Una novel·la clau de la literatura valenciana de la dècada dels seixanta.

 

MARIA BENEYTO (1990). La dona forta. València. Edicions Alfons el Magnànim. Introducció de Josep Ballester.

 (Enguany l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha designat Maria Beneyto com a escriptora de l’any 2025. El 23 de març de 1991, vaig publicar al Suplement Cultura del diari Avui aquesta ressenya d’una de les seues obres més destacades. Servisca la nova publicació d’aquest article com homenatge a l’escriptora valenciana.)

 La Renaixença valenciana mai no es va interessar per la prosa, de manera que en les primeres dècades del segle XX el País Valencià no va comptar amb cap novel·la mínimament rellevant, a diferència del que passava a Catalunya i fins i tot a les Illes. Tanmateix a poc a poc anaven sorgint plataformes on d’una manera incipient començava a conrear-se la prosa, sobretot narracions de curta extensió. Primer fou El Cuento del Dumenche, després ben avançada la dècada dels 20 i al principi dels 30, apareixien Taula de lletres valencianes, La República de les lletres, Nostra Novel·la o el grup costumista de Castelló.

Tota aquesta activitat que hagués pogut donar els seus fruits en els anys posteriors, fou desmantellada a conseqüència de la Guerra Civil. El País Valencià va passar durant les dues dècades posteriors per un autèntic desert cultural, encara més accentuat pel que fa a la producció literària en català. Aquell escriptor que volguera  escriure en català havia de fer front a innumerables dificultats; manca de tradició literària, d’editorials, de crítica...i com a conseqüència de públic lector. No és d’estranyar que davant d’aquest panorama la majoria d’escriptors valencians de la dècada dels 60 – amb l’única excepció d’Enric Valor -, siguen autors només d’una o dues novel·les.

Tot això que acabem d’escriure és necessari tenir-lo en compte a l’hora de parlar de La dona forta de Maria Beneyto, una de les tres novel·les més importants de la dècada, juntament amb L’ambició d’Aleix d’Enric Valor i Els horts de Martí Domínguez. Maria Beneyto és d’alguna manera el prototipus de l’escriptor que es desenvolupa en aquells anys. Comença la seua carrera literària en castellà i assoleix un notable èxit. A partir de 1952 amb el llibre Altra veu comença a publicar també en català, però aquests llibres a penes tenen ressò dins la societat valenciana, fins al punt que al seu darrer llibre publicat, Vidre ferit de sang (1977), no se li fa cap ressenya fins al cap de dos anys, malgrat haver estat guardonat amb el premi Ausiàs March, de manera que probablement a causa d’aquests desenganys, no ha publicat res més i sembla que ha deixat d’escriure.

La dona forta fou publicada per primera vegada l’any 1967, i havia estat guardonada l’any 1965 amb el premi Joan Senent. L’acció de la novel·la se situa en la dècada dels 50, i ens narra la vida d’una sèrie de dones que s’agrupen al voltant del Fèmina Club, una mena de club social, i també residència només per a dones.

La novel·la està estructurada a base de petits episodis de la vida de cada una de les dones, on se’ns anirà desvetllant a poc a poc la problemàtica de cadascuna d’elles. Hi trobarem entre altres Isabel, que sent una amor exagerat pels xiquets orfes i que accepta el matrimoni amb un home a qui no estima a canvi de tenir una residència per a ells; a Lutxi model de professió que organitza un escàndol públic per a que no la deixe l’home que estima; a Clara que estudia Dret perquè son pare l’obliga però que no pensa exercir, ja que quan acabarà la carrera pensa casar-se amb el seu nuvi; a Elionor que es refugia momentàniament perquè el seu marit no li reconeix el treball que fa a casa; a Àgata que vol ser en tot igual que els homes, però que se sent angoixada pel seu embaràs. I al capdavant de totes, com a fundadora i presidenta del Club, trobem a Carme d’Arocarena, una escriptora d’anomenada, a qui els seus pares van fer casar amb un home a qui no estimava per salvar una difícil situació econòmica, ella mai no el va voler acceptar i va dedicar totes les seves forces a la creació d’un club femení. Fins i tot quan coneix l’home que li agrada no se’n va amb ell perquè ella és honesta. És la dona forta.

El Club es constitueix en un lloc per refugiar-se dels desenganys. Quan les coses els van bé, sobretot en l’aspecte sentimental se’n van. La mateixa Carme el funda com a despit per la imposició matrimonial a què se la va sotmetre, però al final creu que ha fracassat. Cap d’elles pot assolir els seus objectius o la seva felicitat a soles, sempre necessitaran per a obtenir-los la companyia o l’ajut de l’home.

Maria Beneyto, en unes línies preliminars a la present edició, tracta de justificar les claudicacions de les dones de la novel·la i escriu: “Novel·la escrita sota la pressió de vàries dictadures. En primer lloc, la que patia el país, a dalt, i després una o dues més, que podrien ser la de la meua condició de dona, en el pla personal  - la meitat de la franja humana anomenada home ens volia humils, submises -, a la qual cosa s’afegia el mateix ambient, que rebutjava coma estrany un tema que jo imposava en un temps en què tals assemblees de dones no s’hi podien donar i l’actuació de les quals no hauria estat tolerada de no ser presentada així, finalment domesticades, quasi humiliades o vençudes.”

Aquestes paraules de justificació, paradoxalment fan que la història no necessiti cap justificació, ja que reflecteixen la situació de la dona sota el franquisme i escriure una altra cosa probablement era reflectit una situació irreal.

La novel·la traça molt bé l’atmosfera on es mouen els personatges, i està escrita amb una molt bona prosa. Al final, però, ens queda el regust amarg de pensar allò que era pogut donar de si la literatura catalana al País Valencià, si la història ens hagués anat d’una manera més favorable.

Josep Manuel San Abdón