Entrevista a Joan Garí
Joan Garí (Borriana,
1965) està convençut que l’única manera de viure plenament és viatjant. Això és
el que ha fet en els darrers quinze anys, ha viatjat per quatre continents, ha
fixat la seua mirada valenciana i ho ha explicat amb diferents reportatges als
lectors de El Temps, Público, Ara o El País. Tots
aquests textos els ha arreplegat recentment al llibre Cosmopolites amb arrels (Onada Edicions, 2021). El llibre està
àmpliament il·lustrat amb fotografies fetes pel seu amic, i habitual company de
viatge, Ramon Usó que va morir sobtadament poc abans de la publicació del
llibre. Sobre el seu contingut li hem fet aquesta entrevista per correu
electrònic.
Per què el llibre
porta com a subtítol Una mirada
valenciana al món?
Perquè l’única manera honesta de viatjar pretenent conèixer altres cultures
és fer-ho a partir de la pròpia.
L’any 2008 viatgeu a
l’antiga Alemanya Democràtica a indagar en la memòria dels totalitarismes. Què
és el que vau trobar?
Va ser un viatge molt impactant perquè vaig anar, per exemple, a Weimar.
Allí et trobes, en pocs quilòmetres, la casa-museu de Goethe (l’autor
emblemàtic de la cultura germànica) i el camp de concentració nazi de
Buchenwald. I la ciutat, a més, va viure dècades sota el control de les
autoritats comunistes. Un còctel que porta
a la reflexió i que va originar la matèria central del reportatge que hi
vaig dedicar.
Al llegir el text
dedicat a Holanda tinc la impressió que vivim en una mena de banalitat
turística, es visita el famós barri de les prostitutes, el Barri Roig, amb el
mateix ànim que la casa d’Anna Frank.
El més curiós és que és la pròpia societat holandesa la que posa al mateix
nivell el Barri Roig i la casa d’Anna Frank. Vull dir que la prostitució allí
és totalment legal i les prostitutes cotitzen a la Seguretat Social (cosa que
em embla perfectament raonable) i, per tant, un matrimoni de mitjana edat amb
els seus fills pot anar al matí a visitar el museu d’Anna Frank i a poca nit
eixir a fer una passejada a veure les novetats als aparadors del Barri Roig
(tal qual!). A mi em sembla tot molt civilitzat, perquè mai he sigut un purità
en matèria sexual (a pesar d’estudiar durant 13 anys en un col·legi Salesià, o
precisament per això...) i sóc partidari de legalitzar tant la prostitució com
el consum de drogues, per eliminar així l’activitat de les màfies que ara s’hi
lucren.
A l’Havana vau trobar
un gran paral·lelisme amb el barri del Cabanyal de València.
Sí, és un dels textos centrals del llibre, un llarg assaig que busca la
relació entre el barri del Cabanyal i l’Havana. No dic que siguen iguals, sinó
que s’assemblen estèticament, i això em va donar un cert joc literari.
Un dels viatges més
emotius és el que vau fer a Orà per a rememorar el viatge de l’ Stanbrook, l’últim vaixell de la
República.
Això va ser una oportunitat única, poder acompanyar l’expedició valenciana
que anava a inaugurar un monòlit a Orà per commemorar la gesta del Stanbrook. Hi
vaig viure moments molt emotius. M’acompanyava el professor de la Universitat
d’Alacant Enric Balaguer, que va ser un gran company de viatge. I després cal
destacar el paper d’un altre vell amic, el llibreter Rafa Arnal, que va ser
l’ànima de l’expedició. Crec que és un dels reportatges més colpidors del
llibre, per al seua càrrega emocional. Ens hi vam trobar amb fills i néts dels
passatgers del Stanbrook, els últims republicans que van poder fugir d’Espanya
abans de l’adveniment de la dictadura de Franco.
De la visita a
Txernòbil dius que és un dels llocs més estranys que has visitat mai.
Totalment, Se suposa que allí no pot viure res, perquè alguns dels elements
radioactius del vessament tenen una vida, en algun cas, de milers d’anys...
però allò està ple de gent, i conté una fauna i flora considerables. És un lloc
tremendament estrany. Damunt, amb la invasió de Putin, vaig llegir que els
russos que van ocupar Txernòbil van acampar en un dels llocs més contaminats, i
n’han eixit malparats...
I a Txernòbil vau
trobar a Ivan i Maria dues persones de vuitanta anys, que viuen en la zona
prohibida, i mengen del que conreen al seu camp, i els animals que es crien, i
la radiació no els ha matat.
Exacte, és tot molt misteriós. Sembla que això de la radiació va per zones,
perquè Ivan i Maria tenen uns camps de conreu i no els ha afectat per a res.
Però no és que jo estiga desconcertat: és que a hores d’ara encara no hi ha
estadístiques oficials ni de quanta gent va morir en els mesos posteriors a
l’accident nuclear. Als efectes, és com si Ucraïna visquera encara en l’època
soviètica.
L’any 2016 viatgeu a
Moscou i ja parles de Putin com del líder que sap llegir la situació de la
Rússia post-soviètica, i en aquell moment ja s’albirava el personatge que
recupera la figura de Stalin o la revifada del nacionalisme pels episodis de
Ucraïna, que en aquell moment, penso que no se li parava massa atenció.
Quan jo arribe a Moscou la popularitat de Putin arriba fins al 80% de la
població. Tinc la sort de trobar dues moscovites catalanoparlants –com conte en
el reportatge-, Tatiana i Natàlia, que són dones jóvens, de la generació de la
Perestroika, a qui Putin no els fa gens de gràcia. Però elles mateixes reconeixen
que són una illa en una nació emborratxada pels somnis autocràtics de Putin. I
d’aquella ploguda han vingut aquestes escorrenties.
Es significativa,
dius, l’estranya relació que tenen els russos amb la memòria.
Estranya o directament dramàtica.
Que hi haja gent que encara considere Stalin com un benefactor de la pàtria...
Ara bé, també hi ha nostàlgics de Hitler a Alemanya. En aquest món hi ha gent
per a tot...
Salvador Vendrell
acaba la ressenya que fa del llibre a La Veu dels Llibres citant Ryszard Kapuscinski
quan diu que el periodisme ha de posar els cinc sentits (ser-hi, veure,
escoltar, compartir i pensar) i afegeix “ que – ves per on – no són diferents
dels cinc sentits de l’escriptor.” Els reportatges del llibre han estat
publicats, quasi tots, en l’Ara i El País. ¿No creus que publicar aquest tipus
de reportatges seria una de les vies que podrien tenir els diaris de paper de
sortir de la crisi en la que estan immersos, quan justament ara estan fent tot
el contrari?
Apreciat col·lega, els diaris –sobretot els que encara s’editen en paper-
estan vivint una crisi paorosa i tots perden diners. Aquesta situació,
probablement, només s’acabarà quan s’acabe la migració del paper al digital,
però encara hi ha molta gent a qui agrada –jo mateix- sentir l’empremta de la
tinta als capcirons. Són anys molt durs per a ser periodista o per a
col·laborar en premsa. Jo, en aquest sentit, he sigut un privilegiat, perquè he
escrit en els millors diaris de l’estat Espanyol –tant en català com en
castellà- i m’han pagat raonablement bé, perquè de vegades d’un mateix viatge
podia escriure diferents reportatges en capçaleres distintes. No és la tònica
predominant. Ara el que s’hi estila és una precarietat absoluta. Fa un temps
llegia el cas d’uns col·laboradors del diari El Mundo que s’estaven a Síria, en plena guerra, i van enviar un
text pel qual els van pagar 30€... Jugar-te la vida per 30€: en fi, cal
pensar-s’ho. D’altra banda, la crònica d’escriptor, el reportatge literari,
dóna molt de joc en un diari ambiciós, no hi haurien de renunciar. En català és
un gènere rar (no com als anys 30, en què els millors escriptors eren enviats
pels diaris arreu del món: Josep Pla, Gaziel, Josep Maria de Sagarra...) però
jo lluite perquè torne a ser normal.
Josep Manuel
San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada