ELS MISTERIS DEL PENYAGOLOSA

 

 

ENRIC RONCERO(2024). La cucala. Benicarló. Onada Edicions

       Enric Roncero és un profund coneixedor del territori a l’entorn del Penyagolosa, anteriorment havia publicat tres llibres al voltant de la mítica muntanya adreçats sobretot als excursionistes. Ara, per primera vegada, converteix aquell territori en material per a una novel·la.

El protagonista de la història és un jove d’uns vint anys que un dia visitant una llibreria de vell troba un llibre sobre històries del Penyagolosa. Per aquella zona la seua iaia havia tingut un mas i havia viscut alguna circumstància tràgica que mai no li havia volgut contar, també havia anat amb el seu pare alguna vegada d’excursió, de manera que sempre s’havia sentit atret per aquella contrada.

En començar a llegir el llibre es troba amb una història fantàstica, l’aparició de dos cadàvers amb els ulls vuits i el cos destrossat, una tercera persona que s’havia atrevit a creuar el bosc de nit al cap d’un temps va assegurar, ben espantat, que se li havia aparegut i perseguit l’home del bufo, possible autor dels crims.

Incitat per aquesta història, i amb l’excusa de fer una tesina sobre aus rapinyaires, decideix anar a aquell indret per mirar d’esbrinar que havia passat amb aquell estrany ser. És així com es trasllada a Vistabella, estem a començament dels anys 60 del segle XX, com a foraster se’l rep amb una certa desconfiança. Posteriorment s’hostatja a l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa, i comença a recórrer el territori, a visitar els masos, a endinsar-se pels barrancs, a gaudir de la bellesa del paisatge des del cim de la muntanya.

Per moments la novel·la abraça el realisme màgic amb la narració de diverses llegendes, com l’existència d’un avenc que qui no el busca el troba, però qui el busca no el troba, i on es corre el perill de l’aparició d’un ruc que fa l’ullet al visitant i el convida a muntar-lo, si aquest cau en la temptació, arrancarà a córrer cap al forat i anirà amb ell cap al fons. Una altra de les llegendes és la del bou que s’apareix la nit de Sant Joan al tossal del Marinet, si no se té por i se li toquen les banyes, el bou es converteix en un tresor d’or i fa a aquella persona rica. També pot passar que algú es trobe una xica nua banyant-se en un safareig, si es deixa seduir per ella, al dia següent es despertarà nu i abraçat a una llebre. El mateix jove es trobarà amb una cucala que guiarà els seus passos en la recerca d’allò que busca.

El protagonista en el seu recorregut pel territori viurà una bonica història d’amor amb una mestra, i anirà coneixent els diversos i pintorescos personatges que habiten els masos. Coneixerà històries solidàries, però també odis ancestrals, en un temps en què, això sí, encara hi ha vida al territori. També hi ha el record de diversos intel·lectuals que van passar per la zona, entre ells Joan Fuster, que quan escrivia el seu llibre sobre el País Valencià, va trobar un xiquet que li va explicar el que es veia des de dalt i es va estalviar de pujar-hi. O poden aparèixer, al lloc més inesperat, uns paperets amb uns versos de Salvat Papasseit.

El jove encetarà una història d’amor amb una xica d’un mas i aquesta li donarà una pista sobre el misteri de l’home del bufo del qui ningú no vol parlar, això el portarà a un viatge a Barcelona, on serà detingut i torturat a les sinistres estances policials de l’època de la Via Laietana. Després continuarà amb un periple per tota la Mediterrània per finalment descobrir l’enigma. Quan el nostre protagonista torna al Penyagolosa es troba amb l’inici de l’èxode dels habitants dels masos cap a les ciutats, i l’abandonament del territori, però ell decideix quedar-se.

Amb aquesta novel·la Enric Roncero recupera la memòria d’un territori que ha esdevingut mític i homenatja la seua gent, i potser es també una incitació a conèixer o revisitar aquest espai tant encisador.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

Decisions que canvien vides

 

ELENA FORA(2025). La decisió. Benicarló. Onada Edicions

Quantes vegades ens haurem preguntat què hagués estat de la nostra vida si en algun moment haguérem pres una decisió diferent a la qual vam prendre. O com ha influït en la nostra existència decisions que han pres avantpassats nostres. Això és el que passa en la novel·la que ens ocupa, que conta la història de dos dones, Flors i Marina, a qui les decisions d’altres persones marca per sempre les seues vides.

El començament de la novel·la és impactant, la Flors es troba a la sala de vetlla d’un tanatori, la Maria Dolors, seua àvia paterna ha mort, ella està trasbalsada, estem a l’any 1995. A poc a poc la veu narrativa ens anirà donant a conèixer el clan familiar patern que pertany a una classe acomodada barcelonina. L’origen social de la seua mare, Clara, per contra és de classe treballadora. Posteriorment sabem que l’avia havia estat la gran protectora de la mare i d’ella dintre la família, ara amb la seua mort les coses poden canviar. És per això que la mare li explica a la Flors una història familiar que ella desconeixia i que la deixarà profundament afectada.

A partir d’aquest moment començarem a conèixer una altra història, la de la Marina, estem a finals dels anys 40 del segle XX, viu en un poblet de l’interior de les comarques de Tarragona, on encara no han arribat les coses més elementals per a viure amb un mínim de comoditat, l’electricitat o l’aigua corrent. Ella té setze anys i en un dia de festa té una relació esporàdica amb un altre jove del poble a conseqüència de la qual queda embarassada, quan li ho comunica al jove aquest no se’n vol fer responsable, a partir d’ací, i donades les circumstàncies de temps i espai, comença per a ella un autèntic calvari que marcarà per sempre la seua vida.

Una i altra història estan unides per un fil que no podem desvetllar per no destapar la intriga al possible lector. Però situades en dos espais diferents les dues històries tenen un punt en comú, la falta de llibertat de la dona, en una societat profundament patriarcal. Clara ha de fingir uns fets que no són certs per a poder donar-li una bona educació a la seua filla i ella poder sobreviure dignament. Marina ha de suportar tota una vida de sofriment i fingiment davant la solució que adopta el seu pare, un home extremadament dèspota, quan coneix la notícia del seu embaràs.

Només Flors trencarà aquest destí a què estaven abocades necessàriament les dones, i en un gir inesperat al final de la novel·la decidirà lliurement el futur de la seua vida.

Elena Fora ha construït una bona novel·la, retrat d’uns temps i d’un país especialment fosc, sobretot per a les dones. Una de les principals virtuts de La decisió, és la manera com està narrada, el salts que va fent d’una història a una altra, les descripcions dels personatges i els espais, i els girs sorprenents que va presentant de tant en tant, que fan que en cap moment la narració perda interès.

Josep Manuel San Abdón

 

L’inexplicable de les relacions humanes

 

ISABEL- CLARA SIMÓ(1985). Ídols. Barcelona. Edicions de La Magrana

Ídols ens conta la història narrada pel propi protagonista –Bru Ferrer – d’un noi que en la Barcelona dels anys 50 deixarà la família i els estudis i marxarà a París per tal d’adquirir nous coneixements i fugir de l’ofegador ambient de l’època. A París coneixerà uns parents seus que hi viuen i sentirà una forta atracció per dues cosines seues Ruth i Maria Dolça.

El llibre comença amb una cita de Francis Bacon que diu així: “Els ídols i els conceptes falsos que s’han apoderat de la intel·ligència humana, en la qual s’han arrelat profundament, no sols bloquegen l’esperit de manera tal que l’accés d’aquest a la veritat resulta molt difícil, sinó que, a més a més, encara que la ment aconseguís de forçar-ne l’entrada, hi reapareixeran aquells al moment de construir les ciències i en seran un obstacle; llevat que els homes, un cop previnguts, se’n defensin tant com puguin.”. Molts dels capítols estan encapçalats per cites del mateix autor i el cert és que malgrat el caràcter racional de Bru Ferrer i la solidesa de les seues idees – el seu entestament a estudiar sense cercar cap títol -, trobarà en les dues cosines, primer en Ruth i després en Mª Dolça, dos ídols “que s’apoderen de la seua intel·ligència”.

És ben curiós que una persona tant racional com ell se senta atret especialment per l’olor de la Ruth, ¿i què passa per a que una vegada morta Ruth, la germana d’aquesta, Maria Dolça, es convertisca en el seu nou ídol, malgrat que només han tingut una conversa i encetat una llarga correspondència, al mateix temps que refusa l’amor desinteressat de la italiana Mara, la companya que l’ajuda en els moments difícils? ¿I què ocorre a l’interior de la Maria Dolça que abandona la seua bona col·locació a França per a venir a fer-se’n càrrec d’una taverna a Barcelona, sense demostrar en cap moment una passió pel Bru Ferrer?  

I així com hi ha ídols que es creen, n’hi ha d’altres que es destrueixen, com l’amistat amb Gil, el seu amic de sempre, que després de l’incident ocorregut a París, serà destruïda per sempre i ja no es tornarà a reconstruir.

Ídols és una novel·la que reflexiona sobre l’inexplicable de les relacions humanes – l’amor, l’amistat...- i ho fa a partir d’un personatge racional i intel·ligent com és Bru Ferrer. ¿Per què sentim amor, amistat, indiferència... cap a unes persones i no cap a altres? ¿Per què a unes les convertim en ídols i a altres no? ¿Per què unes ens destrueixen i a altres les destruïm? El propi protagonista no sap trobar-li una resposta, no és capaç al final de la novel·la d’explicar-se la reacció de la seua dona després d’uns mesos d’absència.

Isabel – Clara Simó ens demostra amb aquesta novel·la, com ja havia fet amb Júlia, que domina molt bé el gènere novel·lístic, sap com crear una història interessant i com desenvolupar-la, així com traçar els caràcters dels personatges.

Josep Manuel San Abdón

(Ressenya publicada al Benicarló Crònica l'any 1985)

 

 

Una novel·la clau de la literatura valenciana de la dècada dels seixanta.

 

MARIA BENEYTO (1990). La dona forta. València. Edicions Alfons el Magnànim. Introducció de Josep Ballester.

 (Enguany l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha designat Maria Beneyto com a escriptora de l’any 2025. El 23 de març de 1991, vaig publicar al Suplement Cultura del diari Avui aquesta ressenya d’una de les seues obres més destacades. Servisca la nova publicació d’aquest article com homenatge a l’escriptora valenciana.)

 La Renaixença valenciana mai no es va interessar per la prosa, de manera que en les primeres dècades del segle XX el País Valencià no va comptar amb cap novel·la mínimament rellevant, a diferència del que passava a Catalunya i fins i tot a les Illes. Tanmateix a poc a poc anaven sorgint plataformes on d’una manera incipient començava a conrear-se la prosa, sobretot narracions de curta extensió. Primer fou El Cuento del Dumenche, després ben avançada la dècada dels 20 i al principi dels 30, apareixien Taula de lletres valencianes, La República de les lletres, Nostra Novel·la o el grup costumista de Castelló.

Tota aquesta activitat que hagués pogut donar els seus fruits en els anys posteriors, fou desmantellada a conseqüència de la Guerra Civil. El País Valencià va passar durant les dues dècades posteriors per un autèntic desert cultural, encara més accentuat pel que fa a la producció literària en català. Aquell escriptor que volguera  escriure en català havia de fer front a innumerables dificultats; manca de tradició literària, d’editorials, de crítica...i com a conseqüència de públic lector. No és d’estranyar que davant d’aquest panorama la majoria d’escriptors valencians de la dècada dels 60 – amb l’única excepció d’Enric Valor -, siguen autors només d’una o dues novel·les.

Tot això que acabem d’escriure és necessari tenir-lo en compte a l’hora de parlar de La dona forta de Maria Beneyto, una de les tres novel·les més importants de la dècada, juntament amb L’ambició d’Aleix d’Enric Valor i Els horts de Martí Domínguez. Maria Beneyto és d’alguna manera el prototipus de l’escriptor que es desenvolupa en aquells anys. Comença la seua carrera literària en castellà i assoleix un notable èxit. A partir de 1952 amb el llibre Altra veu comença a publicar també en català, però aquests llibres a penes tenen ressò dins la societat valenciana, fins al punt que al seu darrer llibre publicat, Vidre ferit de sang (1977), no se li fa cap ressenya fins al cap de dos anys, malgrat haver estat guardonat amb el premi Ausiàs March, de manera que probablement a causa d’aquests desenganys, no ha publicat res més i sembla que ha deixat d’escriure.

La dona forta fou publicada per primera vegada l’any 1967, i havia estat guardonada l’any 1965 amb el premi Joan Senent. L’acció de la novel·la se situa en la dècada dels 50, i ens narra la vida d’una sèrie de dones que s’agrupen al voltant del Fèmina Club, una mena de club social, i també residència només per a dones.

La novel·la està estructurada a base de petits episodis de la vida de cada una de les dones, on se’ns anirà desvetllant a poc a poc la problemàtica de cadascuna d’elles. Hi trobarem entre altres Isabel, que sent una amor exagerat pels xiquets orfes i que accepta el matrimoni amb un home a qui no estima a canvi de tenir una residència per a ells; a Lutxi model de professió que organitza un escàndol públic per a que no la deixe l’home que estima; a Clara que estudia Dret perquè son pare l’obliga però que no pensa exercir, ja que quan acabarà la carrera pensa casar-se amb el seu nuvi; a Elionor que es refugia momentàniament perquè el seu marit no li reconeix el treball que fa a casa; a Àgata que vol ser en tot igual que els homes, però que se sent angoixada pel seu embaràs. I al capdavant de totes, com a fundadora i presidenta del Club, trobem a Carme d’Arocarena, una escriptora d’anomenada, a qui els seus pares van fer casar amb un home a qui no estimava per salvar una difícil situació econòmica, ella mai no el va voler acceptar i va dedicar totes les seves forces a la creació d’un club femení. Fins i tot quan coneix l’home que li agrada no se’n va amb ell perquè ella és honesta. És la dona forta.

El Club es constitueix en un lloc per refugiar-se dels desenganys. Quan les coses els van bé, sobretot en l’aspecte sentimental se’n van. La mateixa Carme el funda com a despit per la imposició matrimonial a què se la va sotmetre, però al final creu que ha fracassat. Cap d’elles pot assolir els seus objectius o la seva felicitat a soles, sempre necessitaran per a obtenir-los la companyia o l’ajut de l’home.

Maria Beneyto, en unes línies preliminars a la present edició, tracta de justificar les claudicacions de les dones de la novel·la i escriu: “Novel·la escrita sota la pressió de vàries dictadures. En primer lloc, la que patia el país, a dalt, i després una o dues més, que podrien ser la de la meua condició de dona, en el pla personal  - la meitat de la franja humana anomenada home ens volia humils, submises -, a la qual cosa s’afegia el mateix ambient, que rebutjava coma estrany un tema que jo imposava en un temps en què tals assemblees de dones no s’hi podien donar i l’actuació de les quals no hauria estat tolerada de no ser presentada així, finalment domesticades, quasi humiliades o vençudes.”

Aquestes paraules de justificació, paradoxalment fan que la història no necessiti cap justificació, ja que reflecteixen la situació de la dona sota el franquisme i escriure una altra cosa probablement era reflectit una situació irreal.

La novel·la traça molt bé l’atmosfera on es mouen els personatges, i està escrita amb una molt bona prosa. Al final, però, ens queda el regust amarg de pensar allò que era pogut donar de si la literatura catalana al País Valencià, si la història ens hagués anat d’una manera més favorable.

Josep Manuel San Abdón

L'artista rigorós

 

MANUEL BAIXAULI(2024). Cavall, atleta, ocell. Barcelona. Edicions del Periscopi.

La darrera novel·la de Manuel Baixauli, guardonada amb el premi Omnium a la millor novel·la publicada en català el 2024, ens planteja a primera vista un problema de relacions paternofilials. Alapont un home vidu, fuster perfeccionista i amant de l’ordre, es pare d’un fill, Arístides, adolescent desordenat, que surt de nit, arriba molt tard a casa i presenta símptomes d’haver consumit alguna droga. A partir d’ací el pare farà tot el possible per traure el seu fill d’aquest món, el portarà a la metgessa de capçalera, li reduirà la paga, el tancarà en clau, iniciarà un recorregut pels espais que freqüenta el fill i arribarà, fins i tot, a disfressar-se ridículament de guàrdia civil, però tot serà inútil, cada vegada estaran més distanciats.

Però aquesta relació entre pare i fill és el recurs que utilitza Baixauli per a introduir-nos ben aviat en el seu particular univers. En el seu recorregut Alapont troba personatges ben curiosos que ja havien tingut presència en altres novel·les anteriors de l’escriptor de Sueca, en primer lloc Risto, “un estudiant lúcid i que durant l’adolescència s’havia perdut a causa de la droga”, que recorda l’anècdota que va donar lloc a l’escriptura de la seua anterior novel·la Ignot. Més avant Alapont es trobarà amb un altre dels personatges d’Ignot, el pintor Mateu, aquest el convidarà a assistir a una conferència de Màrius Monturiol, un singular personatge que es dedica a fer conferències en llocs insòlits i a qui no li importa la quantitat de gent que l’escolte, quan Alapont li pregunta perquè ho fa si no guanya diners i quasi no té audiència, li respon que ell gaudeix documentant-se i preparant l’exposició, tal vegada una declaració d’intencions del que ha de ser el treball de l’escriptor. Les converses d’Alapont amb Monturiol són molt profitoses per al primer, però sobretot són també una reflexió sobre el món de la creació, sobre les condicions de l’artista per a poder fer el seu treball, sobre la importància de la imaginació, i sobretot li dóna un consell, una frase del director de cine Robert Bresson, “Fes que aparega allò que, sense tu, mai no es veuria.” Una recomanació important per a un artista, però també per a un bon artesà com és Alapont.

La fusteria d’Alapont es troba al mont dels Perduts, “única elevació natural al bell mig d’una immensa planura inundada”, plena d’un líquid fosc, “un cafè amarg el nivell del qual puja o baixa segons l’oratge”. Per arribar a aquell lloc cal recórrer camins enfangats que no sempre estaven al mateix lloc, per la zona hi viuen uns quants ristos amagats i, a més, hi ha diverses escultures en forma de nas, un entorn bastant tètric. Al mont dels Perduts viu també una família d’emigrants romanesos  que tenen un fill, Radu, que sent una fascinació per Alapont, de qui vol continuar l’ofici. Aquest li ensenyarà i li donarà continuïtat a la fusteria, contrastarà amb la relació amb el fill que se’n va del poble i segueix un camí molt diferent.

La conversa amb Monturiol havia fet encendre una llum en Alapont que fa que es dedique a construir un estrany objecte al que anomena l’artefacte. A partir d’aquest moment el resultat acadèmic del fill millorarà considerablement i acabarà aprovant el curs. I no només això, descobreix la seua afició al cinema i decideix dedicar-se al seu estudi i anar-se’n del poble, “la vida marmòria del qual, sense horitzons, era el revers del que anhelava.”

Arístides marxa a estudiar cinema a València i després a Anglaterra on el rep un altre personatge conegut de la novel·la La cinquena planta, Orofila Martí, una arquitecta poc convencional, constructora d’edificis que podien estar, alhora, en distints llocs, que l’hostatja en una de les seues originals construccions, on hi ha una torreta on es troba l’Arxiu d’Ones de Màrius Monturiol. Amb Orofila comparteixen gustos cinematogràfics i li dóna un consell important, “el més important ens passa dins del cap, i no fora.” I seguint aquests consells Arístides decideix fer també un cine poc convencional, “obrir les portes a racons inèdits.”

A Anglaterra coneix una xica amb qui es fa parella, estudiant de música, que té uns plantejaments artístics semblants als seus, fa una música que comença allà “on ho va deixar Coltrane”, perquè el gran mestre del jazz, va dir que no hi ha cap final en la música, sempre hi ha nous sons per imaginar.

Els propietaris de la casa on viu li proposen fer unes estàtues al jardí de directors de cine i li proposen a Arístides que en trie déu, una proposta en què Baixauli, sempre interessat en el cine, homenatja a deu directors, les frases d’alguns dels quals ajuden a conformar l’escriptura de la novel.la.

Després de guanyar un premi amb una pel·lícula feta segons les seues creences artístiques, rep diversos encàrrecs més comercials, mentre que Margaret toca en una orquestra de jazz, això els permet viure amb comoditat, però els allunya del seu autèntic camí, que reprenen després de reflexionar sobre el pensament de diversos artistes, i anteposen la seua obra abans que cap altra cosa. Mentrestant descobreix, encara que tard, el seu pare, que havia estat en el seu ofici de fuster tant rigorós com ell en el món de l’art.

En Cavall, atleta, ocell, per una banda ens narra la complexa relació que de vegades es dóna entre pares i fills, la difícil comunicació malgrat la proximitat, però també una magnífica reflexió sobre l’ofici de l’artista rigorós i compromés amb la seua obra per damunt de tot. Tot això narrat amb una magnífica prosa que atrapa en tot moment el lector.

Josep Manuel San Abdón