RECORDS D’UNA VIDA

 

MANEL ALONSO (2022). Fusta de carrasca. Picanya. Edicions del Bullent.

Com la famosa magdalena de Proust, una peça redona de pa porta a la protagonista d’aquesta novel·la el tast dolç i intens de la seua infantesa i excita la seua memòria que la porta a recordar els seus orígens, els seus avis, els seus pares, i totes les vicissituds familiars.

L’origen de la seua família està en un poble de La Manxa, Ossa de Montiel, on la patrona és Nuestra Señora de la Carrasca, la seua àvia materna va ser batejada amb el nom de María Enriqueta Carrasca Márquez Gallego, i a partir d’ací la seua família va heretar el malnom de Carrasca. La carrasca, ens diu la veu narrativa, és una fusta dura, bona per a construir carros i eines del camp, és humil i fiable, per això el sobrenom se li escau molt bé a la protagonista com podrà veure el lector del llibre.

La novel·la estructurada en nou capítols, està narrada en primera persona per la protagonista, que a partir d’algun fet que està passant en el present, ens trasllada al passat, i va narrant els avatars del trasllat de la seua família des d’Ossa de Montiel a un barri humil d’un poble de les proximitats de València, batejat com a  Pouet, que ja coneixem perquè forma part de l’univers narratiu de Manel Alonso.

La família de Pilar, que així es diu la protagonista, va decidir en els anys seixanta del segle passat traslladar-se a Pouet en busca d’un futur millor per a ells i els seus fills, perquè el treball en la terra no donava per a viure, i albiraven un futur millor en el desenvolupament industrial que començava a tenir en lloc als voltants de València. Però no era tot tant fàcil, des de trobar una casa en condicions a una escola prop de casa. El viatge d’un poble a l’altre era també una autèntica odissea, donat l’estat de les carreteres de l’època i els mitjans de comunicació, com podem llegir en algun moment de la novel·la. Només una generació ens separa de les condicions de vida del tercer món, diu en algun moment la protagonista.

Tot aquest allau d’emigració va suposar un autèntic canvi per a Povet, la transformació del paisatge, la destrucció de l’horta original per la descontrolada construcció de cases, o la substitució per la indústria. Això ens ho va contant també la protagonista, de la mateixa manera  que ens explica com era l’escola en aquell temps, o a mesura que anava creixent, les formes i locals de diversió, l’educació cultural i sentimental i la banda sonora de la seua generació.

Un dels temes que es planteja en la novel·la és el de la identitat dels emigrants, en el seu poble d’origen eren amb el pas dels anys els valencianos, però a València eren els castellans. Pilar ens relata aquest problema identitari i com a poc a poc es solta i comença a parlar valencià. També ens explica les interioritats de la família, les coses bones que té la institució i també els conflictes que sovint genera, així com el dolor pel deteriorament físic i mental que origina el pas del temps i finalment la mor de la gent estimada.

Pilar ens explica com coneix la seua parella i com forma la seua família. Les dones que l’havien precedit eren dones fortes, i ella també ho serà quan les circumstàncies l’abocaran a ser-ho. El seu fill Bernat pateix un trastorn psicològic que es diagnosticat de forma contradictòria per diversos psicòlegs i psiquiatres, l’altre, Arnau, esportista, interessat per molts aspectes de la cultura, estudiant universitari, sofreix un brot psicòtic, que el submergeix en un estat de dolor, tristesa, inseguretat i por, que el conduiran a un final tràgic. Impressionant el moment en què ens narra quan surt de casa i ja no torna amb vida. És en aquestes moments en què demostra ser d’autèntica fusta de carrasca, i és precisament en el bosc on trobarà refugi.

Amb Fusta de carrasca Manel Alonso ha escrit el seu llibre més personal, on a partir dels records íntims d’una dona, arribem al sentiment universal del que és la vida, que es guarda en la memòria de cadascú, perquè com diu la narradora “la memòria és una vella arca plena d’andròmines inútils que guarden els somriures i les penes.” Un llibre de lectura molt recomanable, d’un autor cada volta més madur.

Josep Manuel San Abdón