dimarts, 12 d’abril de 2022

EN EL CENTENARI DE GUILLEM VILADOT

 



Enguany es celebra el centenari del naixement d’escriptors ben reconeguts, Joan Fuster, Gabriel Ferrater,  José Hierro o Guillem Viladot. Aquest darrer va ser el convidat per l’Associació Cultural “Alambor” a la cinquena edició dels seus enyorats premis literaris. Va estar entre nosaltres el 17 d’octubre de 1992 i vam tenir l’ocasió de fer-li aquesta entrevista que vam publicar al número 157 de la revista Saó de novembre de 1992. Servisca ara de record i homenatge.

 

Què ens podria dir del museu de poesia visual que, tenim entès, vol inaugurar a Agramunt, el seu poble?

Això de la poesia visual ha agafat uns caires bastant voluminosos, si bé vam començar amb uns petits espais de paper dins del context del llibre, això s’ha anat engrandint, i ara tenim una mena de poemes visuals que gairebé es podrien titllar d’escultures, i hem decidit comprar una petita casa, rehabilitar-la i batejar-la amb el nom de “Lo Pardal”, i allà posarem d’una manera sistematitzada i gairebé pedagògica tota la producció que s’ha fet durant quaranta anys de poesia visual.

En l’acte de presentació de vostè com a escriptor del mes, va declarar que la crítica literària actual no li agradava massa. ¿Com creu que hauria de ser una bona crítica literària?

Vaig dir dues coses que em semblen fonamentals. Primerament ¿què fa un escriptor franctirador com jo en una institució com aquesta? I segonament, vaig dir que en aquest país la crítica analítica està brillant per la seva absència, hi ha comentaristes, hi ha ressenyadors, però allò que se’n diu crítics profunds, no n’hi ha; podríem senyalar uns professors de literatura que sí que han fet uns estudis analítics, però la crítica de revista o de diari, jo almenys, no la veig. Potser sí que existeix, però no se n’ocupen de la meva obra, tal vegada perquè és una mica incòmoda, no és una cosa plàcida, qüestiona massa l’individu i moltes vegades el lector d’ofici en fuig.

Sabem que té enllestit un nou llibre de poesia. ¿Ens pot dir alguna cosa?

Sí, és un llibre sobre els àngels egeris. Si heu llegit les declaracions del guanyador del premi Planeta, Sánchez Dragó, haureu vist que també parla d’uns evangelis gnòstics, una colla d’evangelis que estan segrestats, que no estan a l’abast de tothom. En tot això dels rotllos del mar Mort, quan es van descobrir, es van trobar molts documents, entre ells els evangelis egeris, que estan inspirats per un esperit molt optimista, jo diria que estan inspirats per allò que deia Freud, una pulsió eròtica, és a dir, una pulsió de vida, i aquells àngels són molt simpàtics, són una espècie d’esperits de companyia. Aleshores, si nosaltres haguéssim tingut la sort que Sant Pau no hagués existit, no tindríem la cristianitat, tindríem un altre tipus de religió nascuda d’aquest esperit dels egeris; o siga que, per compte d’estar inspirats per una pulsió de mort que sempre ens ha impregnat de culpa, hauríem d’estar impregnats i dinamitzats per una pulsió de vida, i tota la nostra filosofia metafísica hauria estat molt més simpàtica, i molt més positiva.

L’etiqueta d’avantguardista li molesta en aquestes acaballes de segle? ¿I que seria l’avantguarda?

L’avantguarda, per a mi, és establir un espai d’heretgia, d’inconformitat dins del sistema. Jo crec que tota persona que es dedica a la creativitat compleix amb aquest propòsit; en aquest sentit jo admeto que sóc un avantguardista. Ara bé, no sóc un avantguardista en el senti històric; però les avantguardes històriques van deixar un camí, i jo, per exemple, utilitzo la tècnica del collage, que és una tècnica avantguardista clàssica.

¿No creu que les darreres generacions de poetes són més conservadores que vostès?

Jo crec que és una reacció lògica. És com allò que passava a casa meva, el besavi era carlí, l’avi era liberal, i si nosaltres vam ser unes generacions d’avantguarda, és lògic, fins a cert punt, que aquells que ens segueixen siguen més conservadors i hagen reculat a sistemes més clàssics i més discursius.

Vostè ha dit que és un franctirador, però n’hi d’altres de franctiradors a la literatura catalana, com Joan Brossa per exemple.

Jo al senyor Brossa me l’aprecio molt, i fins i tot he editat llibres seus, perquè havia tingut una editorial i una col·lecció de poesia experimental “Lo Pardal”. Però hi ha una distància notable en la manera com fa les coses ell i com les faig jo. I no únicament la manera de fer-les, sinó les motivacions que les inspiren; per exemple, el senyor Brossa és un senyor que no sap clavar un clau, és un senyor que no sap fer un treball manual, no sap construir un poema objecte, ell el sap dirigir mentalment, però és incapaç d’executar-lo. Segona diferència, Brossa i companyia feien el que feien per necessitat de ser moderns, perquè a fora es feien aquelles coses, (i aquesta és una tònica de les avantguardes catalanes: estar a la pàge). La meva motivació ha estat molt diferent: als anys 50 a Agramunt, estava completament sol, aïllat del que es feia més enllà de les serres que m’envolten, i jo feia allò que tenia necessitat de fer, que era sotmetre els llenguatges institucionalitzats a una degradació, a un desmantellament, i, a partir d’aquí, fer el meu llenguatge.

Josep Manuel San Abdón

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada