La creació d’un mite

 

PACO CERDÀ(2024). Presentes. Madrid. Editorial Alfaguara.

Els qui vam començar a anar a escola a començaments dels anys seixanta del segle passat, teníem les aules presidides per un crucifix escoltat a un costat i l’altre per dos retrats, el de Francisco Franco, i el de José Antonio. Aquest últim, en aquells anys, encarnava la figura del màrtir més il·lustre de la Guerra Civil, en dir el seu nom no calia recordar els seus aristocràtics cognoms Primo de Rivera y Sáenz de Heredia, ja s’havia  transformat en un mite.

Però com es construeix aquest mite? Paco Cerdà ens ho narra en la seua darrera novel·la, Presentes. José Antonio Primo de Rivera fundador de la Falange i afusellat a la presó d’Alacant el 20 de novembre de 1936, serà exhumat tres anys després i transportat a peu i a coll pels falangistes des del cementiri d’Alacant fins l’Escorial, lloc on només s’havien enterrat reis. Comença d’aquesta manera una gran operació de propaganda que serà narrada per les plomes més brillants del règim. S’iniciava així un camí “para que nadie olvide a José Antonio, el hombre que soñaba imperios, prometía la revolución y denostaba el ideal conservador. Para que el pueblo idealice a José Antonio, el candidato al que casi nadie votó medio año antes de ser fusilado.”

El seguici fúnebre comença la seua marxa el 20 de novembre de 1939, es recorreran 467 quilòmetres durant onze dies i deu nits. No s’havia vist cosa igual des del segle XVI, quan Juana de Castilla va intentar traslladar el cos del seu marit, Felipe el Hermoso, des de Burgos on havia mort fins Granada. Per tots els pobles on passava el fèretre era rebut en olor de multitud i s’encenien grans focs. Paco Cerdà va fent aquest recorregut dia a dia al llarg del llibre, emprant una prosa florida a imatge dels cronistes de l’època, sovint utilitzant les seues mateixes paraules tretes de les cròniques periodístiques del moment.

Però l’autor del llibre no explica només el recorregut de la comitiva que acompanyava el fèretre, sinó que també va reconstruint la història del personatge i del seu entorn. Com la Falange va triar la camisa blava de l’uniforme, o com es va escriure la lletra del seu himne, el Cara al sol, en què va intervindré el mateix José Antonio i tota la seua cort literària, Agustín de Foxá, Dionisio Ridruejo, Rafael Sánchez Mazas, José María Alfaro, Pedro Mourlane, Jacinto Miquelarena y el marqués de Bolarque. També hi ha retrats de personatges com el de Pilar Primo de Rivera, la germana, a qui es va encarregar la fundació de la Sección Femenina, que havia de modelar el pensament de les dones en la nova Espanya. Així mateix es retraten tots els ministres del primer govern de la dictadura que estan presents a El Escorial quan arriba el cos de José Antonio, i també l’actitud de Franco, aprofitant un text de Giménez Caballero, ideòleg del feixisme a Espanaya, sobre el somriure de Franco, podem llegir: “El Caudillo tiene motivos para sonreír. Han desaparecido de la escena sus competidores políticos y militares. Calvo Sotelo asesinado. Gil - Robles– exiliado. Sanjurjo y Mola, muertos en accidente. Goded, fusilado. Y José Antonio, en el féretro, vacíamente presente.”

Però darrera d’aquestes pompes imperials s’amaga una altra Espanya, la que no només havia perdut la guerra, sinó encara pitjor, per a ells la guerra no havia acabat. I després de cada dia de trajecte Paco Cerdà ens mostra aquest món de misèria, patiment i mort.

Hi ha noms coneguts com Miguel de Molina el cantant de “na te pido na te debò, me voy de tu vera olvídame ya”, homosexual, simpatitzant de la República, apallissat i rapat, obligat a anar-se’n a l’exili. Elena Fortún, la dels llibres de Celia, lectura favorita de Carmencita, la filla de Franco, mentre l’escriptora viu exiliada. Mariano Rawicz Majerowicz, el mestre del grafisme republicà empresonat a València a la presó de Sant Miquel dels Reis. Pilar de Valderrama, l’amor de maduresa d’Antonio Machado, la Guiomar dels seus versos, desolada en la seua casa madrilenya per l’absència del poeta, Miguel Hernández, que mort a la presó d’Alacant per ser coherent amb les seues idees. I altres personatges més anònims, els que són condemnats a construir carreteres amb pic i pala, els qui són denunciats pels seus veïns, els exiliats, els mutilats de guerra, els anomenats topos que viuen amagats per evitar represàlies...

Paco Cerdà ens transporta al temps fosc i tenebrós de la postguerra, amb un llibre molt ben escrit i documentat, de lectura apassionant.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

 

 

 

 

L’ART I LA VIDA

 

Ramón Guillem (2024). Foc de magranes. València. Vincle editorial.

 El poeta Ramon Guillem en el seu darrer llibre s’endinsa una altra vegada en l’anomenada literatura del jo, amb un dietari sense dates que porta com a subtítol De literatura, d’altres arts i de biblioteques, les tres passions de l’escriptor que cremen com foc de magranes, que com diu la cita de Joanot Martorell que encapçala el llibre “que tota l’aigua del món no les bastaria apagar.”

La literatura és la principal protagonista del llibre, sobretot la poesia, ja que comenta l’obra d’un gran nombre d’autors, des dels mestres Lluís Alpera i Jaume Pérez Montaner a les veus més joves com Aina Garcia Carbó, passant per la major part dels autors valencians de la seua generació, a més d’altres poetes que escriuen en llengües diverses com T.S. Eliot, W.H. Auden, García Lorca o Octavio Paz.

Parlar dels llibres d’aquests autors li serveix per a reflexionar sobre el fet d’escriure i sobretot d’escriure poesia. La literatura i l’art en general, ens diu l’escriptor, van necessàriament units a la vida, és allò que per a molta gent li dóna sentit a l’existència: “L’art no pot existir sense la vida, i jo afegiria a més que tampoc la vida no podria existir sense l’art. Almenys, determinat tipus de vida, aquella que alguns podem considerar més profunda i vertadera.”

Ramon Guillem expressa la seua passió pel poema: “Una passió pel poema que és, al mateix temps, una febril passió per la vida.” I manifesta la seua fe en la poesia: “Crec en la poesia. Crec en l’art, en la ramificació de tots i cadascun dels seus camins que ens ajuda a viure i a ser feliços (...). Crec en la força de les paraules. Perquè sense elles no seriem res. Absolutament res. Crec en la vida, és clar. En la poesia.”

Com a poeta valora aquella poesia que l’incita a escriure: “Com a poeta que soc sé que un llibre em sedueix i em guanya quan immediatament genera en mi la necessitat d’escriure.”

Però escriure té la seua dificultat, és una lluita per assolir la perfecció, com diu la cita de Robert Graves que es reprodueix en el llibre, “...el poema perfecte és una impossibilitat. Si algú escrivira el poema perfecte, s’acabaria el món.” Però malgrat tot els poetes segueixen buscant, perquè, com escriu l’autor, “El vertader poeta sols creu en allò que el fa ser el que és. I cerca entre les runes el que mai no trobarà. I se sap hereu d’un palimpsest sempre escrivint-se. I creu en el pensament que fibla i en el desig polièdric. I en la insistència del dubte i la pregunta. Quan salta al buit no necessita cap xarxa salvadora. Ni cap escut d’argent per a la guerra. Perquè el vertader poeta sempre dorm a la intempèrie.”

Altres entrades del llibre ens parlen de llibreries, des de l’experiència personal de l’autor, fins a aquells autors que ens parlen de llibreries en els seus escrits, i fa referència al llibre Tafanejar. Llibreries del món, on setze escriptors de tot el món parlen de les seues experiències personals, i celebren “la seua existència com una necessitat pregona per a l’ànima, perquè la seua vida sense llibreries no seria la mateixa.”

Una altra passió de l’autor són les biblioteques, que a més formen part del seu ofici, ja que ell és bibliotecari de professió. Ens parla de llibres inexistents com aquells a què fa referència Alberto Manguel a La biblioteca de noche, de llibres que poden estar anys desapareguts perquè s’han col·locat en un lloc equivocat, d’autors que sorprenentment han estat bibliotecaris com Georges Bataille o Giacomo Casanova, dels canvis que han sofert les biblioteques en els últims temps o d’anècdotes personals.

Ramon Guillem és un apassionat per la música, com ja sabem d’altres llibres anteriors, i aquest no és una excepció, Haydn, J.S. Bach, F. Mompou, Haendel, Cecilia Bartoli, Beethoven o Glenn Gould, entre altres formen la banda sonora del llibre. També escriu sobre la relació de la música amb la poesia comentant llibres de Màrius Torres o Isabel Robles.

Foc de magranes és un llibre bellament escrit, una autèntica exaltació de la literatura i de l’art en general, ple de reflexions sobre aquests temes i al mateix temps una incitació constant a gaudir de les lectures o altres manifestacions artístiques de les quals  ens parla l’autor.

Josep Manuel San Abdón

CONDUCTES HUMANES

 

AMÀLIA ROIG BLASCO (2024). Ítaca i el japonés. Benicarló. Onada edicions. 2024.

Estic d’acord amb aquella afirmació que diu que l’invent del llibre és un dels més perfectes que hi ha, i l’edició de l’últim d’Amàlia Roig ho ve a confirmar,  la primera cosa que em crida l’atenció, i que em convida a llegir-lo, és la magnífica portada d’aire picassià, deguda a la inspiració del pintor Sergi Cambrils, així com el títol elegit.

També m’agrada que siga un llibre contes, sembla que de vegades la narrativa curta no gaudeix del mateix prestigi que la novel·la, però a mi és un gènere que m’interessa especialment. La narrativa catalana té autèntics mestres del relat curt com ara Pere Calders, Mercè Rodoreda, Quim Monzó, Maria Barbal o Sergi Pàmies i ara caldrà afegir el nom d’Amàlia Roig Blasco.

L’escriptora de Vinaròs havia publicat fins ara diversos llibres centrats en el territori que abraça el sud de Catalunya i el nord del País Valencià, com ara Un viatge fora forat. Entre el Delta i les Columbretes, Xarxa prima o Guia Sentimental del Maestrat, i també la biografia com Alfred Giner Sorolla. La passió i la lucidesa. Amb aquest llibre debuta com a autora de ficció, tot i que ja havia publicat algun conte en llibres col·lectius.

El conte que obre el llibre Cubisme, té un aire una mica sinistre, que de vegades ens recorda Edgar Allan Poe, relata la realització d’una autòpsia en un lloc fosc i amb poques garanties sanitàries, al final de la història descobrirem que l’escena contava amb dos espectadors. Els seguidors de l’art contemporani fàcilment endevinaran qui era un d’ells, els qui no, hauran de llegir el llibre per descobrir-ho.

No és l’únic relat en el qual es fa literatura de fets històrics, a Nocturn se’ns relata l’estada del músic Fréderic Chopin i la seua amant, l’escriptora George Sand a la Cartoixa de Palma l’any 1838. Se’ns descriu un ambient decadent i romàntic amb l’escriptor greument malalt, però el final serà gratament sorprenent. L’experiment és el conte més inquietant del llibre inspirat en la teoria de la filòsofa Hannah Arendt sobre la banalitat del mal.

Trobem uns quants contes protagonitzats per dones com el que dóna títol al llibre, Ítaca i el japonès, en què una dona després d’un parell de fracassos amorosos vol “conèixer físicament aquella felicitat que sabia que s’amagava darrere les cinc lletres” i ho aconsegueix en aquell viatge a la Ítaca real en què es fa realitat la seua Ítaca particular en conèixer un japonès en el viatge. En El vestit una dona va a una botiga i es proba un munt de vestits a veure quin serà el més apropiat per a lluir en una cita que té amb algú que ha conegut en un portal de cites, el final, com en altres relats del llibre, és sorprenent, direm, però que una notícia que vaig llegir fa un temps en el diari deia que moltes cites de webs de contactes es frustren pel mateix motiu que se’ns explica en aquesta història. En Amor una dona rep un missatge del seu primer amor de la facultat, a qui no havia oblidat i que li demana ajuda en un moment transcendental de la seua vida. La dona que estimava és una dona que “estima els gossos tant com a les persones. Odia les corrides i la caça”, que s’emportarà una bona sorpresa quan creu que ha trobat l’amor de la seua vida.

A Sabates noves trobem un bonic i delicat conte d’un record infantil. Noranta – nou orquídies una ficció sobre les propietats  màgiques de les terres del sud de Catalunya i el nord del País Valencià per a produir tants escriptors com els que hi ha actualment. A Hiperrealisme hi ha una certa ironia sobre els esnobismes al voltant de l’art contemporani. A Una classe magistral realitat i ficció es confonen. I El traster és una irònica història sobre el moviment preparacionista, aquells individus o grups que es preparen activament per a fer front activament a una emergència de qualsevol tipus.

Ítaca i el japonès és un llibre de contingut divers, com ens fa saber l’autora amb el suport d’una cita d’Augusto Monterroso, on el lector trobarà humor, ironia, erotisme, temes lleugers i també tràgics o temes que li faran qüestionar l’absurd de la vida quotidiana. Un llibre que mostra la maduresa narrativa de l’autora i que és de lectura molt recomanable.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

 

Una mirada al món entre bonhomiosa i irónica

 

JESÚS BERNAT AGUT (2023). Set línies sota la pluja i altres contes de paper. Benicarló. Onada edicions.

Aquest tercer recull de contes de Jesús Bernat està format per un conjunt de quaranta un relats de dimensions diferents, però on domina sobretot el microrelat. Alguns dels de més extensió ja havien estat reconeguts per diversos premis literaris i publicats en edicions col·lectives, però que ara, reunits en aquest volum, ens donen una perspectiva més àmplia del seu bon fer com a escriptor.

Al llarg del llibre trobem un cert regust nostàlgic, però no una nostàlgia d’allò de qualsevol temps passat va ser millor, sinó més aviat una nostàlgia per l’autenticitat perduda. La qüestió apareix al primer conte, Café au lait, on s’enyora una València més genuïna, on la llengua es va afeblint i el turisme massiu li fa perdre la personalitat. Jesús Bernat és un gran coneixedor de les comarques interiors del País Valencià que recorre amb freqüència per la seua passió per la fotografia, però també perquè és un amant de la natura, i d’aquesta manera podem observar en alguns dels relats la preocupació pels masos i els camps abandonats, és el cas per exemple d’ Un testet.  L’amor per la natura es pot observar per exemple en relats com Ses meves savines.

En molts contes ens trobem sovint amb una sorpresa final que de vegades ens fa pensar, de vegades ens fa somriure, de vegades deixa anar un cert to irònic, tot plegat ens recorda la narrativa de Pere Calders. Un exemple podria ser 2001 – U on el narrador creu haver-se vist a si mateix conduint un antic cotxe que havia venut, però que no en fa gaires escarafalls. Aquest conte és molt representatiu de tot allò que trobem al llarg del llibre, una minuciosa descripció de les carreteres de l’interior de Castelló, i la presència de la música. El llibre compta amb una autèntica banda sonora, podríem dir que generacional, d’aquells que vam nàixer en la dècada dels anys cinquanta del segle passat, amb el jazz, el rock i la nova cançó com a referents.

L’amor té una presència notable al llarg del llibre, de vegades amb un cert to eròtic, com en el conte Lligat, de vegades més romàntic com en La cançó, en què sona el mòbil de la desitjada trucada de la seua estimada que fa temps que espera, però es queda embadalit per la cançó que va posar quan es van separar.  En ocasions l’amor li pot canviar la vida, com és el cas del conte Hipnosi, en què el protagonista es retroba amb un antic amor oblidat. Amb aquest relat inèdit fins ara vas guanyar el premi Felip Ramis de 2010. Hi ha també algun enamorament adolescent ple de fantasies com en De fil blanc.

En el relat El somriure mullat, hi ha una crítica a certs models de vida actuals com els vols teòricament barats, que al final no ho són tant i els problemes que acaben comportant. I també hi ha un to crític sobre el relaxament ortogràfic actual en el conte L’accent. Així mateix, l’autor ens aproxima a la cuina de com s’escriu un conte en els relats metaliteraris Tres punts, o Inspiració.

En la major part dels relats predominen la paradoxa i la ironia, que li donen un to d’humor, amb uns personatges sovint bonhomiosos que no acostumen a alterar-se massa.  Set línies sota la pluja i altres contes de paper, confirma el que ja havíem descobert en els seus llibres anterior, que Jesús Bernat Agut és un excel·lent autor de narrativa curta.

Josep Manuel San Abdón

 

ENTREVISTA A JOAN GREGORI ALBIOL

 

Joan Gregori Albiol acaba de publicar el seu tercer llibre de poesia, Desembosc (Onada edicions), amb el qual va guanyar el 26è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, en els premis “Ciutat de Sagunt” 2023. Sobre el contingut del llibre hem mantingut amb ell aquesta conversa.

 

-                     Després de 25 anys de silenci tornes a publicar un llibre de poemes. Hi ha molts poetes que diuen que la poesia és com una amant que ve a buscar-te, en cap cas pots anar a buscar-la tu. És aquest el teu cas?

Sempre m’ha resultat desagradable aquesta metàfora de l’amant però és cert que quan m’he dedicat a fer versos ho he fet mig d’amagat durant aquests anys. Les estones dedicades a escriure no han ocupat un lloc central en les meues ocupacions. De fet he pensat versos mentre estenia la roba, durant les classes, en un sepeli, planxant o al llarg d’un passeig per la muntanya i després m’ha costat trobar el moment de seure davant del paper. És allò de les coses importants i les urgents que ens passa a tots. De totes maneres, després dels dos llibres publicats als noranta vaig estar anys sense posar un ratlla en escrit. Es van conjurar la pressió de la inseguretat, això he llegit que passa després de publicar alguna cosa, i el canvi de destinació professional, llavors fora de les aules i en un lloc en què treballava intensament amb el llenguatge administratiu. No ho sé, ja he dit que vaig perdre l’afinació. I es veu que soc dur d’orella!

 

-                     Desembosc, per què has titulat així el llibre?

El títol és l’agulla i el fil amb què embastes la peça i, per tant, amb què hi dones una forma concreta. És com l’ànima de ferro de la columneta del llit aquella que trenca la Colometa quan pareix el primer fill al llit de casa. En el poc que he publicat m’he entretingut molt a pensar els títols. «Desembosc» és l’acció de traure del bosc la llenya que s’hi ha tallat, ja preparada en garbes, o els feixos de suro que s’ha arrancat de les alzines. També és l’eixida a la llum d’aquells que per un o altre motiu han estat «emboscats», amagats al bosc. Em venia bé pels dos motius. 

 

-                     En llegir el llibre trobem un acurat treball de vocabulari, de recuperar paraules, ¿un dels motius d’escriure el llibre és l’afany espriuenc de “salvar els mots” com suggereix el professor Dominic Keown en el pròleg?

Sí, clarament. Salvant la distància còsmica que em separa d’Espriu hi ha un paral·lelisme, si vols. Espriu salvava els mots, que eren una metàfora de la llengua i del país, en aquell moment en què l’objectiu de la dictadura era l’anihilació de la nostra entitat cultural al món. Se m’ha dit que al llibre hi ha lèxic poc habitual o massa regirat. Jo puc usar tot el lèxic de la llengua i en especial m’interessa el rendiment poètic de les paraules i les expressions que ja venen carregades de connotació, bé siga personal, familiar o històrica. Crec que renunciar-hi és deixar de construir alguna cosa, deixar que sostindre alguna cosa que entre tots mantenim en peu. Tots els parlants   i practicants de la cultura que s’expressa en català, vull dir. I hi ha una altra cosa. Quan algun lector no coneix el significat d’eixalbar o de derelicte, dos mots que trobareu al llibre, ho puc atribuir a la pobresa de l’estàndard valencià que ens proposen els pocs mitjans que tenim. Si tendim a la baixa sempre, al final arribarem al buit, a la indistinció. Si sabem què signifiquen enjalbegar o pecio però no en sabem els equivalents en la nostra llengua, potser hi hem de reflexionar una mica.    

 

-                     L’antuixà és el títol del primer apartat del llibre. Crec que respon a voler fer un homenatge a un costum ancestral de les dones d’aquest territori. Ens ho pots explicar?

No, no havia pensat en termes d’homenatge en realitat. Mantindre net de «llegures» l’antuixà era els que els Establiments de Benicarló de segle XV exigien al veïnat. Fa anys, quan llegia aquest document, em va costar molt desxifrar què devien ser les «llegures». Eren lletjures! Brutícia! I l’antuixà és la part de carrer que queda davant de la porta de cada casa. Té una etimologia llatina (ANTE OSTIUM) amb el mateix significat: davant de la porta. La paraula venia carregada de ressonàncies poètiques. Per una banda, em permetia anomenar l’entrada al llibre, uns poemes que poden ser propedèutics, que posen un marc al que ve després; per una altra, comprovar que aquell costum tan social, aquella inclinació a treballar modestament pel manteniment i la millora del comú que referien els Establiments, havia continuat inalterable durant segles... Ara trobo que ja és més difícil de veure. Finalment, no em diràs que la paraula no és eufònica i suggeridora: antuixà.       

 

-                     El record, el pas del temps, la història... estan molt presents al llarg de tot el poemari.

És així. Jo no tinc grans coses a dir, no he de desvetlar cap veritat oculta amb la poesia però m’agrada veure el que ens envolta no solament en horitzontal sinó també en profunditat. Vull dir que si em poso davant de la casa dels Miquel, la casa del Marqués de Benicarló, per exemple, em resulta molt suggeridor projectar sobre l’arquitectura actual l’arc gòtic que va quedar ocult amb la reforma del segle XVIII, recordar l’olor de naftalina i de cera que jo sentia quan de menut entrava a la nau central i des de les baranes de dalt, on havien penjat totes les vestes de la confraria del Nazareno, ens anaven llançant a cadascú la que corresponia al seu número, saber que aquella confraria, deien, havia de servir perquè hi pogueren eixir tots després de la guerra, sense distincions, que l’arxiu de la casa ha estat conservat amb estima per Encarna Añó... Tot això, el fet que el que vivim és resultat de la superposició de tants esdeveniments, sentiments, secrets, èxits i fracassos, per a mi no és innocu. Suposo que és voler-me sentir a l’extrem d’una identitat o una història que em connecta amb el passat. Una cosa romàntica! 

 

-                     En el poema Si tota paraula és clara interpreto que vens a dir que ja està tot dit i que ara la funció de la poesia seria donar un nou to o enfocament, de la mateixa manera que de la soca de l’arbre sorgeixen els pollissos.

Efectivament el poema ve a explicar la poesia que m’interessa però comença descrivint quina no em diu res. Són opcions molt personals. Ocorre el mateix amb el cine o la música, veritat? No hi ha cap intenció didàctica i programàtica. No és un manifest o, si ho és, està escrit en lletra menuda i enganxat sobre la porta de la nevera. Però sí, la cosa va per ací.

 

-                     Quins són els teus poetes de referència?

Faig lectures desordenades de poesia, no estic molt al cas de l’actualitat literària. Dir «de referència» compromet més del que estaria disposat a assumir. Llijo amb satisfacció coses diverses, podem jugar a emparellar-ne: Shakespeare i el rector de Vallfogona, Estellés i Pere Jacint Morlà, Riba i Eliot, Quasimodo i Ferrater... Uns altres: Martí i Pol, Vinyoli, Dolors Miquel, Josep Lluís Roig... També m’interessen per a la poesia textos no literaris, prosa medieval, inventaris notarials, els establiments que hem citat abans, algun assaig sobre etnografia de la mar, per exemple... No ho sé. De fet, hi ha tanta poesia excel·lent que molt sovint penso que el que hauria de fer és deixar de fer ratlles i dedicar-me a llegir el que han escrit altres.

 

-                     Malgrat algunes notes que hi ha al final del llibre explicant diverses qüestions al voltant dels poemes, crec que no t’agrada massa explicar el seu significat, prefereixes que siga el lector que faça la seua pròpia interpretació.

En certa manera sí però cal matisar-ho perquè de vegades aquesta afirmació amaga un tòpic, justifica que tot s’hi val i en conseqüència desvirtua tant el treball de creació com el d’interpretació. La poesia és música, sí, també, és un text sobre el qual desplegar la nostra llibertat, la de qui escriu i la de qui llig, però és un camp de joc i per tant té les seues normes, els seus límits. Publicar quina va ser la llavor de cada vers o de cada poema potser tinga interés filològic en el cas que ens dediquem a desxifrar Valéry o els poemes dels trobadors medievals... No sé si a mi m’arribarà eixe torn... Cada lector pot fer el seu camí, el seu treball, dins d’un poema, d’acord, però la interpretació que en faça, al meu parer, ha de donar raó de cada tria que ha fet l’autor, ha de poder integrar amb coherència tots els elements del text. L’arbitrarietat no hi pot existir si no és al servei de l’efecte poètic perquè en el poema no hi ha res de gratuït o d’innecessari.

Josep Manuel San Abdón

 

 

UN CANT GEGANTÍ A LA GENT DE BENICARLÓ

 

JAUME ROLÍNDEZ (2023). Al cor de la memòria. Benicarló. Onada edicions.

Durant molts anys el lloc de treball de Jaume Rolíndez i el meu estava separat per una tanca de bardissa, ell treballava a l’antic col·legi Jaume I i jo l’institut Ramon Cid, però en aquells anys no ens vam arribar a conèixer, tot i que recordo veure’l arribar o anar-se’n del col·legi amb bicicleta.

No sé en quin moment ens vam conèixer personalment, probablement va ser quan jo formava part del jurat en què es premiava un poema a la reina de les festes i que ell va guanyar en la seua primera edició. Abans d’obrir la plica em va sorprendre el poema tant ben construït i el llenguatge tant acurat, però que per l’estil no corresponia a ningú de la gent que conreava la poesia a Benicarló en aquell moment. Ja en aquell poema mostrava una voluntat d’estil i personalitat que fan de Jaume Rolíndez un poeta únic.

Amb el temps vam anar bastint una bona amistat. Jo era l’encarregat de trucar als poetes per a escriure un poema als homenatjats als Premis “Alambor”, Jaume Rolíndez sempre em responia afirmativa i generosament a la meua petició, i puntualment teníem el seu poema. Després era un plaer escoltar-lo recitar, era el “moment Rolíndez”, com bé diu Ramon París en l’epíleg del llibre. Moments que al llarg dels anys hem tingut el plaer de poder repetir moltes vegades. Va ser precisament Ramon París qui el va acomboiar per a escriure L’estel del Collet, idea que va acollir amb entusiasme i que vaig tenir el privilegi de ser dels primers en llegir. Va ser publicada per “Alambor”, i poc temps després van començar les representacions que ja s’han convertit en un clàssic del Nadal i un orgull i motiu de cohesió per a la societat benicarlanda.

Jaume Rolíndez ha estat una persona molt activa en el camp cultural, religiós i cívic, amb Al cor de la memòria, llibre que ens presentava fa unes setmanes, recull el seu treball de molts anys, on mitjançant la seua ploma i la seua inspiració, ret homenatge a una gran quantitat de persones i entitats, que en les dues últimes dècades del segle passat i les dos primeres del present, han destacat en diversos àmbits de la vida ciutadana benicarlanda.

Amb Al cor de la memòria Jaume Rolíndez fa un gegantí cant d’amor a la seua família, però també a la gent de Benicarló que ha fet alguna cosa pel seu poble. Un llibre destinat a romandre amb els anys com a imprescindible testimoni de tota una època.

Josep Manuel San Abdón

NOVES VISIONS SOBRE L’OBRA DE V.A. ESTELLÉS I J.F.MIRA

 

VICENT SALVADOR I ADOLF PIQUER (Eds.) (2022). Lletres valencianes contemporànies. Benicarló. Onada edicions.

Aquest llibre recull una sèrie d’articles sobre dos de les figures claus de les lletres valencianes en llengua catalana, V.A. Estellés i J.F. Mira. El volum ha estat coordinat pels professors de la Universitat Jaume I, Vicent Salvador i Adolf Piquer.

El primer article signat pel professor Vicent Salvador, Espacialitat i identitat col·lectiva en la poesia d’Estellés, és un estudi sobre la importància que té l’espai en la poesia del poeta de Burjassot. L’article es centra sobretot en el Mural del País Valencià, que suposa una contribució d’Estellés a la configuració d’una identitat valenciana/catalana en l’època contemporània.

El segon article porta per títol Els perfils de la mort, escrit pel professor Vicent Salvador en col·laboració amb la professora Irene – Mira Navarro de la Universitat d’Alacant. Estudia el tema de la mort en la poesia del poeta.

L’article següent, La dona desitjada: Retrats femenins en la poesia estellesiana, està escrit pel professor Vicent Salvador. Es centra en l’estudi de la tipologia de dones que susciten el desig del jo poètic, la seua mateixa esposa (Isabel), la prostituta atractiva (la Cordovesa del raval), i la joveneta que suscita el desig i la malenconia en l’home madur (Jackeley), i es presenta una visió molt més rica i variada dels que els tòpics han presentat massa vegades.

Vicent Salvador és també l’autor del quart article titulat Un poeta nerudià, on s’estudia la influència del poeta Pablo Neruda i les semblances i diferències entre el Canto general del poeta xilè i el Mural del País Valencià.

El cinquè article sobre Estellés el signen conjuntament el professor Vicent Salvador i la professora Aina Monferrer de la Universitat de València i es titula Els adverbis en –ment com a recurs estilístic, on s’analitza com el poeta ha sabut i volgut aprofitar els adverbis en –ment amb molta oportunitat i de manera poèticament eficaç.

La segona part del llibre està dedicada a l’obra de Joan Francesc Mira. El primer article està escrit pel professor Adolf Piquer Vidal i porta per títol Propostes d’exploració per a la narrativa de Joan Francesc Mira, on s’intenta fer un balanç de les seues aportacions més significatives a la literatura del nostre país, i establir les bases per abordar un estudi encara pendent de la seua narrativa.

El següent article el signa el professor Vicent Salvador i es titula Història, ficció i discurs literari: A propòsit d’uns relats de J.F.Mira. Es centra en l’estudi d’una obra aparentment menor de l’autor, el llibre de relats Quatre qüestions d’amor. En aquesta obra conclou V. Salvador, que malgrat el caràcter innegablement literari, els seus lligams amb la historiografia i amb la història social de la llengua, de la cultura i de les mentalitats és poc discutible.

L’article que porta per títol Genealogia de l’assaig periodístic català: L’articulisme de Joan F. Mira, està escrit per Sergi Serra – Adsuara de la Universitat Jaume I. És un estudi de les característiques de l’articulisme de Mira i estableix una comparativa amb altres predecessors com ara Josep Carner, Josep Mª de Sagarra, Gaziel i Joan Fuster. Conclou que Mira té una certa continuïtat estètica amb ells, sobretot amb els dos últims.

El darrer capítol del llibre Mira sobre Mira: L’autocitació com a memòria, escrit per Daniel P. Grau de la Universitat Jaume I, estudia el reaprofitament textual dels seus llibres anteriors en els dos volums de memòries.

El llibre acaba amb un epíleg escrit pel professor Lluís Meseguer, que fa una contextualització de les figures d’Estellés i Mira en l’àmbit de la literatura catalana al País Valencià i afegeix unes aportacions molt suggerents sobre els dos autors.

Josep Manuel San Abdón

 

 

LA BIOGRAFIA DE GABRIEL FERRATER

 

JORDI AMAT (2022). Vèncer la por. Vida de Gabriel Ferrater. Barcelona. Edicions 62.

Gabriel Ferrater més enllà de la seua vàlua com a escriptor, amb el temps va assolir la categoria de mite, per la manera com va viure, per la seua excepcional capacitat intel·lectual i pel seu final.

Amb motiu del centenari del seu naixement Jordi Amat va publicar aquesta excel·lent biografia de l’escriptor de Reus. El llibre comença amb la mort del poeta Carles Riba, el 12 de juliol de 1959. Gabriel Ferrater tenia en aquell moment trenta set anys i acudeix al domicili del poeta a vetllar el seu cos mort, això el deixa fortament impressionat, sempre el va reconèixer com el seu mestre. En aquest primer capítol continua el biògraf explicant-nos quin és en aquell moment el seu estat vital; és solter, no té parella ni n’ha tinguda cap d’estable, la seua família està disgregada, i ell viu amb la seua mare, en un pis del carrer de Benet Mateu a tocar del barri de Sarrià. Té algunes feines ocasionals amb encàrrecs editorials, es relaciona amb el professor José Mª Valverde, amb Josep Mª Castellet o amb el poeta Joan Vinyoli. Veu molt, va per les nits al bar Carioca, que està prop d’una residència d’estudiants i li agrada parlar amb els  joves estudiants, que l’escolten amb devoció.

El segon capítol del llibre Burgesos heterodoxos (1922 – 1951) em resulta particularment interessant perquè Jordi Amat fa un excel·lent retrat de la burgesia reusenca que des de finals del segle XIX a les primeres dècades del segle XX, gràcies a l’exportació d’olis, fruits secs, vins i alcohols converteixen Reus en una plaça de comerç internacional. El seu potencial econòmic es veuria reflectit en el seu valuós patrimoni arquitectònic i en la creació d’institucions com el teatre Fortuny o el Centre de Lectura. Ricard Ferraté i Gili, pare de Gabriel, pertany a aquest classe social de burgesos elegants i hedonistes, liberals i agnòstics. És una persona amb inquietuds culturals i polítiques. Als vint-i-cinc anys es casa amb Amàlia Soler, membre d’una altra família burgesa. Acabada la guerra civil, Ricard emprèn una sèrie de negocis que cada vegada li surten més malament, fins quedar-se arruïnat. Per salvar la família signa una assegurança de vida, on inclou una clàusula no usual que diu que la família cobraria igualment encara que la mort fora per suïcidi. Al cap d’un any posa fi a la seua vida amb un tret al cap.

Fins als nou anys no se’l va escolaritzar, quan va anar a l’institut va mostrar una intel·ligència excepcional però que sovint no es reflectia en les notes. Després estudia Matemàtiques però no acaba la carrera. Fins al trenta anys es va dedicar pràcticament només a llegir, el seu pare posseïa una molt bona biblioteca. La mort del pare l’obliga a intentar guanyar-se la vida, comença a col·laborar en la revista Laye amb articles d’art. Aquesta publicació estava integrada dintre de les estructures culturals del franquisme a Catalunya, formen part de la redacció Josep Mª Castellet, Francesc Farreras, Manuel Sacristan, entre altres, que posteriorment seguirien trajectòries molt diferents. En aquest entorn coneix també Jaime Gil de Biedma. Publica algunes traduccions en la revista Papeles de Son Armadans que dirigia Camilo José Cela, i José Mª Valverde li proposa col·laborar en la Historia de la Literatura Universal. Carlos Barral el contracta com a lector literari a l’editorial Seix Barral, participa en els premis Fomentor, i gràcies als contactes que té, fa de lector per a una editorial alemanya. Jordi Amat el qualifica com el millor lector literari d’Europa. Però res es consolida en la seua vida.

En el capítol cinquè del llibre se’ns relata la seua història d’amor amb Helena Valentí, una jove de vint anys, filla dels seus amics Eduard Valentí i Roser Petit. Helena té vint anys i ell trenta- nou, en aquell moment sent fascinació per la joventut. Amb Helena viu un moment de plenitud vital i poètica, però la relació només dura dos anys. En el capítol següent, Unexpected, en narra la seua relació amb una altra jove, Jill Jarrell, que té vint-i dos anys, i amb la qual arriba a casar-se. Però acaben separant-se, els seus problemes amb l’alcohol fa que siga impossible tenir una relació estable ni amb la parella ni amb la feina.

El darrer capítol està dedicat als cinc darrers anys del poeta. En aquest temps s’interessa molt per la lingüística, llig els principals autors i es converteix en una autoritat en el tema, comença a fer classes en la Universitat Autònoma de Barcelona. El professor Antoni Comas li proposa acabar la carrera i fer el doctorat, però no té diners ni per pagar la matrícula, l’ajudarà el professor Fabià Estapé. En aquells anys començarà una nova relació amb una noia jove, Marta Pessarrodona. A finals de 1969 aparentment té tot el que volia, una feina per treballar amb la seua passió intel·lectual, una noia que l’estima i  el reconeixement de la seua vàlua. Però les seues pors i els seus dimonis interiors no l’abandonen, segueix bevent molt, el metge li diu que té el fetge com un fregall, que ha de deixar l’alcohol, però no en fa cas. El 27 d’abril de 1972 es suïcida.

Jordi Amat qualifica Gabriel Ferrater com un dels millors poetes que han reflexionat sobre l’amor, que va viure amb plenitud amb les noies que va estimar de debò, i també com l’escriptor que va posar la literatura catalana en la modernitat. El llibre està molt documentat, amb la reproducció de molta correspondència i redactat amb un to novel·lesc que fa la lectura molt atractiva. No només ens apropa a la figura de Gabriel Ferrater sinó a la societat literària del moment.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

HISTÒRIES DE CIÈNCIA

 

FERNANDO CERVERA(2023). En los jardines de la ciencia. Benicarló. Onada Edicions.

Fernando Cervera Rodríguez es llicenciat en Ciències Biològiques per la Universitat de València. Hem tingut ocasió d’escoltar-lo alguna vegada en la setmana de la ciència de Benicarló, on el recordem quan va presentar el llibre El arte de vender mierda, que tracta sobre estafes biomèdiques i pseudociències en general. És fundador de l’Associació per a Protegir el Malalt de Teràpies Pseudocientífiques.

 Amb En los jardines de la ciència va guanyar el VIIè Premi Internacional de Divulgació Científica “Ciutat de Benicarló”, un recull d’articles sobre diversos temes de caràcter científic. El primer apartat porta per títol Entre la historia y la prehistoria de la ciència, on ens presenta un tema que no sé si la majoria de la gent ens plantegem a l’hora d’utilitzar aquest meravellós invent que és l’escriptura, com és saber de quina manera es va arribar a crear aquest codi tant pràctic que utilitzem. L’autor ens ho explica fent un recorregut des dels primers moments en què el ser humà intenta escriure les primeres lletres i els primers números, fins que finalment s’imposa el sistema indiaràbic i, malgrat les múltiples reticències, s’imposa gràcies a la gent pràctica del comerç.

El segon apartat es titula A hombros de gigantes i vol ser un homenatge a aquelles persones que a partir de la seua xicoteta aportació al món de la ciència l’han fet avançar a través dels segles. D’aquesta manera fa referència a Azarquiel que va viure a Toledo a començament del segle XI, que va ser un astrònom, que amb el seu ingeni, va avançar la tecnologia de la navegació i va influir en l’astronomia durant set- cents anys.

Dos científics van revolucionar el món de la ciència a començaments del segle XIX, un va ser John Snow que va nàixer a Anglaterra l’any 1813 i va ser un pioner en la moderna tècnica de l’anestesia. L’altre Louis Pasteur que va nàixer a França l’any 1822, microbiòleg, amb el qual va començar l’era moderna de la vacunació. A partir dels descobriments de Pasteur un cirurgià anomenat Joseph Lister se’n va adonar que si la putrefacció en els aliments era deguda a bacteris, llavors era altament probable que la putrefacció de les ferides humanes també ho fóra, i va ser llavors que es va obsessionar amb esterilitzar tot el material que tocara al malalt durant una cirurgia, rentant-se les mans i utilitzant sempre roba neta. A partir d’ací passar per un quiròfan ja no era una cosa potencialment mortal.

Un altre científic destacat que es menciona en aquests apartat és Ronald Ross que van guanyar el Premi Nobel de Fisiologia i Medicina l’any 1902 demostrant que la malària era transmesa per mosquits, que eren els responsables d’introduir en els humans un paràsit del gènere Plasmodium, que era el causant de la malaltia. A continuació es parla de George Washington Carver era negre, esclau i homosexual. Acabada la guerra civil nord-americana se li va donar la llibertat i amb molts d’esforços, ja que pel color  de la seua pell no va ser admès en molts centres educatius, va aconseguir seguir estudiant i amb els seus experiments amb l’agricultura va aconseguir millorar la vida de molts agricultors i va arribar a proposar més de tres – cents usos per al cacauet, el moniato, la soja i la patata.

Un altra persona que va tindre de superar molts obstacles per a dedicar-se a la ciència va ser Ellen Swallow, en aquest cas per ser dona. En la dècada de 1880 es va centrar en l’estudi científic de la qualitat de l’aigua per al consum humà. A partir dels seus estudis es van fer controls sistemàtics de la qualitat de l’aigua a Amèrica del Nord i es va construir la primera planta de tractament d’aigües residuals, això va permetre salvar milers de vides. Acaba aquest apartat amb l’apassionant aventura de la Kon – tiki amb la que es pretenia demostrar que no era impossible creuar el Pacífic amb una plataforma de fusta.

Pseudociencia i mala ciència és el títol del tercer apartat en què denúncia els dos enemics principals de la ciència, les pseudociències i les males ciències. En el primer cas es tracta de gent que ven màgia com si fóra ciència, però la màgia no existeix. Les pseudociències, ens diu l’autor, són afirmacions, creences o pràctiques que són presentades com un fet científic, però que al mateix temps no es basen en cap mètode científic vàlid. És el cas de l’homeopatia, els moviments antivacuna i les teràpies alternatives que es cobren moltes vides a l’any i són un greu problema de salut pública. Però també tenim exemples de mala ciència com ha estat l’experimentació il·legal amb humans com l’anomenat Experiment Tuskegee  que va ser realitzat pel Servei Nacional de Salut Pública de Nord-Amèrica, en què es va estudiar durant quasi quaranta anys els efectes que tenia la sífilis en pacients sense tractament, o els assajos il·legals que van fer diverses empreses farmacèutiques amb xiquets de Nigèria en què es va basar la pel·lícula El jardiner fidel.

El llibre es tanca amb l’apartat titulat La cosmovisión científica. En aquest capítol se’ns introdueix en algunes veritats desvetllades per la ciència i que ens ajuden a donar significat al món. Se’ns parla de com es van formar els casquets de gel en els Pols, de la relació de l’art i la ciència, de l’aventura de l’estació espacial Mir i sobre què és l’amor, és interessant conèixer que darrera d’aquest fenomen que la humanitat ha anat interpretant de forma poètica i transcendental s’amaga una realitat biològica.

En los jardines de las ciència és un llibre que compleix a la perfecció el propòsit de divulgació científica, ja que ens introdueix en l’apassionant món de la ciència d’una manera fàcil i amena i assoleix aquella màxima pedagògica d’ensenyar delectant.

Josep Manuel San Abdón

ONADA EDICIONS, 20 ANYS I 700 LLIBRES

 

És per a mi un plaer immens acudir a aquesta cita anual de la gent d’aquest territori que treballem sobretot des de la cultura, però també des de la política, des de l’economia, l’educació i des d’altres camps per fer gran aquesta zona, que l’hem batejat de diverses maneres, territori de la Diòcesi de Tortosa, territori Sènia, territori de Cruïlla o Terres de l’Ebre, però que en definitiva, malgrat les fronteres administratives, ens uneixen segles d’història compartida i de relacions estretes.

Enguany la cita té un aire molt especial, si en anteriors trobades s’ha retut reconeixement a persones destacades del món de la cultura del territori, enguany és just homenatjar la pròpia editorial, perquè aquest 2023 compleix els vint anys de vida. El primer que m’ha vingut al pensament és aquell vers del tango més famós de tots els tangos que diu “Que veinte años no es nada”. Però, aquests vint anys sí que han sigut alguna cosa, Onada Edicions ha publicat 700 llibres, la xifra impressiona. Déu n’hi do la feina que han fet els fundadors de l’empresa, Miquel Àngel Pradilla i Ramon París, i el seu equip d’eficients col·laboradors; Òscar, Rosa, Maribel, Sergi i altres persones que en algun moment han passat per l’editorial.

Jo he tingut el privilegi d’assistir des d’una butaca de preferència al naixement d’una editorial, que malgrat la seua modèstia, és una de les més dinàmiques dels territoris de parla catalana. Els orígens cal cercar-los en l’Associació Cultural “Alambor” de Benicarló. Un amic comú va posar en contacte Miquel Àngel amb els que érem membres de l’associació, quan estava fent la seua tesi doctoral sobre la parla d’aquest territori. Això deuria de ser per les acaballes del segle passat. Allò va ser el principi d’una bona amistat que dura fins ara.

Miquel Àngel, encara que no vivia a Benicarló, es va convertir en un membre més de l’associació. En aquells temps, en què érem molt més joves i tornant al tango, amb “la sien menos plateada por las nieves del tiempo”, sovint reunits al voltant d’una bona taula anàvem bastint projectes. Ramon i Miquel Àngel es van posar al front de les publicacions de l’associació. El que es va editar, gairebé tot llibres al voltant de la llengua, va tindre molt bona acollida i molt bona crítica, però de seguida se’n van adonar que des de l’associacionisme no podien desenvolupar un projecte de més pes i van fer el salt cap a un projecte professional, però sense deixar de banda un cert activisme.

D’aquesta manera fa vint anys el somni editorial començava a rodar amb un llibre que portava per títol El català en antena. 20 anys construint el model lingüístic de Catalunya Ràdio de Daniel Casals, amb pròleg de Mila Segarra i llindar d’Antoni Bassas, tot un luxe. Justament aquest any també Catalunya Ràdio està celebrant el seu 40 aniversari.

En unes declaracions recents al setmanari Ebre, Miquel Àngel Pradilla, explicava que el propòsit de la creació de l’editorial era: “de treballar al territori des de la mirada ilercavona agafant el pretext dels orígens ilercavons i de la Diòcesi de Tortosa, amb el nord valencià i el Baix Aragó, que no deixa de ser una cosa singular però que des de la perspectiva valenciana s’entén molt bé perquè tenim una obsessió per la unitat de la llengua que l’han anat qüestionant tant com han pogut. Un marc cultural interautonòmic establia un vincle interterritorial que facilitava una percepció d’unitat.”  

Una altra filosofia de l’editorial ha sigut evitar el conflicte en l’àmbit identitari. Tornem a les paraules de Miquel Àngel, “vaig posar en marxa la catalanofonia. No fòbia, sinó fonia. Hem de fer el model lingüístic al marge de la identitat per no viure en conflicte.”

Onada Edicions ha promogut sobretot una defensa del patrimoni del territori, però en un sentit multidimensional, des de la història de l’art, la creació o el medi ambient. La seua fundació ha coincidit amb un autèntic esclat de les lletres d’aquest territori, des de creadors a investigadors en diverses disciplines. Sempre hi ha hagut gent que anava fent coses, però que segurament els faltava l’impuls d’una editorial professional per a traspassar les fronteres comarcals.

Pel seu caràcter i pel seu ambiciós projecte Onada Edicions deu ser l’editorial amb més col·leccions. En les seues publicacions trobem narrativa, poesia o teatre, on han publicat destacats autors de tot el nostre àmbit lingüístic, ja que es publiquen els llibres guanyadors dels premis literaris de Puçol, Almassora, Sagunt, Amposta i Benicarló, però ha estat també la plataforma que ha donat l’oportunitat de publicar als autors de les nostres comarques. Del seu ampli ventall de col·leccions m’agradaria destacar-ne algunes, com Cruïlla o les biblioteques de diversos pobles, llibres que ens donen a conèixer la seua història, o el seu patrimoni; Finestres al passat, llibres de fotografia que ens mostren l’evolució dels temps; la col·lecció Gent nostra, que vol retre homenatge a persones destacades del territori, músics, escriptors, polítics o pintors; La Barcella i la Barcella Minor dedicades a la història del territori i a recuperar la memòria històrica; la fantàstica col·lecció d’àlbums il·lustrats Imagina, que tant ens fa volar la imaginació; les col·leccions dedicades al públic infantil, com La Feram o Maremàgnum, excel·lents per a incitar a la lectura els més joves, o llibres per xuclar-se els dits com La teca o La Manduca, col·leccions dedicades a la cuina. En definitiva més de 400 llibres de caràcter o autoria territorial, una pluja fina que acaba fent saó i té un impacte.

L’escriptora Irene Vallejo en aquesta petita joia que és el llibre El infinito en un junco escriu: “Desde que alguien narró por primera vez la Ilíada, las peripecias del viejo duelo entre Aquiles y Héctor en las playas de Troya nunca han caído en el olvido.” Gràcies a l’edició d’aquests 400 llibres per part  d’Onada, ja podem dir que aquest territori no caurà mai en l’oblit.

Ramon, Miquel Àngel jo us vull donar les gràcies per la creació de l’editorial, i aquest agraïment representat en la vostra persona el faria extensible a tota la gent que al llarg de la història s’ha dedicat a l’edició, ens heu fet un meravellós regal, El regal de la lectura, com precisament es titula el darrer llibre del professor Sebastià Serrano, on trobem reflexions com aquesta: “La narració i, en general, la lectura, representen molt més que una forma d’entreteniment. Promouen l’atenció i la concentració, afavoreixen l’empatia i ajuden a prevenir la degeneració cognitiva. No resulta gens agosarat dir que de totes les activitats potenciadores de les competències mentals la més assequible és la lectura, tant per a les criatures com per a la gent jove, els adults i les persones més grans. L’acte de llegir estimula el funcionament de processos bàsics tals com la percepció, l’atenció, el llenguatge, la memòria, la comunicació o el raonament i la creativitat. Per a la gent més gran és una deu constant de reserva cognitiva i un excel·lent neuroprotector de la degeneració cognitiva, la demència i la malaltia d’Alzheimer. Una bona lectura és una carícia, un delicat i deliciós massatge al nostre cervell.”

Gràcies també per haver afegit una baula més a la història de l’edició, perquè tornant a Irene Vallejo, compartim el seu pensament quan diu: “La invención de los libros ha sido tal vez el mayor triunfo en nuestra tenaz lucha contra la destrucción. (...)Con su ayuda, la humanidad ha vivido una fabulosa aceleración de la historia, el desarrollo y el progreso.” En aquest sentit voldríem recordar les paraules de Stefan Zweig quan al final del seu memorable llibre Mendel, el dels llibres escriu: “Els llibres s'escriuen per a unir, per damunt del propi alè, als éssers humans, i així defensar-nos enfront de l'inexorable revers de tota existència: la fugacitat i l'oblit.”

Gràcies per ajudar-nos a desenvolupar el sentit crític, perquè com ha escrit el professor Enric Balaguer: “Si hom pensa – amb profunditat- és fonamentalment perquè llegeix o ha llegit. Hi ha altres fonts com ara l’art, el cinema, la música o simplement la vida. Però bàsicament és a través de la lectura. Sense la corrent de llibres que ens parlen de la utopia – des de Thomas More als socialistes utòpics- se’ns hauria passat pel cap la possibilitat dels canvis socials?”

Gràcies per ajudar a combatre la ximpleria tant estesa per tot arreu, perquè ja ho deien els clàssics, infinitus est numerus stultorum. Com diu el professor Jordi Llovet: “Llegir fa abaixar sempre l’estadística de la ximpleria.”

Moltes gràcies, Ramon, moltes gràcies Miquel Àngel, moltes gràcies autores i autors que heu fet possible Onada Edicions!. A seguir sempre endavant i per molts anys!

Josep  Manuel San Abdón

 

(Parlament pronunciat l’1 d’agost de 2023 en el sopar de lletres d’Onada Edicions amb motiu del 20é aniversari.)