Salvador Vendrell(2022). A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca.
Benicarló. Onada Edicions.
Les tertúlies de Joan Fuster formen part de la història del País Valencià i
d’allí van eixir moltes iniciatives fonamentals per al nostre país. Des de molt
jove Fuster ja va participar a València en tertúlies que es va anar reunint en
diverses cafeteries de la ciutat. Entre els seus contertulians van figurar persones
com Josep Lluís Bausset, Pepe Garcia Richart, Vicent Ventura, Miquel Tarradell,
Josep Fontana. Doro Balaguer, Josep Iborra, Valerià Miralles, Ernest Garcia,
Eliseu Climent, Gustau Muñoz, Francesc Pérez Moragón...
Però la tertúlia més coneguda és la que mantenia tots els divendres la nit
al seu domicili al carrer San Josep número 10 de Sueca. Aquella casa la
freqüentaven gent de totes les comarques del país i, fins i tot, d’arreu dels
Països Catalans. Una de les persones que les va freqüentar des de molt jovenet
va ser l’autor d’aquest llibre Voro Vendrell. Recorda com va ser el primer dia
que va anar-hi: “En entrar en aquella
casa, em vaig quedar bocabadat per la quantitat de papers i llibres que hi
havia amuntegats per tot arreu, fins i tot, en les cadires. Vaig haver de
buidar-ne una per poder seure.” A partir d’aquell moment van iniciar una
relació que no es va interrompre fins la mort del mestre.
Quan el franquisme no acabava de morir i la democràcia no acabava de
nàixer, i ells començaven a anar a la universitat, trobaven en casa de Fuster
tot un referent. Allí un divendres qualsevol podrien trobar un mite de la
cultura catalana o un polític d’esquerres. Vendrell ho explica amb les paraules
de l’historiador Toni Furió, un altre jove suecà de l’època, qui en el llibre Nosaltres, els fusterians, escriu: “De vegades, alguna nit, algú proposava anar
a ca Fuster, que era el bar més barat i que més tard tancava de tota la
comarca. Sèiem en segona fila, si tenia visita, i ens limitàvem a fumar, beure
i escoltar, sense obrir la boca. (...) Entre got i got, i una cigarreta darrera
l’altra, Fuster parlava de tot – de llengua, de política, de cultura, de la
Institució Patxot -, sense deixar d’abastar-nos amb la mirada, adreçant-se
també al fons de la sala, a aquells que estàvem allí encara muts, escoltant
només, aprenent. Ell hi veia alguna cosa de futur. O volia veure-la. Nosaltres
érem encara joves, molt joves." I tant que van aprendre. El mestre els
suggeria feines i ells van saber fer-les.
En aquest darrer aspecte l’autor del llibre destaca que “Fuster ho dirigia tot perquè tothom anava a
demanar-li consells i a ell sembla que també li agradava dir-hi la seua.”
Però no només això, ell era també generós amb el seu temps i es dedicava a
escriure pròlegs, portades de discos, catàlegs d’exposicions, o un text per al
cine club del poble, tot sempre amb molt de rigor. Fuster també posava a
disposició d’aquells joves la seua immensa biblioteca, perquè “Fuster no entenia la vida sense els llibres.”
Per casa de Fuster passaven contínuament polítics, els del PSOE que acaben
de guanyar les eleccions i que s’estrenaven al capdavant de la Generalitat
Valenciana, fins altres que estaven més a l’esquerra com Josep Guia o Josep
Lluís Blasco o els de la Unitat del Poble Valencià. Fuster va tindre una
relació molt especial, amb Ciprià Ciscar, aleshores conseller de Cultura i
Educació, els dos es van utilitzar per als seus propis interessos i Vendrell
considera que vist amb els ulls d’avui aquesta relació va ser fructífera. El
curs 1982- 83 es va introduir el Valencià com assignatura obligatòria a tots
els nivells educatius de primària i secundària, malgrat l’oposició de la dreta
i fins i tot de certs sectors del seu partit que consideraven que el Valencià
hauria de ser una assignatura optativa, i al respecte escriu Vendrell: “després de quaranta anys haurem d’admetre
que no s’ha fet encara un altre pas tan important com aquell.”
El llibre està farcit d’anècdotes, com quan després d’un dinar a Cullera,
en tornar a Sueca en un cotxe conduït pel, en aquell moment, inexpert
conductor, Vicent Pitarch, van caure en
una sèquia, d’on afortunadament van sortir il·lesos, o quan després d’inaugurar
una llibreria també a Cullera, en tornar cap a Sueca, Fuster tenia unes
imperatives necessitats d’orinar, però Manel Joan i Arinyó, que li feia de
guardaespatlles s’oposava a parar, perquè estava segur que un cotxe els
perseguia, però quan arribaren a Sueca, Fuster que no es podia aguantar, obrí
la porta abans que el cotxe es parara del tot i va baixar ràpidament,
l’escriptor de Cullera va intentar baixar també, però es va endur una portada
en tot el nas, que el va deixar per a posteritat amb una “nàpia acarxofada i més torta que un ganxo”.
També se’ns parla de l’atemptat a Fuster la matinada de l’11 de setembre de
1981, que a punt va estar de costar-li la vida i del qual encara no s’han trobat
els autors, o de la polèmica actitud de
l’hereu, Josep Palacios, el dia del seu soterrament.
A casa de Joan Fuster és un llibre ben interessant que ens ajuda una mica més a conèixer la
immensa figura de l’escriptor de Sueca i a comprovar la influència que va
exercir en aquells joves de l’època que tants bons fruits ha donat.
Josep Manuel
San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada