ENTREVISTA A PEP CLAVERA

 

 

El passat divendres es presentava a Benicarló el llibre Versió personal. Memòries d’un cinèfil (Pagès Editors) de Pep Clavera. El llibre ens parla de 32 pel·lícules que l’han marcat al llarg de la seua vida de cinèfil, i ho va relacionant amb el seu aprenentatge vital, amb la seua manera de veure el món. El llibre parla de la seua biografia personal, de l’amor, de la família, de les relacions humanes en general, dels vicis de la societat actual... De tot això en parlem en aquesta entrevista que li vam fer.

 

Com naix la teua afició al cine?

Suposo que en part és un tema generacional. De petit, els meus pares se m’emportaven al cine quan jo encara em pensava que els actors que veia a la pel·lícula eren darrere la tela de la pantalla. Allà ja es devia covar alguna cosa.

Però, conscientment, va ser d’adolescent, quan vaig descobrir el cine d’autor o d’art i assaig. Hi vaig veure una font d’inspiració per transcendir la quotidianitat.

 

La primera pel·lícula de què parles en el llibre és Jonas qui aura 25 ans en l’an 2000, que la qualifiques com a pel·lícula iniciàtica.

Va ser de les primeres pel·lícules en què em vaig emmirallar. Reflectien un món que reconeixia, alhora que m’eixamplaven els horitzons.

 

La segona pel·lícula de què parles és Alícia a les ciutats de Wim Wenders, i la darrera Perfect days del mateix director. Pel mig apareix El cel sobre Berlin. Escrius, “ens agrada veure sempre la mateixa pel·lícula, la nostra, la que arrosseguem i vivim íntimament en el nostre cada dia. D’aquí sorgeix la fal·lera per alguns directors.” Una fal·lera que amb Wim Wenders et dura 50 anys.

Una fal·lera intermitent. Hi ha unes quantes pel·lícules de Wenders que no he vist. Hi ha hagut períodes d’ell que no m’han interessat gaire. Ha estat un director irregular, amb alts i baixos, però quan l’encerta per mi és sublim, hi connecto molt.

Els tres films que apareixen al llibre per mi són d’una bellesa i una profunditat molt grans i, dibuixen un recorregut de l’aprenentatge de viure, que és també del que va el llibre.

 

Un director que és essencial en la teua adolescència és Woody Allen, sobretot dos de les seues pel·lícules més conegudes, Annie Hall i Manhattan.  

Sí, sí. Són dues pel·lícules que em van omplir d’esperança perquè em van descobrir un món adult interessant.

Allen és un director accessible i alhora divertit i perspicaç, Annie Hall i Manhattan són dos clàssics sense cap mena de dubte, però, a més, clàssics del meu temps.

 

Però el director pel qual sents més predilecció és Eric Rohmer.

Absolutament. He inclòs fins a sis pel·lícules seves i perquè m’he reprimit. La seva discreció el va convertir en un director poc divulgat, però el seu cinema és un referent ineludible.

Jo vaig necessitar temps per assimilar-lo. Al principi les sensacions van ser molt ambivalents. No era encara el moment. Però més endavant em vaig enamorar del seu cine.

En el llibre miro d’explicar el que em sembla essencial d’aquest director i el perquè m’ha interessat tantíssim.

 

Em fa la impressió que per a tu el cine és una catarsis, com deien els clàssics grecs, que en traus un ensenyament per a la vida. Cada pel·lícula la relaciones amb una qualitat humana.

El cine m’ha ajudat a reflexionar, però el que ha estat catàrtic ha sigut escriure el llibre.

És cert que a cada pel·lícula li he posat un subtítol que m’ha semblat adient, però en cap cas representa un tema únic i tancat. Hi ha digressions.

 

En el llibre has fet un despullament interior, expliques coses molt personals.

És la catarsi de què parlàvem abans. Però m’he mostrat només quan he cregut que calia, mai gratuïtament, i sempre fins on he pogut. Tinc el meu pudor, com tothom.

 

Un altre tret a destacar és que t’interessen les pel·lícules que desmitifiquen l’amor romàntic. I també les que parlen de la complexitat de les relacions humanes en general, o de l’atzar com a factor decisiu en la vida.

A la gent de la meva generació, el romanticisme ens va inocular una visió exaltada i idealitzada de l’amor. En el llibre parlo molt de l’amor, miro de trobar-ne l’essència, de treure’n l’entrellat.

Les relacions humanes ens són imprescindibles però ens enfronten amb l’alteritat, i l’atzar amb allò que no controlem. Són fonts de vida i de conflicte.

 

De la pel·lícula La lectora t’interessa el viatjar amb un objectiu que no siga purament turístic, una cosa que tu fas, el turisme cinèfil.

És veritat que he fet turisme cinèfil. A La lectora també parlo dels viatges a Arles, al sud de França, a veure exposicions de fotografia. 

Hi va haver un moment que em vaig adonar que per mi era important tenir un motiu per viatjar.

 

Quan parles de Caro Diario, reivindiques la literatura i l’art discrets, i també el cine de petit format. No et fan el pes les grans produccions de Hollywood.

Les actuals grans produccions de Hollywood tenen poc a veure amb el cinema com a forma artística, són més aviat un circ audiovisual, pur negoci.

 

Perfect days et serveix per a reivindicar una cosa que té mala premsa, les rutines diàries.

Sí, crec que en part és culpa del romanticisme de què parlàvem abans, i de la publicitat. De fet, dedico tot un apartat de Perfect Days a les rutines per reivindicar-ne les virtuts.

 

A Tokyo monogatori es parla dels llaços familiars. Tu aprofites per a fer una reflexió sobre la família, un tema que apareix sovint quan comentes altres pel·lícules.

Sí, en parlo a més d’un capítol. Perquè som animals socials i la família és la primera esfera relacional que ens trobem, i que ens modela inevitablement. A la família, hi trobem les nostres llums i ombres.

 

L’arbre, la maire et la médiathèque, t’interessa perquè desconstrueix el discurs polític habitual i obre d’alguna manera la porta a l’esperança a través de l’ecologisme. El món actual, però, no sembla anar per aquest camí.

De fet, mai hi ha anat. Serrat ja cantava Pare l’any 1973. Des que tinc ús de raó sempre ha estat igual.

De petit, anava amb els meus pares a les platges del Maresme i el mar estava ple de porqueria i sempre marxaves amb quitrà enganxat als peus o en alguna altra part del cos. I de jove, els dies que baixava a Barcelona, al vespre tenia mal de cap de l’aire contaminat, i la tovallola amb què em rentava la cara quedava marró del fum dels cotxes. No és res de nou.

Ara les aigües del maresme estan bastant netes i ja no tinc caparra quan em passo el dia a Barcelona, hem millorat en molts aspectes, però a nivell global la població ha crescut exponencialment i aquesta és la mare dels ous. Som una plaga.

Però Rohmer parla de l’esperança com un deure moral cap a les noves generacions. Igual com si tens un fill, estàs obligat a viure, si estàs viu, has de tenir esperança.  

 

Què té Nick Hornby, que t’interessa tant? Fins a dues pel·lícules que comentes estan inspirades en novel·les seues i una altra en una d’Anne Tyler que va ser decisiva en la seva carrera literària.

No t’ho sabria dir exactament. Potser un món referencial similar, uns temes que em concerneixen, la seva honestedat, la predilecció per la cultura popular contemporània, el desinterès per l’academicisme, la llibertat a l’hora de triar lectures o d’escriure.

I, sobretot, dues novel·les llegides en el moment oportú: High Fidelity i About a Boy.

 

Per als de la nostra generació el fet d’anar al cine era important. Tu recordes l’impacte de la Barcelona de la teua joventut i anar al cine Casablanca.

Parlo del Casablanca per poder explicar l’anècdota que hi vaig viure l’última vegada que hi vaig anar, però, pel que fa al cas, podria haver parlat del Capsa, l’Arcàdia, l’Alexis, l’Ars,..,llocs mítics per mi que vaig veure desaparèixer.

Forma part de fer-se gran, veure com el teu món es va esborrant de mica en mica. Potser això ens ho posa més fàcil quan ens arriba l’hora.

 

Quan parles de Place publique, com la directora, aprofites per a fer una crítica àcida sobre el tarannà de la societat actual. Una societat que iguala el savi i el neci.

És un dels problemes de la xarxa. Al democratitzar l’accés a opinar, s’eliminen els filtres, elitistes si es vol, que hi havia abans. Tot plegat podria dur-nos a una reflexió molt interessant sobre la democràcia.

 

A mesura que et vas fent gran t’interessa cada vegada més un cine que tu qualifiques com de tranquil.

Més que res, trobo que part del cine actual busca impactar gratuïtament. No té cap sentit, tret del comercial, suposo.

 

El cine europeu guanya per golejada en el llibre, respecte al nord-americà.

Tens raó. Potser perquè hi he trobat guions més ben treballats i personatges més versemblants.

 

Per acabar, com podríem definir el llibre, un llibre de cine, un dietari...?

És un llibre de memòries, però no unes memòries en sentit estricte sinó de fragments rellevants per alguna raó.

També és un homenatge al cine d’autor, però un homenatge esbiaixadament personal, gens canònic.

I, sobretot, és un text en què reflexiono des de la quotidianitat sobre temes que m’han concernit.

O com molt bé el definia Alícia Coscollano en un article a La Rosa dels Vents, és una forma híbrida de l’autobiogràfic, a mig camí entre la crònica personal, l’assaig cultural i la meditació existencial.

Josep Manuel San Abdón