ENRIC BALAGUER (2023). Punts de fuga. Gandia. Lletra impresa edicions/Institució Alfons el Magnànim.
En primer lloc trobem un grup d’assajos que giren al voltant de la reflexió
humanística. Un fil conductor dels articles d’aquest apartat és la recerca de
l’espiritualitat, una espiritualitat que l’autor troba en els corrents
orientals que proposen l’experiència com el mitjà per arribar al descobriment
del propi camí. Si busquem en l’interior del nostre ésser, ens diu, trobem una
dimensió fora de l’espai i el temps, es tracta de connectar-nos-hi. Una manera
de connectar-se amb l’experiència espiritual és a través de l’art, sobretot amb
la poesia, com exposa en l’article Espiritualitat
i poesia, “la poesia és la branca més directament connectada amb
l’espiritualitat.”
En L’escriptura i el cos
reivindica el valor dels sentits, que ell ha pogut desenvolupar gràcies a
l’haver-se criat en un mas en un poble xicotet. Afirma que déu el sentit de la
bellesa a la natura, a la mirada del paisatge, a la música dels arbres...
Llegir sense que això ens aporte una experiència interior segurament no
serveix de res. Enric Balaguer ho expressa de manera pràctica en els articles La indigència, la humilitat, la saviesa,
inspirat en un poema de Francesc Parcerisas i Contra Franco... inspirat en un poema de Joan Margarit. En el
primer a partir del poema Contenidors,
en què el subjecte poètic veu primer un home gran i després un jove remenant en
els contenidors de les escombraries, l’autor conclou que tots vivim en la
indigència, no ens emportarem res a l’altra vida i estem sempre sotmesos a
qualsevol tipus de tribulació. A partir de la lectura del poema de Joan
Margarit raona que el plaer és necessari, però que una vida abocada únicament a
l’hedonisme ens portaria a una buidor existencial. Els obstacles ens reforcen i
trobem un sentit a la vida en la lluita per superar-los.
I relacionat amb els assajos anteriors es pregunta en un altre si Llegir, ens fa millors persones? Un
tòpic que ha fet fortuna. L’autor trenca d’alguna manera amb aquest tòpic,
perquè és evident que per a pensar amb profunditat és necessari haver llegit, però
la literatura i, l’art en general, no són res per a qui no els viu en el seu
interior, i únicament ens fa millors persones si tenim disposició a ser-ho.
El segon grup d’assajos el podem agrupar al voltant de fenòmens dels nostre
temps. L’article titulat Mindfulness i
l’espiritualitat del segle XXI fa referència a l’interés per la
espiritualitat que s’ha posat de moda en els darrers anys, un fenomen que,
pensa l’autor, és déu a unes motivacions psicològiques i espirituals profundes.
En aquest punt reivindica l’espiritualitat d’Orient per tres raons: la
importància que dóna al cos, l’apel·lació a l’experiència individual per sobre
de credos, de dogmes i de relats teològics, i la confluència entre la
cosmovisió oriental i l’esperit de la ciència.
En l’article Celebritats, l’autor
mostra la seua preocupació per l’extraordinari èxit de programes de televisió
com els anomenats del cor o de tipus Gran Hermano. Si abans les persones
obtenien un reconeixement a través de les seues obres o les seues habilitats,
ara la televisió ha transformat en referents públics a “una colla de fanàtics
de la vulgaritat, de tarannà barroer”, això és preocupant perquè “aquesta onada
de vulgaritat i de banalitat suposa l’erosió dels cànons de valors socials.”
Un altre dels temes que analitza i preocupa Enric Balaguer és el
desplaçament del logocentrisme per l’iconocentrisme, “sense imatges tot sembla
avorrit, antiquat: pa sec, sense oli ni sal.” Ho exposa en l’article El Power Point i altres rostres del present
virtual. La classe ordinària o magistral ha estat substituïda per una
exposició acompanyada d’un Power Point.
Les classes s’han fet sorolloses, l’atenció de l’auditori pot ser minsa i
l’atenció dels alumnes pot estar centrada en altres afers, sobretot a través de
les pantalles dels seus mòbils. Tot això ens ha portat a un declivi de les
habilitats lingüístiques, a no deixar reposar la informació, a no analitzar-la
críticament, a no fer-se preguntes, a confondre informació amb saviesa. A més
s’ha degradat la figura d’autoritat, del mestre que sancionava el vertader
coneixement i indicava el camí per assolir-lo.
El tercer grup d’assajos tenen com a tema central l’espai rural. En l’article
L’habitatge mai no habitat, a partir
de l’entorn on viu, La Vall de Guadalest (La Marina Baixa), observa com moltes
comarques presenten una transformació física dramàtica, “la terra agrícola o bé
erma o bé encerclada per construccions industrials.” El desordre urbanístic va
acompanyat d’un desgavell arquitectònic. La majoria de construccions actuals no
dialoguen amb el seu entorn, sinó que s’imposen de manera violenta. Per contra
els habitatges tradicionals, estaven lligats al quefer agrícola i tot adquiria
un sentit. L’arquitectura d’ara en estar deslligada del seu entorn en acosta “a
un hedonisme ben absurd, que ve del llatí surdus,
sord.”
En Torsimanys de la terra: Ponç Pons
i Perejaume, ens aproxima a l’espai d’aquests dos creadors en què “la terra
– el missatge de la terra – és brúixola.” Un altre dels assajos va dedicat als
marges de pedra, “com la pell és a la carn, així és la pedra per als marges del
camp valencià.” L’autor expressa la seua admiració per l’energia emprada per
aquells que els van construir, “varen ser obres que els promotors portaren a
terme entre collita i collita, en dies de pluja lleugera, vent, calor, fred...”
i afegeix “els marges de pedra poetitzen la terra.” i són el “testimoni d’allò
primitiu que habita en nosaltres.”
Punts de fuga és un llibre molt interessant que posa fil a l’agulla per a reflexionar
sobre algunes de les qüestions més palpitants del nostre temps. Un conjunt
d’assajos en què l’autor fuig dels dogmatismes, sovint s’interroga i llança
preguntes per a fer pensar el lector. El llibre porta com a subtítol Pensar, crear, resistir. Mai millor
pensat, pensar i crear per resistir.
Josep Manuel
San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada