RAMON GUILLEM
(2025). Carn d’oblit. Alzira.
Edicions Bromera.
La darrera vegada que em vaig trobar personalment amb Ramon Guillem va ser per parlar del nostre amic Manel Garcia Grau, perquè jo començava a redactar la biografia del poeta de Benicarló. Qui ens havia de dir que la maldita malaltia se l’havia d’emportar també a ell abans d´hora.
Amb Carn d’oblit va guanyar el
Premi Ibn Hafaja Ciutat d’Alzira que ja no va poder recollir. Precisament la
mort protagonitza el primer poema que dóna títol al llibre, “En nàixer el
dia/naix també la mort.” Però la veu poètica s’adreça al lector i expressa el
desig de deixar-la dormir tranquil·la ja que “Sembla tan feliç/ essent carn
d’oblit.” Els primers poemes del llibre ens presenten sovint un món desolat com
a Sense aire, on “un vent eixordador”
impedeix la respiració “Tants pulmons com una mina sense aire.” A Diana,
es pregunta tres vegades què passarà si obri el cor, i la resposta
sempre és tràgica. El poema Tardor
comença amb aquest vers “De nou ha vingut la tristesa.” Metafòricament expressa
el pas del temps i el declivi de la força de la vida. En Cruïlla recrea l’espai de la vida entre la joventut i la vellesa i
expressa amb aquests versos una preciosa imatge del present, “El present és com
el llom del gat/ que desitja la carícia,/ però sempre/ és a punt
d’esmunyir-se.”
Però no sempre és així, de fet diríem que en el llibre predomina la llum i
la força de la paraula. És representatiu el poema Més llum, “La llum és més llum/ si entra un ocell perdut per la finestra.”
Això produeix una agradosa sorpresa al subjecte poètic “La vida unfla les veles
del vaixell/ quan menys t’ho esperes.” En
Fortitud elogia la força de la llum, “Quina força la llum, /quin esplet de
diamants!” De fet el llibre acaba amb el poema Cant, un cant a la vida personalitzada en la lluminositat del sol,
“I què li diré al meu amic el sol?”, i adreçant-se a si mateix escriu: “I la
llum, el teu/ cant és la llum.”
La poesia, la paraula ocupa també un espai important en el poemari. En Una vida nova, es reflexiona sobre
l’ofici de poeta, un ofici on es lluita per trobar la paraula on “bastir una
casa/on l’amor sempre perdure”, de la mateixa manera “Com l’anhel del mar/ per
ser ona perenne.” En Nuesa expressa
que la poesia és necessària per salvar aquelles moments que la mirada no pot
retenir. En el breu poema Vida,
manifesta que la poesia li dóna vida, i amb la seua música omple els tèrbols
moments de l’existència que identifica metafòricament com un “bosc sense
arbres”.
Altres temes que trobem en el llibre són l’amor com última cosa que queda
dona sentit a la vida, en el poema Renill
llegim “Potser l’únic aferrall que ens queda/ és estimar”, i la bellesa, en el
poema titulat Bellesa en fa un elogi,
“La bellesa et sap i et reconeix. (...)t’acaça, et pren, et captiva, / i, ja
sotmès, es queda.” M’agrada especialment el poema titulat No mor la música, Ramon Guillem era un gran melòman i en aquest
poema ens presenta la música com a element de consol i salvació, allò que ens
salva de viure a la intempèrie, “només puc creure en aquell petit cresol/ que
il·lumina la nit més insondable, en tota la música/ que de l’estimball de la mort ens salva.”
Carn d’oblit és un esplèndid llibre que ens il·lumina, ens fa gaudir amb
aquelles paraules bellament escrites i ens fa reflexionar amb algunes qüestions
que poden donar sentit a la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada