Viure al Delta

 

GABI MARTÍNEZ (2023). Delta. Barcelona. Ara llibres.

Aquest llibre és el relat d’un any d’estada d’aquest escriptor vivint en l’Illa de Buda, instal·lat en l’última casa habitable davant de la mar, en un lloc que pot ser la primera illa d’Europa engolida per l’aigua.

Al llibre té especial protagonisme Mateo Gallart, nom em sembla que fictici, que representa un dels membres de la família propietària de l’illa, i que lluita per la conservació de l’espai, proposa solucions i està en lluita amb les administracions i amb els ecologistes que ell distingeix dels ecòlegs.

Gabi Martínez presenta el contrast entre el món modern, les administracions allunyades del territori, i un cert ecologisme, podríem dir que urbà, i els habitants del territori, acostumats al cultiu de l’arròs i a la seua manera de pescar i caçar de tota la vida.

L’autor fa desfilar tota una galeria de personatges una mica primitius, de tots ells destaca la capatassa, una dona que sembla treta d’un western, de fet tot el llibre té un cert aire de western, tot el món li té por i s’ha de fer el que ella diu. Hi els dos treballadors de la finca amb les seues històries particulars, el Dylan i el Quim, Artur el gendre de Mateo que es mou entre ser treballador de la finca i gendre de l’amo, la Karen amb una vida molt difícil fins conèixer el Mateo i convertir-se en la seua parella. Hi ha un espai dedicat als bous, a les ramaderies de la zona i s’apunta lleugerament la polèmica al voltant de la tradició dels correbous d’aquell territori, en apartat del llibre se li dona protagonisme a un ramader a qui anomena Pablo Archer Bernabé, entestat a conservar la seua ramaderia malgrat tots els inconvenients dels temps actuals i amb una particular filosofia del món del bou.

La impressió que tinc de la lectura del llibre és que la visió que transmet Gabi Martínez del delta de l’Ebre, no s’aparta molt de la que ens va transmetre fa molts anys l’escriptor Sebastià Juan Arbó, l’única diferència és la presència del caragol poma, el cranc blau, l’ecologisme, els turistes o el perill de la desaparició, si ningú no posa remei, del delta.

En el capítol final, En el nom de Buda, el llibre agafa un toc elegíac davant la mort de l’illa que algun dia esdevindrà, perquè el ser humà no acostuma a aprendre i els errors es perpetuen i es repeteixen, però malgrat tot, com diu l’autor “Buda és preciosa com la vida. Com un tresor.”

Josep Manuel San Abdón