vicente, tot i que el propi Vicente de vegades explica la història en primera persona. Quan ens endinsem en la lectura de la novel·la ens adonem de seguida que Vicente no és altre que el propi novel·lista. Estem per tant davant d’una novel·la autobiogràfica.

La història comença en els anys adolescents del protagonista a Alacant. Fill d’una família benestant, educat en un col·legi religiós. Té els seus primers temptejos sexuals amb la jove criada de la casa.

Des de ben jove es sent atret per l’escriptura. Un fet decisiu per a la seua vocació és la visita de Camilo José Cela a Alacant. Gràcies a l’amistat del seu pare amb el propietari de la llibreria on Cela signa els llibres aconsegueix que aquest li dedique tres de les seues novel·les, posteriorment assisteix fascinat a una conferència que dóna el futur premi Nobel. Allí observa, a més, que el famós escriptor té una atractiva secretaria i xofer. Posteriorment es cola en un sopar que li ofereixen les autoritats locals i on don Camilo balla amb les xiques més atractives. Vicente tindrà definitivament clar que la vida d’escriptor és fabulosa i és al que ells es vol dedicar.

Quan acaba el batxillerat marxa a Madrid a estudiar Dret, però abans un capellà del col·legi on ha els estudis l’adverteix sobre les temptacions de la carn i li dóna una disciplina per a que se la pose a la cama i les puga evitar. Això ho fa els primers mesos a Madrid. Estem a mitjans anys seixanta i la universitat vull en el rebuig al règim franquista i allí se sent fascinat per diverses líders revolucionàries, fins i tot arriba a formar part breument d’una cèl·lula del Partit Comunista.

Al mateix temps es passa moltes hores al cinema i entra a formar part de la redacció de Film Ideal, la revista de referència de cine en aquells anys. En aquest primer any en la universitat inicia una relació epistolar amb dos joves de Barcelona a qui ell anomena Crítico 1º i Crítico 2º, respectivament Pedro (Pere Gimferrer) i Ramon (Terenci Moix), amb els quals intercanvia opinions, sobretot de cine i literatura. Tot i que en cap moment es diu el seu cognom, les referències tant físiques com culturals, no deixen lloc a dubtes.

En acabar el curs viatja a Barcelona, els coneix personalment i ràpidament Ramon s’enamora d’ell, i enceten una apassionant història d’amor, sobretot per part de Ramon. El grup s’amplia amb Ana Maria (Moix) i Guillermo (Carnero). Tots quatre tenen converses menjaclosques sobre l’amor i el sexe, molt típiques de la seua generació educada en el nacionalcatolicisme i la repressió sexual. Poc temps després es produirà una ruptura en la relació amorosa entre Ramon i Vicente que farà caure al primer en un estat de profunda depressió.

Posteriorment Vicente entrarà en contacte amb una pintora amb molts diners de la que se convertirà en amant. Poc temps després coneixerà un jove poeta de nom Leopoldo (María Panero), a qui incorporarà al grup, amb el qual continuarà en contacte malgrat la seua ruptura amorosa amb Ramón. Coneixerem que tots tres  Pedro, Guillermo i Leopoldo estan enamorats d’Ana María, que inspira bona part del magistral llibre del primer, Arde el mar, i del primer llibre de Guillermo, encara que cap dels tres es correspost.

Finalment el llibre acaba amb unes cartes d’Ana Maria que arriben a mans de Vicente al cap de molts anys i en què aquesta li explica tots els problemes interiors que la van turmentar en els seus anys d’amistat.

Les relacions amoroses són la base del llibre, per això porta per subtítol Novela romàntica. Tots les viuen intensament, de vegades fins i tot tràgicament. Pot ser Vicente és el qui li posa menys passió, sovint es troba enmig de la història sense fer massa esforç, pot ser ell el joven sin alma del títol.

Quatre dels protagonistes del llibre van estar inclosos en la famosa antologia Nueve novísimos poetes españoles de Josep Mª Castellet. Un grup de poetes que van trencar radicalment amb la generació del realisme social i van incorporar nous temes a la poesia. Formen part d’una generació que intenta canviar la vida, sovint trencant amb un entorn conservador i de vegades amb un gran cost personal que els portarà a la destrucció. El joven sin alma ens apropa a la iniciació en l’amor, el sexe, la política i la cultura d’un grup representatiu de joves dels anys seixanta. És un molt interessant retrat generacional.

Josep Manuel San Abdón

EL COS CONTRA EL COS

GABI MARTÍNEZ.(2017) Las defensas. Barcelona. Seix Barral.

El dia de Sant Jordi de fa dos anys, mentre Gabi Martínez estava signant exemplars del seu darrer llibre, se li va presentar una persona que li va dir que tenia una història, li va explicar que era neuròleg i que durant una època de la seua vida s’havia tornat boig, “però boig de veritat” li va voler remarcar. Li va dir també que llegia molt i que potser ell també la podria escriure, però s’estimava més que la escrigués un professional. D’aquesta manera començava la relació entre l’autor i el seu personatge que seria l’origen d’aquesta novel·la basada en fets reals.

La notícia d’allò que se’ns conta en el llibre va aparèixer en la premsa fa dos anys, el doctor Domingo Escudero de la secció de Neurologia de l’hospital Germans Trías i Pujol (Can Ruti), un home tranquil i bon professional, de repent es va tornar violent, va agredir algun familiar i va començar a dir paraules grolleres a les infermeres. Va ser ingressat a l’Hospital de Bellvitge amb el diagnòstic d’esquizofrènia atípica. En un moment de lucidesa va dir que en realitat tenia una encefalitis, però ningú no li va fer cas.

Però Escudero tenia raó. Aquell any un altre metge català Josep Dalmau, que treballava en la Universitat de Pennsilvània, donava a conèixer quatre casos d’una nova malaltia: una encefalitis autoimmune. Consistia en què un anticos generat pel sistema immunològic d’un pacient, en lloc d’atacar una infecció externa, podia adreçar-se contra el cervell alterant la conducta i la memòria: en concret contra una molècula, el receptor NMDA, fonamental en la comunicació entre neurones.

Aquesta és la base de la novel·la, encara que Gabi Martínez canvia el nom del personatge, Domingo Escudero passa a ser Camilo Escobedo i Can Ruti es converteix en Can Petri. Tot i això al final del llibre l’autor ens diu quin és el nom real del metge i explica que moltes de les coses que se narren són ficció.

 El llibre va, però, més enllà d’aquest fet concret. Per exemple la complexitat que de vegades pot tenir la vida familiar. La relació amb els seus pares no és bona. Amb les germanes hi ha allunyaments i aproximacions segons com li va la vida. Amb la seua dona Sol, té una bona relació, tenen tres filles, però, l’excés de dedicació, sobretot d’ell, a la seua feina, i l’aparició d’una altra dona, acaba trencant la relació. Finalment té una nova relació amb Emma, una metgessa vint anys més jove que ell, amb quin té una altra filla, però la relació no està exempta de problemes.

El món de la medicina té un paper protagonista des de diverses vessants. En primer lloc les lluites pel poder dintre de les diverses unitats dels hospitals. Després hi ha també la lluita per a aconseguir finançament per a investigació. Però sobretot és important l’angoixa dels professionals quan la malaltia és de difícil diagnòstic. O l’estigma que arrastren les malalties mentals i les dificultats per assimilar-les per part dels familiars.

El llibre té com a fons el context històric que comença en la transició, que correspon al moment en què el protagonista va a la universitat, fins arribar al nostres dies. Al llarg de la narració va fent referència a diversos moments històrics per anar indicant el pas del temps, però també per a mostrar com afecta el moment polític a la sanitat.

Las defensas és una novel·la apassionant, d’aquelles que és difícil abandonar quan t’endinses en la seua lectura.

Josep Manuel San Abdón

DELS MISTERIS INTERIORS

RAMON GUILLEM. (2017). Terra d’aigua. Cullera. El petit editor.

Terra d’aigua comença amb el poema Un silenci que dóna testimoni dels misteris interiors: “Hi ha una part de mi que no és meua (...)/que sempre és misteri.” És el pòrtic que enceta aquest poemari que anirà indagant sobre aquests misteris, principalment el pas del temps, la mort, el desig i l’amor.

El pas del temps ve expressat en poemes com Salmòdia, on se’ns presenta la monòtona repetició cíclica de les coses, el “cercle insomne/ de la vida” que porta inevitablement a la mort, “caramell/ de cera en l’aire extingint-se.”

La decrepitud física ve magníficament expressada en el poema Pont de fusta, on s’estableix un paral·lelisme entre el vell pont de fusta on van enfonsant-se els taulons i els ossos del subjecte poètic que van esberlant-se.

En el poema Crepuscle s’estableix un paral·lelisme entre l’acabament del dia i el fi de la vida, establint una bella imatge, malgrat la tristesa que desprèn, per a definir la vida: “(...) un vaixell/ d’espècies i dobles d’or/és la vida/ esborrant-se en la mar vella.”

La mort cobra protagonisme en els poemes Obscur vent i Albada. El vent se’ns presenta com una metàfora de la força arrabassadora de la mort. És un vent obscur, gèlid que “de mort ens fibla”. La mort implica deixar de viure, de moure’s. Queda perfectament reflectit  en aquesta comparació del poema Nit: “Un home és un vaixell/ en un banc de sorra”. Poema que acaba amb aquesta pertorbadora imatge: “Aquesta nit m’habiten els cucs/ com un tret entre silencis.”

Però sobretot el poder destructor del temps ve tràgicament expressat en el darrer poema del llibre En l’hora fosca. El temps és allò “ que l’aigua del viure enverina” i “és l’immens desert sense mirada.”

Tanmateix també hi trobem la rebel·lió contra la mort amb una vehement invocació a la vida en el poema Sol. Un poema lluminós enmig de la desolació extrema d’alguns dels poemes als que ens hem referit fins ara.

Front a la mort apareix la força del desig: “Desig,/com marea enretirant-se véns,” i la força de l’amor, “amor, dóna’m la sang necessària,/xucla’m el fred del moll dels ossos,/ la ferida de gel que a la terra m’atansa.” Podem llegir al poema Sang necessària. Sense la persona estimada tot ho devora el temps: “Si no véns/ el mos del temps/em cinglarà l’esquena.” es pot llegir al poema Absència. És ella qui dóna sentit a les paraules: “Sense tu, (...)/ ¿quin sentit tindrien tantes paraules”

Ha estat un encert reeditar aquest llibre de Ramon Guillem, que va rebre el premi Ausiàs March de Gandia de 1992, on ja s’albirava l’altura poètica de l’autor, que s’ha confirmat amb el pas dels anys.

Voldria destacar per últim la bona edició de El petit editor, tot un luxe, així com les il·lustracions de Juan Olivares.

Josep Manuel San Abdón

AMOR I AMISTAT EN TEMPS DE GUERRA

JOAN ANDRÉS SORRIBES (2003). La creu de Cabrera. Edicions Bromera. Alzira. 

Amb La creu de Cabrera, Joan Andrés Sorribes va guanyar el VIII Premi Enric Valor de novel·la.

La mort del rei Ferran VII, crea un conflicte successori, aspiren a la corona, l'infant Carles i la filla de la regent Mª Cristina, la futura Isabel II, aquest fet donarà origen a la primera guerra carlista, en la que s'enfrontaran els carlistes, partidaris de l'infant Carles, i els liberals, partidaris d'Isabel. En aquest moment històric es desenvolupa la trama d'aquesta novel·la, la acció de la qual transcorrerà sobretot en les muntanyes de les comarques valencianes dels Ports i del Maestrat, amb la presència de personatges històrics, com el comandant Josep Miralles el Serrador, o el general Ramon Cabrera.

Però els dos protagonistes són un sacerdot acabat d'ordenar, Jaume Corell, l'Estudiant, urbà, cultivat i idealista; i Donis, un masover de Vistabella, rural i pragmàtic, als quals les circumstàncies de la guerra posaran en contacte i naixerà una gran amistat. Jaume Corell, l'estudiant més brillant del seminari, és designat pels seus superiors per a esbrinar que passa a València, davant de la nova situació política, que pot afectar els interessos de l'església. Decebut pel comportament d'un canonge de la catedral, que actua de manera contrària a allò que havia après al seminari, abandona València i es trasllada a les muntanyes del Maestrat on podrà continuar amb els seus ideals. Ací coneixerà Donís, que havia ajudat generosament un jove Cabrera ferit, i que posteriorment pren part en la causa carlista perquè els liberals havien assassinat la seva dona.

A la novel·la ens trobem amb la cara humana de la guerra, començada pels interessos dels poderosos, amb la participació de vegades de persones sincerament idealistes, com seria el cas de Jaume Corell, o d'altres que es veuen obligats a prendre partit per les circumstàncies, com Donis, o altres personatges de la novel·la, que lluitaran perquè és la millor manera de guanyar-se la vida. I en aquesta part humana a banda de l'amistat entre els dos homes, destaca la seva relació amb la Valdesca, una masovera amb qui estableixen una lliure i entranyable història d'amor, que causarà la sorpresa de dos militars, trenta anys després, quan tornaran a Vistabella a fer uns estudis cartogràfics.

En La Creu de Cabrera predomina sobretot l'ús del diàleg, on sovint l'autor recupera frases fetes de les comarques on transcorre l'acció. Aquest ús del diàleg, contribueix sens dubte a donar-li a la novel·la un ritme àgil i trepidant, amb unes escenes molt visuals, talment com si s'estigués veient una pel·lícula, que fan de la lectura d'aquest llibre un autèntic plaer.

Josep Manuel San Abdón

RETRAT COSTUMISTA AMB CRIM AL FONS

MARTÍ DOMÍNGUEZ (2017). L’assassí que estimava els llibres. Barcelona. Edicions Proa.

El començament de la nova novel·la de Martí Domínguez és impactant. Un conegut crític literari, Guillem Gual, apareix mort per una ganivetada al cor, i amb un llibre a les mans, L’assassinat entès com una de les belles arts, de Thomas De Quincey. Un veterà inspector de policia, Agustí Tena, serà l’encarregat d’esclarir els fets. Aquest començament ens pot fer pensar que estem davant d’una novel·la policíaca, i així és, ja que hi ha un crim, de fet n’hi ha dos, i una posterior investigació per trobar l’assassí.

Però la novel·la és moltes coses més. Per exemple, ens presenta un retrat costumista de diversos estaments de la societat valenciana. És demolidor el retrat d’una certa burgesia valenciana enriquida amb l’especulació urbanística, però d’un nivell cultural certament deplorable. Així mateix podem vore l’evolució d’una família progre dels anys setanta. Els fills respectius aniran trobant-se i desencadenant situacions que el narrador aprofita per aprofundir en aquesta dissecció dels costums i manera de ser d’una part considerable del poble valencià.

Però l’autor va un pas més enllà quan en la novel·la es fa esment a la pobra consideració social de la cultura i de la vida interna del món universitari. Un món que Martí Domínguez segur que coneix molt bé per la seua doble condició de professor universitari i persona molt implicada en diversos fronts culturals.

El retrat que fa de la vida universitària és el d’un món miserable, ple d’enveges i nepotisme, que genera frustracions i grans odis. Sovint aquests odis es traslladen a la crítica visceral destructiva de l’obra dels adversaris. Tot molt allunyat del que hauria de ser l’autèntic esperit universitari.

La novel·la compta amb moments de molt bon humor, com per exemple quan es descriu els components de la paella, o quan un personatge que mai ha llegit un llibre el primer que es compra és Tratado de las buenas maneras d’Alfonso Ussia. Però sobretot quan el subinspector Espinosa, després de tenir una relació sexual amb una xica, aquesta li explica que la situació és semblant a la d’un conte de Quim Monzó, i ell va a cercar el llibre en una llibreria sense saber de quin llibre es tracta.

El llibre, d’altra banda, és ple de referències a grans pensadors, que serveixen per a plantejar qüestions de transcendència cultural. De vegades amb un cert to irònic.

L’assassí que estimava els llibres, suposa un canvi important en la línia de la producció literària que coneixíem, fins ara, de Martí Domínguez. Hi ha moments en què es pot pensar que ha volgut escriure un simple divertimento, i si bé és cert que la lectura és més lleugera  que la de novel·les anteriors, no és en cap moment un llibre superficial  i la seua lectura és ben recomanable.

Josep Manuel San Abdón

ACTA DE NAIXEMENT DE LA COMARCA DEL MAESTRAT

Un llibre recent[1] ens trasllada als segles XIII i XIV, època en què va nàixer i es va configurar El Maestrat. El llibre porta com a subtítol Identitat, convivència i conflictes en una societat rural de frontera i ens explica com es van establir els fonaments d’una identitat col·lectiva que ha arribat fins al nostres dies en la més septentrional de les comarques valencianes.

L’autor del llibre, el doctor Vicent Royo, expressa en la introducció quins han estat els seus objectius a l’hora d’escriure el llibre. El primer ajudar a superar les dificultats que existeixen per a efectuar una recerca històrica de la comarca, ja que la documentació està dispersa en multitud d’arxius, de vegades a centenars de quilòmetres dels llocs on passar els esdeveniments. Un altre dels propòsits és que El Maestrat, ha deixat de ser estudiat en els darrers anys, causa que l’autor atribueix a que la comarca allunyada dels centres de poder econòmic i polític, està cada vegada més despoblada i hi ha menys joves que vulguen  dedicar-se a investigar la història dels seus avantpassats. Amb aquest llibre pretén reivindicar un lloc en el futur de la comarca que en el seu dia va ser protagonista d’episodis importants de la història valenciana.

Els tres primers capítols del llibre estan dedicats a la conquesta de la frontera, la formació de la xarxa de senyorius i el procés de colonització. Quan a les primeries del segle XIII els cristians ocupen la zona aprofiten les estructures que havien deixat els andalusins i es van configurant els diferents senyorius al voltant dels principals castells Morella, Ares, Cervera, Xivert i Peníscola. Aquest senyorius estaven dominats per diverses ordes religioses, l’Hospital, el Temple, Calatrava. En aquest temps les antigues alqueries andalusines que havien estat abandonades, son repoblades per comunitats cristianes, naixen moltes comunitats rurals i es va forjant una consciència comunitària.

A principis del segle XIV el papa Climent V va abolir l’orde del Temple i el rei Jaume II d’Aragó, que no era partidari d’aquesta acció va aconseguir que els béns dels templers i hospitalers del Regne de València passaren a dotar una nova orde militar, que rebria el nom d’orde Montesa. Aquest fet va ser transcendental per a les comarques del nord, donant origen a la denominació Maestrat, entenent com a tal el territori sota la jurisdicció del nou orde militar, produint-se la unificació en el pla polític, jurídic, econòmic i militar durant les centúries següents.

La convivència entre els nous senyors i els vassalls no sempre va ser fàcil. Al llarg del segle XIV, es van viure episodis de rebel·lia dels vassalls contra els senyors, que es van sufocar amb una repressió dura, que va donar pas a èpoques d’obligada convivència per la por al càstig, amb nous intents de rebel·lia. Totes aquestes vicissituds s’analitzen en els restants capítols del llibre aportant una valuosa documentació.

Aquest llibre de Vicent Royo constitueix sens dubte una obra bàsica per a l’estudi de la història del Maestrat, i estímul necessari per a una comarca que lluita en els darrers anys per reivindicar tota una sèrie de carències que ve arrastrant des de fa molt de temps.

Josep Manuel San Abdón

(Article publicat a SAÓ, nº 429 - Setembre de 21017)

---

[1] VICENT ROYO PÉREZ(2017). Els orígens del Maestrat històric. Benicarló. Onada edicions

UN HOME INVISIBLE ENTRE TANTS

Manel Alonso i Català(2017). Les petjades de l’home invisible. Dietari. Valls. Quorum llibres.

Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) és poeta, narrador, columnista de diversos diaris, activíssim a les xarxes socials, editor, impulsor de mil i una activitats a l’entorn de la literatura i tanmateix es considera un home invisible. Podríem dir, però, que no és l’únic cas. Es pot afirmar, emulant el poeta, que és un entre tants.

 El País Valencià, una societat on només el 2% dels seus habitants compra llibres en valencià, està ple d’excel·lents escriptors, músics, creadors en tots els camps de les arts, que superant tot tipus d’obstacles utilitzen el valencià en les seues obres, però que són totalment desconeguts pels seus conciutadans De vegades, fins  i tot el públic potencialment interessat en la seua obra no en té accés per simple desconeixement, ja que són ignorats pels grans mitjans de comunicació, si és que en tenim algun de gran mitjà els valencians.

Manel Alonso ha reunit en aquest llibre un seguit d’articles que abracen des de  setembre de 2014 fins a setembre de 2016, els quals setmana a setmana va anar publicant en la premsa. El tema de la invisibilitat de l’escriptor en una societat que li dóna l’esquena és un tema recurrent en molts dels articles. L’estat de l’escriptor en el nostre país és tant precari que no únicament ha de fer l’esforç d’escriure el llibre, sinó que a més, en la majoria dels casos, a conseqüència de la modèstia de les editorials, i la falta d’infraestructures culturals, ha de fer-se ell la promoció, ha d’organitzar-se les presentacions...fins al punt que no només és pràcticament impossible la professionalització, sinó que a més li costa diners de la butxaca. Davant d’aquest panorama, malgrat ser un lluitador incansable, un home boig per la literatura i un enamorat de la seua llengua, sovint té la temptació de llançar la tovallola i abandonar-ho tot.

El dietari reflecteix les seues vivències i les seues emocions, sobretot les relacionades amb la família, els problemes de salut del seu fill gran, l’alzheimer que afecta a algun familiar, el record dels avantpassats que ja no hi són. Així mateix s’enfronta al pas del temps que el va afectant físicament i que van fent desaparèixer la gent del seu carrer de tota la vida de Puçol. En algunes entrades mostra la seua angoixa pels problemes judicials que li apareixen per la seua topada amb un policia municipal que va fer un ús abusiu de la seua autoritat.

La crítica política ocupa un lloc destacat. Els polítics corruptes i els que intenten acabar amb la identitat cultural del País Valencià són objecte de reprovació en els seus articles. Lamenta, així mateix, la transformació soferta pels seu paisatge més pròxim, sotmès a la destrucció més despietada a conseqüència de l’especulació salvatge d’aquests anys.

 Hi ha moments, però, d’entusiasme i optimisme, com per exemple, quan l’any 2015, diversos grups i solistes van musicar poemes seus i es va publicar el disc Després vingué la música.

Les petjades de l’home invisible, és un llibre sincer, emotiu, valent,  que reflecteix  les vivències i vicissituds de l’autor de manera entranyable, fins al punt que ens el fa molt pròxim i ens commou.

Josep Manuel San Abdón