dilluns, 21 de gener de 2013

SOBRE EL TEMPS I LA MORT




ENRIC SÒRIA. Arqueologia. Edicions Bromera. Alzira.2012.
       Amb aquest poemari Enric Sòria va guanyar el premi de poesia “Alfons el Magnànim” de València 2012. El llibre està dedicat a la memòria de dues persones de les que només coneixem les inicials, i la primera part del llibre, Museu, és encapçalada, per dues cites, una de Borges i una altra de Roís de Corella, que fan referència a la mort. I la mort és la protagonista d’aquesta primera part del llibre, que porta aquest significatiu nom, de lloc generalment sense vida, on s’exposen objectes que van tenir un passat digne de ser recordat.
       Els primers poemes són breus, alguns tenen l’estructura de l’haiku, i molts tenen com a referent altres escriptors, de fet el títol d’alguns dels poemes és Variació d’un poema de...o bé referències clàssiques. El pas del temps com a element destructor de la vida és fa present en algun dels poemes d’aquest apartat com per exemple en Un noble de Northúmbria parla al rei Edwin, “Del fosc al fosc,/ un vol d’ocell fugaç/ens afigura”, i com a conseqüència d’aquest poder destructor del temps, la mort té una presència constant.
       El ser humà davant la presència de la mort no entén que hi fa en aquest món, així en Espill antic ens diu: “Ignores d’on/ sorgeix aquesta música/que t’arravata”, e irònicament en Somni a Dodona ens diu que “Tampoc la fulla entén/ l’oracle que mormola”. El ser humà es troba sol davant la mort, en un món hostil i malgrat que crida fins ensordir les esferes, ningú no respon, podem llegir en el Somni de Valentí, al final de tot sempre hi és la mort, “També arriba la mort a les pedres i als noms” se’ns diu en el poema Versió d’Ausoni, fins i tot els imperis més poderosos acaben convertits en pols sense importar el poder que van tenir en el seu temps, com se’ns recorda en el poema Versió de l’Ozymàndies de Shelley.
       ¿Pot la paraula posar remei a aquest panorama desolador? El subjecte poètic llença un desafiament en el poema Repte; “Fes teua la paraula, si és que a tant gosses”, fins i tot proclama que l’escriptura és per commoure els homes i no les estrelles en À propos flaubertià, però es dubta de la utilitat de la poesia, “no detures el pas a llegir aquests versos” és llig en Epitafi, l’experiència de la vida és superior a la poesia. Però s’ha acaba afirmant que les paraules són inútils davant la mort en Economia, només hi ha una cosa: “La llosa i prou”. Sembla albirar-se una esperança en el poema Jactància de Tristany en què l’amor sembla sobreviure més enllà de la mort i de la destrucció de qualsevol record, però és un fals miratge, en el darrer poema d’aquesta primera part Rosa sempiterna s’afirma que les paraules de vegades donen falses esperances ja que al final no hi ha res: “La caritat dels mots/ et dóna almoines falses”.
     La segona part del llibre porta per títol Llàntia votiva, ací els poemes canvien de format, es converteixen en més extensos i més personals, sembla que en la primera part és més teòrica, mentre que la segona és més autobiogràfica, mentre es viu, malgrat tot, un és una xicoteta flama enmig de l’univers.
       El subjecte poètic parla sobre la incomunicació en poemes com Música aliena o Paisatge nocturn: “El silenci, llavors, s’estén com un sudari, opac i dens,”, però també de l’amor, en el lluminós poema À son seul désir, es fa un elogi d’un cos jove i alegre, i en Record d’una visita (gener de 1977) un preciós poema que sembla un homenatge a una generació i on es fa patent la influència d’Estellés, es canta al descobriment de l’amor, que suposa salvació, però també condemna: “Va ser llavors la primera vegada/ que vaig saber que un cos ho aboleix tot,/ l’esperança, el neguit i la memòria,/ el temps i la recança de ser sempre el mateix,/ com un regal que inclou a dins la torna/d’una condemnació...”.
     Però sobretot aquesta segona part ens parla, com en la primera, del poder destructiu del temps; apareixen records d’infantesa en L’últim estiu de la quietud, el pas del temps sobre un mateix Still life, es recorda als morts en Nèkia o a una persona en concret ja desapareguda en Susineta, un poema molt dur i però ple de tendresa al mateix temps. Davant d’aquest efecte del temps se’ns proposa en el poema Abans del vespre despendre’ns de tot i deixar que el temps passe i “escoltar-ne el silenci/com un acolliment, com un regal”.
       Aquesta segona part és des del meu punt de vista la més interessant del llibre, ja que s’acosta més a la vida, la primera ens sembla massa intel·lectualitzada, amb uns quants poemes excel·lents i que aconsegueixen allò que sembla proposar-nos el subjecte poètic en el poema Conjectura, en què diu que la poesia és  “[...] provar/ de dir què ens passa, per si li importa a algú”, a mi sí que m’han interessat.
Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada