L'artista rigorós

 

MANUEL BAIXAULI(2024). Cavall, atleta, ocell. Barcelona. Edicions del Periscopi.

La darrera novel·la de Manuel Baixauli, guardonada amb el premi Omnium a la millor novel·la publicada en català el 2024, ens planteja a primera vista un problema de relacions paternofilials. Alapont un home vidu, fuster perfeccionista i amant de l’ordre, es pare d’un fill, Arístides, adolescent desordenat, que surt de nit, arriba molt tard a casa i presenta símptomes d’haver consumit alguna droga. A partir d’ací el pare farà tot el possible per traure el seu fill d’aquest món, el portarà a la metgessa de capçalera, li reduirà la paga, el tancarà en clau, iniciarà un recorregut pels espais que freqüenta el fill i arribarà, fins i tot, a disfressar-se ridículament de guàrdia civil, però tot serà inútil, cada vegada estaran més distanciats.

Però aquesta relació entre pare i fill és el recurs que utilitza Baixauli per a introduir-nos ben aviat en el seu particular univers. En el seu recorregut Alapont troba personatges ben curiosos que ja havien tingut presència en altres novel·les anteriors de l’escriptor de Sueca, en primer lloc Risto, “un estudiant lúcid i que durant l’adolescència s’havia perdut a causa de la droga”, que recorda l’anècdota que va donar lloc a l’escriptura de la seua anterior novel·la Ignot. Més avant Alapont es trobarà amb un altre dels personatges d’Ignot, el pintor Mateu, aquest el convidarà a assistir a una conferència de Màrius Monturiol, un singular personatge que es dedica a fer conferències en llocs insòlits i a qui no li importa la quantitat de gent que l’escolte, quan Alapont li pregunta perquè ho fa si no guanya diners i quasi no té audiència, li respon que ell gaudeix documentant-se i preparant l’exposició, tal vegada una declaració d’intencions del que ha de ser el treball de l’escriptor. Les converses d’Alapont amb Monturiol són molt profitoses per al primer, però sobretot són també una reflexió sobre el món de la creació, sobre les condicions de l’artista per a poder fer el seu treball, sobre la importància de la imaginació, i sobretot li dóna un consell, una frase del director de cine Robert Bresson, “Fes que aparega allò que, sense tu, mai no es veuria.” Una recomanació important per a un artista, però també per a un bon artesà com és Alapont.

La fusteria d’Alapont es troba al mont dels Perduts, “única elevació natural al bell mig d’una immensa planura inundada”, plena d’un líquid fosc, “un cafè amarg el nivell del qual puja o baixa segons l’oratge”. Per arribar a aquell lloc cal recórrer camins enfangats que no sempre estaven al mateix lloc, per la zona hi viuen uns quants ristos amagats i, a més, hi ha diverses escultures en forma de nas, un entorn bastant tètric. Al mont dels Perduts viu també una família d’emigrants romanesos  que tenen un fill, Radu, que sent una fascinació per Alapont, de qui vol continuar l’ofici. Aquest li ensenyarà i li donarà continuïtat a la fusteria, contrastarà amb la relació amb el fill que se’n va del poble i segueix un camí molt diferent.

La conversa amb Monturiol havia fet encendre una llum en Alapont que fa que es dedique a construir un estrany objecte al que anomena l’artefacte. A partir d’aquest moment el resultat acadèmic del fill millorarà considerablement i acabarà aprovant el curs. I no només això, descobreix la seua afició al cinema i decideix dedicar-se al seu estudi i anar-se’n del poble, “la vida marmòria del qual, sense horitzons, era el revers del que anhelava.”

Arístides marxa a estudiar cinema a València i després a Anglaterra on el rep un altre personatge conegut de la novel·la La cinquena planta, Orofila Martí, una arquitecta poc convencional, constructora d’edificis que podien estar, alhora, en distints llocs, que l’hostatja en una de les seues originals construccions, on hi ha una torreta on es troba l’Arxiu d’Ones de Màrius Monturiol. Amb Orofila comparteixen gustos cinematogràfics i li dóna un consell important, “el més important ens passa dins del cap, i no fora.” I seguint aquests consells Arístides decideix fer també un cine poc convencional, “obrir les portes a racons inèdits.”

A Anglaterra coneix una xica amb qui es fa parella, estudiant de música, que té uns plantejaments artístics semblants als seus, fa una música que comença allà “on ho va deixar Coltrane”, perquè el gran mestre del jazz, va dir que no hi ha cap final en la música, sempre hi ha nous sons per imaginar.

Els propietaris de la casa on viu li proposen fer unes estàtues al jardí de directors de cine i li proposen a Arístides que en trie déu, una proposta en què Baixauli, sempre interessat en el cine, homenatja a deu directors, les frases d’alguns dels quals ajuden a conformar l’escriptura de la novel.la.

Després de guanyar un premi amb una pel·lícula feta segons les seues creences artístiques, rep diversos encàrrecs més comercials, mentre que Margaret toca en una orquestra de jazz, això els permet viure amb comoditat, però els allunya del seu autèntic camí, que reprenen després de reflexionar sobre el pensament de diversos artistes, i anteposen la seua obra abans que cap altra cosa. Mentrestant descobreix, encara que tard, el seu pare, que havia estat en el seu ofici de fuster tant rigorós com ell en el món de l’art.

En Cavall, atleta, ocell, per una banda ens narra la complexa relació que de vegades es dóna entre pares i fills, la difícil comunicació malgrat la proximitat, però també una magnífica reflexió sobre l’ofici de l’artista rigorós i compromés amb la seua obra per damunt de tot. Tot això narrat amb una magnífica prosa que atrapa en tot moment el lector.

Josep Manuel San Abdón