ENTREVISTA A ANDREU ESCRIVÀ

Andreu Escrivà és llicenciat en Ciències Ambientals i doctor en Biodiversitat. Actualment treballa de tècnic en projectes ambientals en la Fundació Observatori del Canvi Climàtic de l’Ajuntament de València. És divulgador ambiental especialitzat en canvi climàtic. Col·labora en diversos mitjans com Saó, À punt ràdio o Mètode. Fa uns mesos va publicar Encara no és tard. Claus per a entendre i aturar el canvi climàtic (Edicions Bromera). Sobre el contingut d’aquest llibre i altres qüestions ambientals van mantenir amb ell aquesta conversa.

-                     Un dels reptes que et planteges a l’escriure el llibre és explicar què és el canvi climàtic, ja que sovint la gent ho confon amb fets anecdòtics com el forat d’ozó o el desastre nuclear de Txernòbil.

Això és una preocupació que jo tenia. Em vaig adonar que explicar el canvi climàtic és alguna cosa més que parlar de dades, cal connectar-ho amb la vida quotidiana. Hi ha una manca de cultura científica i de cultura del canvi climàtic en la societat actual. Hi ha una sèrie de fenòmens; la pluja àcida, Txernòbil, la capa d’ozó, el canvi climàtic que també es confon amb l’escalfament global, que és més o menys el mateix, però cal diferenciar-ho. Al final la gent té una mena de còctel al cap que no li permet diferenciar les coses, i per tant no li permet adoptar solucions i acaba deixant-ho tot en una mena de calaix mental. És com quan diem que estem a punt de solucionar alguna cosa. Ara, per exemple, es parla menys de la pluja àcida, o del forat de la capa d’ozó i pensem que la resta de problemes que anaven en aquest calaix també estan solucionats. Jo trobe que cal fer un esforç pedagògic per part dels divulgadors, de les institucions, els mitjans de comunicació i les universitats per a explicar realment a què ens estem enfrontant.

-                     Una de les preguntes que formules en el llibre és si realment podem canviar alguna cosa a nivell individual. Podem?

Podem. Tant en el llibre, com en les xerrades que faig, estic tractant d’elaborar un discurs. Com combinar la realitat de que no tot es canvia a nivell individual, amb la realitat de que l’acció individual és absolutament necessària i imprescindible per a canviar les  coses. Si només ens fixem a nivell individual i canviem hàbits de consum o les bombetes de casa, o separem el plàstic i el paper o anem en bicicleta, evidentment estem canviant coses, estem disminuint la nostra petjada ecològica, i estem contribuint a no augmentar el canvi climàtic. Però hi ha una sèrie de decisions que no estan en l’esfera individual sinó en la institucional o empresarial, i que nosaltres podem empentar-les, o condicionar-les mitjançant el vot, la compra o l’acció ciutadana. Abans que consumidors som ciutadans.

Un dels grans problemes, i això s’ha estudiat en  psicologia, és que la típica persona superconscienciada, que a casa ho té tot estupendament, és menys exigent amb els poders públics. Com que ella ja ho fa bé s’oblida d’exigir certes coses als ajuntaments o a les empreses.

És complicat però cal saber combinar les dues coses. I és el que tracte de fer en el llibre, no donar un llistat de deures, que això també és molt pesat, sinó donar les ferramentes per a que cadascú s’invente tot allò que pot canviar.

-                     Segons el Panel Intergovernamental del Canvi Climàtic(IPCC), sembla que no hi ha dubtes que el canvi climàtic, des de la segona meitat del segle XX fins ara, té l’ésser humà com a principal culpable.

Sí, això és una realitat absolutament contrastada, no hi ha debat. La ciència és molt bonica perquè t’obliga a replantejar-te constantment, la ciència no és dogmàtica. I dic que no hi ha debat perquè tenim una sèrie de dades experimentals absolutament aborronadora. I no només això, sinó que tenim models climàtics que expliquen perfectament i corroboren aquestes dades. La temperatura ha pujat aproximadament 0’8º en el segle XX. No es pot explicar aquest augment si no incloem els éssers humans en l’equació, no hi ha forma, ni amb el sol, ni amb els volcans, ni amb els incendis. Necessitem incorporar l’ésser humà per a explicar que ha passat ací i això és una cosa que més del 97% dels científics que treballen sobre el clima ho tenen absolutament clar. A partir d’ací hi ha que dir-lo a la gent, perquè també s’ha comprovat que quan la gent sap que hi ha un consens científic molt alt sobre el tema, pensa que això és important. Per il·lustrar-lo, en Estats Units és molt curiós que un 70% de la ciutadania pensa que hi ha canvi climàtic i que està passant ja,l i hi ha un 30% , que creuen que ells ho tenen molt clar però els científics no. Això passa perquè s’estranyen que de vegades uns diuen que sí i uns altres diuen que no. Però la proporció és de 97% que diuen que sí, i un 3% que diuen que no. Aquests que diuen que no de vegades estan a sou d’empreses com algunes petrolieres. Als EE.UU. s’han creat molts instituts per a donar-los cobertura i per a crear literatura científica de molt baixa qualitat. Però el 2007 és el punt d’inflexió, i en 2015 a Paris, clarament hi ha un acord unànime internacional en el qual no hi cap dubte, i ara cal vore fins a quin punt tenim aquest escalfament i fins a quin punt podem aturar-lo.

-                     Amb totes les crítiques que se li puguen fer consideres positiva la Conferència sobre Canvi Climàtic de Paris.

En això sóc molt pragmàtic. El que el cos em demana, és criticar una sèrie de coses; l’acord és massa laxe, fica molts pocs diners per a països en desenvolupament, no té accions punitives per als països que se’n passen...però a la vegada, és la millor ferramenta que tenim per a lluitar contra el canvi climàtic. És un marc, és un acord de mínims. El país que vullga anar més ràpid que el que marca l’acord ningú li ho impedeix, és més, probablement tindrà beneficis en el mercat de compra de carboni. Crec que és honest criticar o sentir-se una mica decebut amb el que ha suposat l’acord de París, en algun punt concret i és normal, perquè els acords són acords i no tot el món queda satisfet, però a la vegada crec que hem de saber valorar el que significa. Fa deu anys estàvem batallant que si el canvi climàtic era de veres o era mentida, i de sobte tenim que l’acord internacional més nombrós, que més països han signat en tota la història és un de canvi climàtic. Crec que tenim una sèrie de fortaleses que cal saber aprofitar i pense que hem arribat a un punt que criticant-lo de forma pública i ostentosa, l’únic que estem aconseguint, és debilitar-lo i no ens podem permetre debilitar la millor ferramenta que tenim en aquest moment.

-                     El mar és el gran oblidat del canvi climàtic. Escrivies, no fa molt, un article en que deies que ja ha nascut la persona que pot donar-se l’últim bany en les nostres platges. Tant greu és el problema?

És molt greu. Vaig tenir la sort de fer un estudi sobre bassals i rius del Baix Maestrat. Vaig estar en Aiguadoliva agafant mostres de bitxets i vaig estar també en el Sénia. Es veu molt clarament el que passa quan canvien les condicions. En el Sénia concretament, hi havia una barrera i quan el mar la podia trencar, la biodiversitat baixava moltíssim. Això pot ser el besllum del futur, el vore que si el mar puja un metre o dos, cosa que és factible d’ací a final de segle, i ja hi ha gent que viurà fins a final de segle, hi haurà una sèrie de platges, que no les voran, o que si les veuen seran molt diferents. Ja hi ha una platja en la qual jo ja no em puc banyar, que és la d’Almenara, en la qual tinc una foto de xicotet, és una platja de còdols, però que ara mateixa té pedra d’escullera i fica prohibit banyar-se. A mi ja m’han furtat aquest paisatge. Quan dic que del mar ens oblidem, ens oblidem a tots els nivells, de plàstics, de biodiversitat, de temperatura, de productivitat, de tot. A més el nostre país és un país costaner ple de platges, que ens les hem de repensar, hem de començar a traure fotos com si d’ací a vint o trenta anys no estigueren. Les nostres platges són molt estretes, molt d’arena i si puja el mar cinquanta centímetres igual hem d’acomiadar-nos. Com tots sabem en un municipi costaner una platja és molt important, a nivell d’economia, de turisme i per suposat de paisatge i de memòria.

-                     El relat sobre el canvi climàtic creus que no ha estat l’adequat i proposes comunicar-lo millor a la gent perquè siga més efectiu. Ens pots posar algun exemple?

Jo en compte de parlar de l’ós polar, que és la imatge quan es parla del canvi climàtic, parle de la gamba roja de Dénia. De la gamba roja ja hi ha estudis de la Universitat de les Illes Balears que parlen de com patirà pel canvi climàtic. L’última vegada que vaig estar a Dénia, ja no hi havia gamba roja de primera. Les clòtxines en el Delta de l’Ebre i en la badia de València estant tenint problemes. Són coses que ens afecten molt i ens toquen més de prop que l’ós polar. Al final hem pensat massa en un relat ecologista. Jo em considere ecologista, però s’ha fet un relat molt global, l’Amazones, la Patagònia, l’ós polar, els pingüins...ho hem emmarcat en una forma en què la gent no s’ha sentit inclosa. Cal començar a dir que el canvi climàtic suposa anar a l’ambulatori més sovint, o que puja la factura de la llum, perquè ara estem en sequera, la hidroelèctrica no tira tant i aleshores hem d’importar carbó i hi ha que posar les turbines a funcionar i això contribueix més al canvi climàtic. Després hi ha que comprar compensacions. Espanya s’ha gastat 800.000 milions d’euros i que els nostres lectors pensen que amb aquesta quantitat es poden fer moltes coses més que pagar compensacions per emissions de gasos d’efecte hivernacle. Cal portar-lo al dia a dia, pensem que a qui li agrade anar en bicicleta o córrer, igual hi ha un futur no molt llunyà en el qual li prohibeixen fer això en determinats dies o determinades hores, ja no avisos com fan ara, sinó dir, no podeu eixir al carrer perquè hi ha unes condicions brutals.

-                     El títol del llibre Encara no és tard i la seua lectura ens fan vore que encara estàs esperançat en què és possible aturar el canvi climàtic. En què bases aquesta esperança?

És una pregunta que em fan molt sovint. El llibre encara no té un any, però en aquest últim any han passat moltes coses. Al Estats Units ha guanyat Trump i altres notícies poc esperançadores. Quan jo dic que encara no és tard, el que no dic és que es puga revertir el canvi climàtic, tornar a la temperatura de 1900 no és possible. El que podem fer, que encara és realista i tècnicament possible, en un període limitat, tres, cinc o deu anys com a molt, és alentir al màxim el canvi climàtic, evitar la pujada de temperatura de forma dràstica per a donar-nos temps a adaptar-nos. És a dir, que aquestes platges que desapareixen, no desapareguin en cent anys, sinó en dos-cents, cinc-cents o mil. Ja sé que semblen xifres molt exagerades, però en vint anys podem tenir l’agricultura completament canviada. Perquè un dels problemes del canvi climàtic és la rapidesa, de canvis climàtics sempre n’hi hagut, sense que hi hagen estat les persones pel mig, només cal recordar els famosos mamuts. Però ara la cosa va de nosaltres, no del planeta, i sobretot cal tenir en compte que aquest és el canvi climàtic més ràpid que hi ha hagut en la història. I això implica que ni nosaltres, ni els ecosistemes que ens acompanyen siguem capaços d’adaptar-nos.

Per al que no és tard, és per a frenar aquesta contribució que estem fent, canviar de direcció, i mentre canviem, anar adaptant-nos a aquestes noves realitats, perquè el mar pujarà, la previsió mínima del Panel Intergovernamental del Canvi Climàtic és de mig metre d’ací a finals de segle. Hem de fer que només puge aquest mig metre, i no dos metres i adaptar les estructures; les platges, l’economia, la salut...i per a això encara estem a temps, si ens fiquem ja. És com quan de matí et sona el despertador per anar al treball i dius cinc minuts més. Aquesta és l’última vegada que tenim cinc minuts més, no és tard, però se’ns fa tard.

Josep Manuel San Abdón

Fotografia: Prats i Camps