PATRIOTISME, COMPROMÍS I LIRISME

MANEL  JOAN I ARINYÓ. Versos blancs. Onadaedicions. Benicarló. 2012.

Allà pel principi de la dècada dels anys 80 del segle passat, Manel Joan i Arinyó començava a publicar els seus primers llibres de poesia, amb els quals va guanyar alguns premis, com ara l’Amadeu Oller. La seua producció poètica va cridar l’atenció per la temàtica que tractava, molt trencadora respecte als que es feia en aquells moments, els seues versos estaven habitats per sers monstruosos, històries terrorífiques, o per un erotisme d’alta intensitat. Potser per l’impacte que va causar aquella temàtica l’autor ha arrossegat sempre un determinat clixé respecte a la seua obra poètica, que ara es pot trencar amb la publicació d’aquests Versos blancs, que demostren que la seua poesia tenia molts més registres.

L’antologia s’obri amb dos poemes del llibre Crims, en el primer, Purga, el subjecte poètic fuig dels Inquisidors i busca refugi en el “palau de nacre” dels poetes i en els “nenúfars de les nimfetes”, per tant la poesia i el sexe són dues maneres d’escapar de l’opressió. En el segon, Prec, empresonat i amb el país derrotat cercarà refugi en la Follia a qui personifica.

El recull continua amb set poemes pertanyents al llibre Terra, el primer porta per títol Saurí, i en ell el subjecte poètic es mostra incomprès i perdut, el seu poble no l’entén i demana que escolten el seus clams. La resta de poemes porten com a títol diversos noms de ciutats i comarques dels Països Catalans, en Salses i Guardamar, els dos límits geogràfics del territori de parla catalana, el poeta mostra un amor reverencial cap a la seua terra, en Sueca apareixen monstres de tot tipus, feres ferotges, hi ha però esperança, el savi de Sueca – Joan Fuster – els salvarà, en Ribera i Cullera es mostra crític amb la destrucció del paisatge de la seua comarca i reclama una poesia de compromís als poetes entretinguts en Jocs Florals per a escatir qui n’és el millor.

Del llibre Panteons de marbre es recullen dos poemes en què destaca Na Fam, en el que es manifesta contra la fam causada pels poderosos. Del llibre Bateguen els desigs, s’arrepleguen sis poemes, on destacaríem Lluna plena no ha pogut, on la Lluna plena no és capaç de suportar el Ponent, i s’ha tirat de cap al amar, els taurons l’han atrapada i se l’emporten cap al fons, poema metafòric d’aquella dita que diu que de Ponent, ni vent, ni gent. En Exili interior, el subjecte poètic és expulsat de sa casa a cops de granera per una bruixa, metàfora de l’expulsió del seu país. En Boira baixa a Ciutat, es convida a un Carpe diem, abans que arriben els homes llop, els gripaus esdentegats, i tot un seguint de sers monstruosos a apoderar-se d’ella.

El llibre Senyera, compta amb una bona representació en l’antologia, en tots ells la Senyera és la protagonista, sovint personificada, i a qui el subjecte poètic declara constantment el seu amor, però en què també apareixen poemes on es manifesta el desig de llibertat o el pessimisme sobre l’esdevenidor del país.

L’antologia es tanca amb un recull sota el títol de Retaule, en el qual a Desig de l’illa, el poeta humanitza l’illa de Mallorca i manifesta el seu amor cap a ella, aquests enamorament es fa extensible a diverses ciutats en el poema Postals. La resta de poemes són de contingut amorós, amb molta tendresa com en l’excel·lent Nineta dels meus ulls, plens de lirisme, amb abundància de metàfores i de vegades amb una certa ironia, com en Epílegs.

Manel Joan i Arinyó ja fa un bon grapat d’anys que va trencar la lira poètica i no ha tornat a publicar cap llibre nou, seria bo que les Muses el tornaren a inspirar per a seguir gaudint dels seus personalíssims versos.

Josep Manuel San Abdón

SOBRE EL TEMPS I LA MORT

ENRIC SÒRIA. Arqueologia. Edicions Bromera. Alzira.2012.

       Amb aquest poemari Enric Sòria va guanyar el premi de poesia “Alfons el Magnànim” de València 2012. El llibre està dedicat a la memòria de dues persones de les que només coneixem les inicials, i la primera part del llibre, Museu, és encapçalada, per dues cites, una de Borges i una altra de Roís de Corella, que fan referència a la mort. I la mort és la protagonista d’aquesta primera part del llibre, que porta aquest significatiu nom, de lloc generalment sense vida, on s’exposen objectes que van tenir un passat digne de ser recordat.

       Els primers poemes són breus, alguns tenen l’estructura de l’haiku, i molts tenen com a referent altres escriptors, de fet el títol d’alguns dels poemes és Variació d’un poema de...o bé referències clàssiques. El pas del temps com a element destructor de la vida és fa present en algun dels poemes d’aquest apartat com per exemple en Un noble de Northúmbria parla al rei Edwin, “Del fosc al fosc,/ un vol d’ocell fugaç/ens afigura”, i com a conseqüència d’aquest poder destructor del temps, la mort té una presència constant.

       El ser humà davant la presència de la mort no entén que hi fa en aquest món, així en Espill antic ens diu: “Ignores d’on/ sorgeix aquesta música/que t’arravata”, e irònicament en Somni a Dodona ens diu que “Tampoc la fulla entén/ l’oracle que mormola”. El ser humà es troba sol davant la mort, en un món hostil i malgrat que crida fins ensordir les esferes, ningú no respon, podem llegir en el Somni de Valentí, al final de tot sempre hi és la mort, “També arriba la mort a les pedres i als noms” se’ns diu en el poema Versió d’Ausoni, fins i tot els imperis més poderosos acaben convertits en pols sense importar el poder que van tenir en el seu temps, com se’ns recorda en el poema Versió de l’Ozymàndies de Shelley.

       ¿Pot la paraula posar remei a aquest panorama desolador? El subjecte poètic llença un desafiament en el poema Repte; “Fes teua la paraula, si és que a tant gosses”, fins i tot proclama que l’escriptura és per commoure els homes i no les estrelles en À propos flaubertià, però es dubta de la utilitat de la poesia, “no detures el pas a llegir aquests versos” és llig en Epitafi, l’experiència de la vida és superior a la poesia. Però s’ha acaba afirmant que les paraules són inútils davant la mort en Economia, només hi ha una cosa: “La llosa i prou”. Sembla albirar-se una esperança en el poema Jactància de Tristany en què l’amor sembla sobreviure més enllà de la mort i de la destrucció de qualsevol record, però és un fals miratge, en el darrer poema d’aquesta primera part Rosa sempiterna s’afirma que les paraules de vegades donen falses esperances ja que al final no hi ha res: “La caritat dels mots/ et dóna almoines falses”.

     La segona part del llibre porta per títol Llàntia votiva, ací els poemes canvien de format, es converteixen en més extensos i més personals, sembla que en la primera part és més teòrica, mentre que la segona és més autobiogràfica, mentre es viu, malgrat tot, un és una xicoteta flama enmig de l’univers.

       El subjecte poètic parla sobre la incomunicació en poemes com Música aliena o Paisatge nocturn: “El silenci, llavors, s’estén com un sudari, opac i dens,”, però també de l’amor, en el lluminós poema À son seul désir, es fa un elogi d’un cos jove i alegre, i en Record d’una visita (gener de 1977) un preciós poema que sembla un homenatge a una generació i on es fa patent la influència d’Estellés, es canta al descobriment de l’amor, que suposa salvació, però també condemna: “Va ser llavors la primera vegada/ que vaig saber que un cos ho aboleix tot,/ l’esperança, el neguit i la memòria,/ el temps i la recança de ser sempre el mateix,/ com un regal que inclou a dins la torna/d’una condemnació...”.

     Però sobretot aquesta segona part ens parla, com en la primera, del poder destructiu del temps; apareixen records d’infantesa en L’últim estiu de la quietud, el pas del temps sobre un mateix Still life, es recorda als morts en Nèkia o a una persona en concret ja desapareguda en Susineta, un poema molt dur i però ple de tendresa al mateix temps. Davant d’aquest efecte del temps se’ns proposa en el poema Abans del vespre despendre’ns de tot i deixar que el temps passe i “escoltar-ne el silenci/com un acolliment, com un regal”.

       Aquesta segona part és des del meu punt de vista la més interessant del llibre, ja que s’acosta més a la vida, la primera ens sembla massa intel·lectualitzada, amb uns quants poemes excel·lents i que aconsegueixen allò que sembla proposar-nos el subjecte poètic en el poema Conjectura, en què diu que la poesia és  “[...] provar/ de dir què ens passa, per si li importa a algú”, a mi sí que m’han interessat.

Josep Manuel San Abdón

PRÒLEG DEL LLIBRE "AMB UN CORDILL DE CÀNEM" DE JACINT SALA

En les seues paraules inicials Jacint Sala ens dóna la pista per on anirà el llibre, A  l’ombra de “Das Lied von der Erde” de Gustav Mahler. Així com el compositor austríac divideix la seua composició en sis moviments, el poeta configura el seu llibre en sis parts, encapçalades totes elles amb cites dels textos que van servir d’inspiració Mahler, poemes de l’escriptor xinés Li- Tai – Po.

La primera part porta per títol  Amb un cordill de cànem, i el primer vers del poema inicial és tota una declaració de principis: La mort és fosca. I la vida també, és una reafirmació del que havia escrit Li – Tai – Po i més tard repetit per Hölderlin: La vida és mort, i la mort és també vida, expressió també recurrent en el primer moviment de La cançó de la terra de Mahler.

El poeta troba consol en les paraules que llig en alguns llibres, i que parlen de:

l’únic principi que deixata el món:

la vida és mort, i la mort també és vida.

i amb això entronca amb un dels aspectes clau de la música de Mahler: percep la mort com un patiment que tots els humans han de sofrir, però que al mateix temps es transforma en una font de renaixement. Aquesta reflexió és una herència de Nietzsche, quan diu que “la mort no nega la vida, la tanca, la culmina, la defineix, hi té una relació estreta, profunda, íntima; en el fons acaba essent força la mateixa cosa.”

A continuació, el subjecte poètic sembla patir una delicada situació física:

A l’hora de llevar-me en tinc ben prou

de fer els esforços per posar-me dret.

i en aquest estat actual l’únic que li preocupa són les paraules buides:

L’única cosa que ara em treu la son

és l’estómac quan s’omple d’aforismes

passats per la paella amb un gra d’all.

En el segon apartat, He plogut molt, el poeta es mostra cansat. És molt explícita la cita que l’encapçala, El meu cor està cansat, i inicia la decadència de la vida; tardorejo, el temps meteorològic l’acompanya en aquest estat vital:

Ha començat a ploure i fa molt vent

Davant d’aquesta situació el poeta es planteja dubtes sobre la utilitat que tenen per a ell els seus versos:

¿De què t’han de servir, de què em serveixen

uns versos solitaris que ara provo

d’escriure sense ganes?

No hi cap vers que el puga salvar de res. Està sol enmig de la ràbia, el dolor i el desencís. Mostra el seu cansament de buscar-se a si mateix en els poemes per tractar d’esbrinar com és el final de la vida.

Estic cansat de veure’m

anar a peu coix per dintre dels poemes

tot provant de saber si la tardor

és l’hora dels espasmes o és, potser,

el dolor de saber-me a prop de res.

Però tampoc amb els seus versos vol salvar ningú, cadascú ha de buscar les seues solucions per a afrontar la decadència de la vida. El dolor de cada persona és personal i impossible de comunicar als altres:

Miro el carrer des de l’ombra d’aquest

poema ineludible i veig com s’alcen

al cel els ulls del vianant. No saben

si és pluja o plor el que els mulla els instints.

La tercera part porta per títol El gran amarg, sintagma amb el qual Segimon Serrallonga qualifica els poetes. A partir d’aquest apartat el subjecte poètic inicia un diàleg amb si mateix. Presenta, en primer lloc, l’evolució del seu concepte de poesia amb el pas del temps. Es qüestiona els versos de joventut, quan es pensava que ser poeta era un fet de gran transcendència i creia, prepotent, que els reis s’inclinarien davant d’ell.

Després va venir la revolta contra aquesta idea, perquè s’ha trobat que no n’ha tret res, d’aquesta manera de veure la poesia:

I ara et revoltes contra tot, perquè

no n’has tret res dels teus versos emfàtics.

Ara creu que es pot seguir fent versos, però llevant-li transcendència, ara es pot transformar en un versaire d’aiguanaf. Aquella alegria que pujava als cels, ara es convertirà en una alegria borda.

La poesia només interessa els poetes:

I, quan t’alcis,

oh gran amarg, per recitar els teus vòmits

davant d’altres amargs,

Però en tots cas s’ha d’actuar amb naturalitat i no creure que és excessivament transcendent allò que s’escriu. El subjecte poètic es mostra irònic amb aquells poetes actuals que no segueixen aquest camí:

i proclamen amb veu pastosa i magra

els adjectius llogats a casa en Pey

Ell ara vol seguir aquest camí, vol rescatar  el versaire de la seva joventut, tot i que veu frustrat aquell desig que l’empenyia.

I ara resulta que el temps t’estalona

per rescatar aquell estúpid versaire

que pretenies ser i que només

ha sabut ser el que el poeta en diu

“el gran amarg”.

Tot i això, en el quart apartat titulat ¿I si només fos aparença?, defensa la seua poesia, per la qual ha donat la vida, contra aquells que l’acusen de banal. I advoca per una pau poètica, ja que si ens posem a destruir no quedarà altra cosa que:

...aixarops que curen

les solituds d’un diumenge de crostes.

Per tant, es mostra en contra dels cànons i de l’opinió dels crítics sobre quin és el model estètic a seguir:

Deixa’t estar de cànons i d’històries,

¿O és que he de trobar bell i necessari

el que m’imposa un mercenari a sou

que viu d’allò que mata i mor de tot?

Al capdavall s’escriu per sobreviure a la mort, ja que la poesia és el que perdurarà després de la desaparició d’aquest món, i és llegint-la que podrem continuar el diàleg amb el poeta.

Silenciosament, em tornaré

el vers que viurà en tu, cada vegada

que et vulgui explicar coses d’allà on sóc.

En el cinqué apartat, Sempre ets a temps de mossegar-te la cua, ens presenta el món com una roda en què cíclicament sempre es repeteix tot:

Saps que tot torna, que no hi ha res de nou

La naturalesa adquireix especial importància en aquest apartat. S’hi presenta com a exemple d’allò que és fugaç i mudable, però que es renova cada any per tal de poder-la tornar a gaudir, encara que només per un altre curt període de temps. El subjecte poètic ens convida a celebrar amb eufòria l’arribada de la primavera perquè és efímera com l’individu, i tal vegada es puga trobar alguna raó per la que haja valgut la pena viure, sobretot si ha estat per a sortir de la previsible roda del temps, per a desenganxar la boca de la cua.

Tanmateix la primavera és falsa, és un temps superficial, cridaner, ens enganya, només l’hivern és el temps de la reflexió, de la vida interior:

Tot és contra l’hivern, contra la interna

proposta de ser on som i ser qui som.

La primavera és falsa com un got

ple d’ordi mòlt i palletes de febre.

Acaba el llibre amb l’apartat que porta per títol El comiat, una reflexió del subjecte poètic sobre la mort i la utilitat de l’escriptura.

En aquest apartat es combinen moments de gran dolor, en què és manifesta que el destí final és la mort i que la poesia no aclareix res:

En casa del Jacinto hay un sillón

para morir-se, i ara cada vespre

m’hi assec, ull cluc, provant d’esgarriar

els plors prou corromputs i els tants adverbis

que res no em clarifiquen.

amb moments d’un cert èxtasis, en què està reclòs en el seu interior, en una mena d’illa deserta on resta al marge de tot.

S’acomiada del món pensant que la seua poesia ha estat inútil, que s’ha passat més de seixanta anys fent mals poemes, fent una cosa que no li ha fet cap servei, que d’ell no restarà sinó l’oblit, ja que no tornaré ni a través del que he escrit.

Però en els dos darrers poemes, desapareix aquesta sensació de pessimisme, ja que tot el que ha mort torna a nàixer i torna a haver-hi lloc per a una nova vida:

eternament tornant a aquesta terra

que podreix i m’odia eternament.

Per sempre, eternament, eternament,

el cel serà blavós al lluny, per sempre,

eternament per sempre. Eternament.

Acaba finalment creient en la utilitat de la poesia, encara que siga amb humilitat:

mentre el poema em parla d’aguantar-me

els pantalons amb un cordill de cànem.

Josep Manuel San Abdón

---

 JACINT SALA. Amb un cordill de cànem. Onada edicions. Benicarló. 2012