La creació d’un mite

 

PACO CERDÀ(2024). Presentes. Madrid. Editorial Alfaguara.

Els qui vam començar a anar a escola a començaments dels anys seixanta del segle passat, teníem les aules presidides per un crucifix escoltat a un costat i l’altre per dos retrats, el de Francisco Franco, i el de José Antonio. Aquest últim, en aquells anys, encarnava la figura del màrtir més il·lustre de la Guerra Civil, en dir el seu nom no calia recordar els seus aristocràtics cognoms Primo de Rivera y Sáenz de Heredia, ja s’havia  transformat en un mite.

Però com es construeix aquest mite? Paco Cerdà ens ho narra en la seua darrera novel·la, Presentes. José Antonio Primo de Rivera fundador de la Falange i afusellat a la presó d’Alacant el 20 de novembre de 1936, serà exhumat tres anys després i transportat a peu i a coll pels falangistes des del cementiri d’Alacant fins l’Escorial, lloc on només s’havien enterrat reis. Comença d’aquesta manera una gran operació de propaganda que serà narrada per les plomes més brillants del règim. S’iniciava així un camí “para que nadie olvide a José Antonio, el hombre que soñaba imperios, prometía la revolución y denostaba el ideal conservador. Para que el pueblo idealice a José Antonio, el candidato al que casi nadie votó medio año antes de ser fusilado.”

El seguici fúnebre comença la seua marxa el 20 de novembre de 1939, es recorreran 467 quilòmetres durant onze dies i deu nits. No s’havia vist cosa igual des del segle XVI, quan Juana de Castilla va intentar traslladar el cos del seu marit, Felipe el Hermoso, des de Burgos on havia mort fins Granada. Per tots els pobles on passava el fèretre era rebut en olor de multitud i s’encenien grans focs. Paco Cerdà va fent aquest recorregut dia a dia al llarg del llibre, emprant una prosa florida a imatge dels cronistes de l’època, sovint utilitzant les seues mateixes paraules tretes de les cròniques periodístiques del moment.

Però l’autor del llibre no explica només el recorregut de la comitiva que acompanyava el fèretre, sinó que també va reconstruint la història del personatge i del seu entorn. Com la Falange va triar la camisa blava de l’uniforme, o com es va escriure la lletra del seu himne, el Cara al sol, en què va intervindré el mateix José Antonio i tota la seua cort literària, Agustín de Foxá, Dionisio Ridruejo, Rafael Sánchez Mazas, José María Alfaro, Pedro Mourlane, Jacinto Miquelarena y el marqués de Bolarque. També hi ha retrats de personatges com el de Pilar Primo de Rivera, la germana, a qui es va encarregar la fundació de la Sección Femenina, que havia de modelar el pensament de les dones en la nova Espanya. Així mateix es retraten tots els ministres del primer govern de la dictadura que estan presents a El Escorial quan arriba el cos de José Antonio, i també l’actitud de Franco, aprofitant un text de Giménez Caballero, ideòleg del feixisme a Espanaya, sobre el somriure de Franco, podem llegir: “El Caudillo tiene motivos para sonreír. Han desaparecido de la escena sus competidores políticos y militares. Calvo Sotelo asesinado. Gil - Robles– exiliado. Sanjurjo y Mola, muertos en accidente. Goded, fusilado. Y José Antonio, en el féretro, vacíamente presente.”

Però darrera d’aquestes pompes imperials s’amaga una altra Espanya, la que no només havia perdut la guerra, sinó encara pitjor, per a ells la guerra no havia acabat. I després de cada dia de trajecte Paco Cerdà ens mostra aquest món de misèria, patiment i mort.

Hi ha noms coneguts com Miguel de Molina el cantant de “na te pido na te debò, me voy de tu vera olvídame ya”, homosexual, simpatitzant de la República, apallissat i rapat, obligat a anar-se’n a l’exili. Elena Fortún, la dels llibres de Celia, lectura favorita de Carmencita, la filla de Franco, mentre l’escriptora viu exiliada. Mariano Rawicz Majerowicz, el mestre del grafisme republicà empresonat a València a la presó de Sant Miquel dels Reis. Pilar de Valderrama, l’amor de maduresa d’Antonio Machado, la Guiomar dels seus versos, desolada en la seua casa madrilenya per l’absència del poeta, Miguel Hernández, que mort a la presó d’Alacant per ser coherent amb les seues idees. I altres personatges més anònims, els que són condemnats a construir carreteres amb pic i pala, els qui són denunciats pels seus veïns, els exiliats, els mutilats de guerra, els anomenats topos que viuen amagats per evitar represàlies...

Paco Cerdà ens transporta al temps fosc i tenebrós de la postguerra, amb un llibre molt ben escrit i documentat, de lectura apassionant.

Josep Manuel San Abdón