EL LLARG CAMÍ DEL CONEIXEMENT

 

JORDI COCA (2017). L’emperador. Barcelona. Editorial Comanegra.

Si les novetats literàries es caracteritzen avui en dia per la brevetat de la seua presència en les llibreries, la cosa s’agreuja si a més un llibre es troba, com és el cas del que ens ocupa, amb unes vicissituds editorials que impedeixen la seua normal distribució comercial. És el que li va passar a aquesta novel·la en les seues dos edicions anteriors, en unes altres editorials, per això considerem un gran encert que Comanegra la reedite, perquè ens sembla que la seua lectura mereix molt la pena. L’Emperador va ser publicada per primer cop, l’any 1997  i va rebre el premi de la Institució de les Lletres Catalanes com la millor novel·la del període 1996 – 1998.

La novel·la està ambientada a la Xina del segle XVII. Una persona anomenada Suen, ja en la seua maduresa ens conta la seua vida passada. Es va quedar orfe de molt jove i llavors va abandonar el seu petit poble, per anar a conèixer l’Emperador, de qui el seu pare li havia explicat les moltes bondats que posseïa.

A partir de llavors comença un viatge en què coneixerà l’autèntica realitat de la vida. El primer sentiment que té durant el recorregut, mentre va caminant per les muntanyes, és el de la soledat, per això decideix entrar en una ciutat. Ací es troba amb els primers problemes, però un personatge a qui anomena el Protector, l’ajuda i li dóna un consell, que desconfie de les ciutats que tenen fortaleses i que vaja amb compte amb el que diu. En la següent ciutat que visita es troba novament amb perills, però també amb gent que l’ajuda. Serà així com anirà coneixent el bé i el mal.

D’aquesta ciutat s’allunya embarcant-se en un junc. El final del trajecte, en la ciutat de Chuanxian, serà una autèntica baixada als inferns. Però després se’n sortirà i serà acollit en la casa d’un funcionari poderós anomenat Li Dai. En aquest lloc madurarà com a persona, coneixerà els llibres, però sobretot les intrigues de la lluita pel poder. Els diferents personatges que habiten la casa li conten històries contradictòries del que allí passa. Se n’adona que tot està sustentat damunt una gran mentida i comença a dubtar, no sap a qui creure realment, ni a qui parlar-li amb sinceritat. A  més comença a escoltar històries diferents sobre la persona de l’Emperador.

L’imperi xinés està en descomposició, sofreix invasions i la guerra arriba a Chuanxian, que es cruelment destruïda. Llavors reinicia el seu camí, una altra vegada en busca de l’Emperador. D’aquesta manera arriba a una altra ciutat on tot sembla transcórrer en calma, però coneix un grup de joves que es reuneixen en un cercle conspiratiu. I la història es torna a repetir, no sap en qui confiar, cadascuna de les persones que coneix li explica els fets d’acord amb als seus propis interessos. Al final tot acaba en una tràgica revolució.

Arribats a aquest punt el protagonista, ja ha aprés molt, ja coneix com és la vida. Veu com la natura va seguint el seu cicle, els anys van passant, les persones també, i els fets tornen a recomençar. La crueltat de la lluita pel poder es va repetint de generació en generació. Per a aconseguir-lo tot està permés, la mentida, la traïció, la corrupció i fins i tot la guerra. Aquest és el motiu central del llibre, una autèntica paràbola sobre la pugna per conquerir el poder. 

Un altre tema important  del llibre és la trajectòria vital de les persones. De fet el desig de Suen d’arribar a la presència de l’Emperador, és la utopia que persegueix en la seua vida. Tot comença a trontollar quan se li parla de l’existència de diferents emperadors. Això el submergirà, sovint, en un mar de dubtes. El dubte és un element que caracteritza el personatge. Però insisteix en el seu propòsit d’arribar al final del trajecte, encara que tal vegada no siga el que ell esperava al començament del camí.

El llibre no ha perdut vigència malgrat haver-se editat fa vint anys, sinó al contrari. En aquests temps de corrupció, de postveritat, de vida política convulsa, la novel·la adquireix una gran actualitat, i malgrat estar ambientada a la Xina del segle XVII, podem observar que no hi res nou sota el sol.

L’Emperador ens transporta a la perfecció al món de la Xina. El ritme amb que està escrita és pausat. Malgrat els molts episodis tràgics que se’ns narren, la seua lectura, dóna en tot moment sensació de tranquil·litat. Jordi Coca maneja el tempo de la narració amb precisió d’orfebre. Com en els clàssics del cinema xinés tot avança a poc a poc. Les descripcions dels espais assoleixen de vegades un to sensual, de vegades un aire poètic. Així mateix és un text reflexiu. Suen, medita sovint sobre allò que veu i que viu, utilitzant de vegades un llenguatge sentenciós. I tanmateix, en cap moment la lectura es fa monòtona, sinó que a cada pàgina el seu interès va creixent, a mesura que anem passant cada un dels seus cent trenta-quatre xicotets capítols, trobem un motiu més per a seguir llegint. El resultat final és una novel·la totalment apassionant.

Josep Manuel San Abdón

 (Publicat a Caràcters, núm 81, Tardor de 2017)

VIATGAR, MIRAR, OBLIDAR

 

PILUKA DIAGO (2024). Elogi de l’oblit. L’Ametlla del Vallès. Ed. Intrèpida

Elogi de l’oblit representa la crònica d’un viatge, o diversos viatges, com a conseqüència dels quals hi ha un alleugeriment de l’existència per l’oblit de les obligacions quotidianes que suposa viatjar.

El llibre està dividit en capítols amb un títol i uns textos que donen coherència a les imatges. Cada apartat està relacionat amb les diferents característiques del viatge. Primer preparar la maleta, és significativa la imatge del gat dins de la maleta amb uns ulls ben oberts mirant amb expectació el començament del trajecte. I comença el viatge, que sovint presenta molts inconvenients, però malgrat tot la sensació final resulta agradosa perquè t’envaeix l’oblit.

L’habitació d’hotel, la fascinació per les històries que s’amaguen. Veiem en les imatges l’encís per fotografiar els xicotets detalls, uns peus, un llit, unes perxes...però també la mirada per la finestra, com havíem vist la mirada per la finestra de l’avió.

El viatge suposa desconnectar-se del lloc habitual, transportar-se a altres universos a “un racó del món on el cor troba la seua pau”, imatges d’espais oberts, lluminosos o ombrívols. Trencar amb la vida quotidiana suposa, un món sense obligacions, estar en un cafè “mirar per la finestra,(...)no mirar el rellotge. Llegir. Escriure una postal. Demanar un altre cafè.” Fotografiar les imatges del cafè, mirar per la finestra i disparar la càmera.

Viatjar suposa descobrir, la sorpresa del descobriment aporta felicitat i un acte d’autoconeixement, “en cada racó desconegut l’ànima troba un tros de si mateixa.” En els apartats Colors i Tessel·les del món, les imatges reflecteixen una festa de colors, una invitació a “aturar-se a observar, oblidar tot allò que et pesa.” Turista o viatgera? és pregunta l’artista en un altre dels apartats. L’etern dilema, la vida és sovint contradicció, però les imatges no entenen de dilemes són igualment belles.

En l’apartat titulat Col·leccions obsessives, trobem algunes de les obsessions de la fotògrafa, la reproducció de petits detalls; túnels, forats, reflexos a les finestres, peus...sobretot peus, els seus peus, “I este record perdurarà per sempre: els meus peus xafant llocs llunyans.” L’apartat Geometria presenta un conjunt de fotografies d’objectes de caràcter geomètric, la geometria, ens diu l’autora “aconsegueix deixar-nos la ment en blanc i ens provoca una invasió de benestar.”

Guarden un paregut temàtic els apartats Solitud buscada i La vida dels altres, on s’inspira “espiant els altres i els deserts en els quals habiten enmig de la ciutat.” Són unes fotografies habitades per personatges anònims que ens podem trobar en qualsevol lloc i que ens conviden, tal vegada, a imaginar la seua vida.

En l’apartat Llibreries, Piluka Diago, fotografia una altra de les seues obsessions, les llibreries, podem veure imatges de llibreries d’arreu del món, antigues i modernes. Un món fascinant on “viuen totes les històries del món i tot és possible.”

Tanca el llibre el capítol titulat Temps sense temps, diverses imatges que són una invitació a gaudir del temps “per no estar perdent el temps.” A estar pendents del rellotge només quan marque moments, i no hores.

Elogi de l’oblit és un llibre per a mirar a poc a poc, per a gaudir de les imatges, per anar fixant-se en tots els seus detalls, per a imaginar històries, per a deixar passar el temps oblidant-nos del rellotge.

Josep Manuel San Abdón

 

Viure al Delta

 

GABI MARTÍNEZ (2023). Delta. Barcelona. Ara llibres.

Aquest llibre és el relat d’un any d’estada d’aquest escriptor vivint en l’Illa de Buda, instal·lat en l’última casa habitable davant de la mar, en un lloc que pot ser la primera illa d’Europa engolida per l’aigua.

Al llibre té especial protagonisme Mateo Gallart, nom em sembla que fictici, que representa un dels membres de la família propietària de l’illa, i que lluita per la conservació de l’espai, proposa solucions i està en lluita amb les administracions i amb els ecologistes que ell distingeix dels ecòlegs.

Gabi Martínez presenta el contrast entre el món modern, les administracions allunyades del territori, i un cert ecologisme, podríem dir que urbà, i els habitants del territori, acostumats al cultiu de l’arròs i a la seua manera de pescar i caçar de tota la vida.

L’autor fa desfilar tota una galeria de personatges una mica primitius, de tots ells destaca la capatassa, una dona que sembla treta d’un western, de fet tot el llibre té un cert aire de western, tot el món li té por i s’ha de fer el que ella diu. Hi els dos treballadors de la finca amb les seues històries particulars, el Dylan i el Quim, Artur el gendre de Mateo que es mou entre ser treballador de la finca i gendre de l’amo, la Karen amb una vida molt difícil fins conèixer el Mateo i convertir-se en la seua parella. Hi ha un espai dedicat als bous, a les ramaderies de la zona i s’apunta lleugerament la polèmica al voltant de la tradició dels correbous d’aquell territori, en apartat del llibre se li dona protagonisme a un ramader a qui anomena Pablo Archer Bernabé, entestat a conservar la seua ramaderia malgrat tots els inconvenients dels temps actuals i amb una particular filosofia del món del bou.

La impressió que tinc de la lectura del llibre és que la visió que transmet Gabi Martínez del delta de l’Ebre, no s’aparta molt de la que ens va transmetre fa molts anys l’escriptor Sebastià Juan Arbó, l’única diferència és la presència del caragol poma, el cranc blau, l’ecologisme, els turistes o el perill de la desaparició, si ningú no posa remei, del delta.

En el capítol final, En el nom de Buda, el llibre agafa un toc elegíac davant la mort de l’illa que algun dia esdevindrà, perquè el ser humà no acostuma a aprendre i els errors es perpetuen i es repeteixen, però malgrat tot, com diu l’autor “Buda és preciosa com la vida. Com un tresor.”

Josep Manuel San Abdón

ELS MISTERIS DEL PENYAGOLOSA

 

 

ENRIC RONCERO(2024). La cucala. Benicarló. Onada Edicions

       Enric Roncero és un profund coneixedor del territori a l’entorn del Penyagolosa, anteriorment havia publicat tres llibres al voltant de la mítica muntanya adreçats sobretot als excursionistes. Ara, per primera vegada, converteix aquell territori en material per a una novel·la.

El protagonista de la història és un jove d’uns vint anys que un dia visitant una llibreria de vell troba un llibre sobre històries del Penyagolosa. Per aquella zona la seua iaia havia tingut un mas i havia viscut alguna circumstància tràgica que mai no li havia volgut contar, també havia anat amb el seu pare alguna vegada d’excursió, de manera que sempre s’havia sentit atret per aquella contrada.

En començar a llegir el llibre es troba amb una història fantàstica, l’aparició de dos cadàvers amb els ulls vuits i el cos destrossat, una tercera persona que s’havia atrevit a creuar el bosc de nit al cap d’un temps va assegurar, ben espantat, que se li havia aparegut i perseguit l’home del bufo, possible autor dels crims.

Incitat per aquesta història, i amb l’excusa de fer una tesina sobre aus rapinyaires, decideix anar a aquell indret per mirar d’esbrinar que havia passat amb aquell estrany ser. És així com es trasllada a Vistabella, estem a començament dels anys 60 del segle XX, com a foraster se’l rep amb una certa desconfiança. Posteriorment s’hostatja a l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa, i comença a recórrer el territori, a visitar els masos, a endinsar-se pels barrancs, a gaudir de la bellesa del paisatge des del cim de la muntanya.

Per moments la novel·la abraça el realisme màgic amb la narració de diverses llegendes, com l’existència d’un avenc que qui no el busca el troba, però qui el busca no el troba, i on es corre el perill de l’aparició d’un ruc que fa l’ullet al visitant i el convida a muntar-lo, si aquest cau en la temptació, arrancarà a córrer cap al forat i anirà amb ell cap al fons. Una altra de les llegendes és la del bou que s’apareix la nit de Sant Joan al tossal del Marinet, si no se té por i se li toquen les banyes, el bou es converteix en un tresor d’or i fa a aquella persona rica. També pot passar que algú es trobe una xica nua banyant-se en un safareig, si es deixa seduir per ella, al dia següent es despertarà nu i abraçat a una llebre. El mateix jove es trobarà amb una cucala que guiarà els seus passos en la recerca d’allò que busca.

El protagonista en el seu recorregut pel territori viurà una bonica història d’amor amb una mestra, i anirà coneixent els diversos i pintorescos personatges que habiten els masos. Coneixerà històries solidàries, però també odis ancestrals, en un temps en què, això sí, encara hi ha vida al territori. També hi ha el record de diversos intel·lectuals que van passar per la zona, entre ells Joan Fuster, que quan escrivia el seu llibre sobre el País Valencià, va trobar un xiquet que li va explicar el que es veia des de dalt i es va estalviar de pujar-hi. O poden aparèixer, al lloc més inesperat, uns paperets amb uns versos de Salvat Papasseit.

El jove encetarà una història d’amor amb una xica d’un mas i aquesta li donarà una pista sobre el misteri de l’home del bufo del qui ningú no vol parlar, això el portarà a un viatge a Barcelona, on serà detingut i torturat a les sinistres estances policials de l’època de la Via Laietana. Després continuarà amb un periple per tota la Mediterrània per finalment descobrir l’enigma. Quan el nostre protagonista torna al Penyagolosa es troba amb l’inici de l’èxode dels habitants dels masos cap a les ciutats, i l’abandonament del territori, però ell decideix quedar-se.

Amb aquesta novel·la Enric Roncero recupera la memòria d’un territori que ha esdevingut mític i homenatja la seua gent, i potser es també una incitació a conèixer o revisitar aquest espai tant encisador.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

Decisions que canvien vides

 

ELENA FORA(2025). La decisió. Benicarló. Onada Edicions

Quantes vegades ens haurem preguntat què hagués estat de la nostra vida si en algun moment haguérem pres una decisió diferent a la qual vam prendre. O com ha influït en la nostra existència decisions que han pres avantpassats nostres. Això és el que passa en la novel·la que ens ocupa, que conta la història de dos dones, Flors i Marina, a qui les decisions d’altres persones marca per sempre les seues vides.

El començament de la novel·la és impactant, la Flors es troba a la sala de vetlla d’un tanatori, la Maria Dolors, seua àvia paterna ha mort, ella està trasbalsada, estem a l’any 1995. A poc a poc la veu narrativa ens anirà donant a conèixer el clan familiar patern que pertany a una classe acomodada barcelonina. L’origen social de la seua mare, Clara, per contra és de classe treballadora. Posteriorment sabem que l’avia havia estat la gran protectora de la mare i d’ella dintre la família, ara amb la seua mort les coses poden canviar. És per això que la mare li explica a la Flors una història familiar que ella desconeixia i que la deixarà profundament afectada.

A partir d’aquest moment començarem a conèixer una altra història, la de la Marina, estem a finals dels anys 40 del segle XX, viu en un poblet de l’interior de les comarques de Tarragona, on encara no han arribat les coses més elementals per a viure amb un mínim de comoditat, l’electricitat o l’aigua corrent. Ella té setze anys i en un dia de festa té una relació esporàdica amb un altre jove del poble a conseqüència de la qual queda embarassada, quan li ho comunica al jove aquest no se’n vol fer responsable, a partir d’ací, i donades les circumstàncies de temps i espai, comença per a ella un autèntic calvari que marcarà per sempre la seua vida.

Una i altra història estan unides per un fil que no podem desvetllar per no destapar la intriga al possible lector. Però situades en dos espais diferents les dues històries tenen un punt en comú, la falta de llibertat de la dona, en una societat profundament patriarcal. Clara ha de fingir uns fets que no són certs per a poder donar-li una bona educació a la seua filla i ella poder sobreviure dignament. Marina ha de suportar tota una vida de sofriment i fingiment davant la solució que adopta el seu pare, un home extremadament dèspota, quan coneix la notícia del seu embaràs.

Només Flors trencarà aquest destí a què estaven abocades necessàriament les dones, i en un gir inesperat al final de la novel·la decidirà lliurement el futur de la seua vida.

Elena Fora ha construït una bona novel·la, retrat d’uns temps i d’un país especialment fosc, sobretot per a les dones. Una de les principals virtuts de La decisió, és la manera com està narrada, el salts que va fent d’una història a una altra, les descripcions dels personatges i els espais, i els girs sorprenents que va presentant de tant en tant, que fan que en cap moment la narració perda interès.

Josep Manuel San Abdón

 

L’inexplicable de les relacions humanes

 

ISABEL- CLARA SIMÓ(1985). Ídols. Barcelona. Edicions de La Magrana

Ídols ens conta la història narrada pel propi protagonista –Bru Ferrer – d’un noi que en la Barcelona dels anys 50 deixarà la família i els estudis i marxarà a París per tal d’adquirir nous coneixements i fugir de l’ofegador ambient de l’època. A París coneixerà uns parents seus que hi viuen i sentirà una forta atracció per dues cosines seues Ruth i Maria Dolça.

El llibre comença amb una cita de Francis Bacon que diu així: “Els ídols i els conceptes falsos que s’han apoderat de la intel·ligència humana, en la qual s’han arrelat profundament, no sols bloquegen l’esperit de manera tal que l’accés d’aquest a la veritat resulta molt difícil, sinó que, a més a més, encara que la ment aconseguís de forçar-ne l’entrada, hi reapareixeran aquells al moment de construir les ciències i en seran un obstacle; llevat que els homes, un cop previnguts, se’n defensin tant com puguin.”. Molts dels capítols estan encapçalats per cites del mateix autor i el cert és que malgrat el caràcter racional de Bru Ferrer i la solidesa de les seues idees – el seu entestament a estudiar sense cercar cap títol -, trobarà en les dues cosines, primer en Ruth i després en Mª Dolça, dos ídols “que s’apoderen de la seua intel·ligència”.

És ben curiós que una persona tant racional com ell se senta atret especialment per l’olor de la Ruth, ¿i què passa per a que una vegada morta Ruth, la germana d’aquesta, Maria Dolça, es convertisca en el seu nou ídol, malgrat que només han tingut una conversa i encetat una llarga correspondència, al mateix temps que refusa l’amor desinteressat de la italiana Mara, la companya que l’ajuda en els moments difícils? ¿I què ocorre a l’interior de la Maria Dolça que abandona la seua bona col·locació a França per a venir a fer-se’n càrrec d’una taverna a Barcelona, sense demostrar en cap moment una passió pel Bru Ferrer?  

I així com hi ha ídols que es creen, n’hi ha d’altres que es destrueixen, com l’amistat amb Gil, el seu amic de sempre, que després de l’incident ocorregut a París, serà destruïda per sempre i ja no es tornarà a reconstruir.

Ídols és una novel·la que reflexiona sobre l’inexplicable de les relacions humanes – l’amor, l’amistat...- i ho fa a partir d’un personatge racional i intel·ligent com és Bru Ferrer. ¿Per què sentim amor, amistat, indiferència... cap a unes persones i no cap a altres? ¿Per què a unes les convertim en ídols i a altres no? ¿Per què unes ens destrueixen i a altres les destruïm? El propi protagonista no sap trobar-li una resposta, no és capaç al final de la novel·la d’explicar-se la reacció de la seua dona després d’uns mesos d’absència.

Isabel – Clara Simó ens demostra amb aquesta novel·la, com ja havia fet amb Júlia, que domina molt bé el gènere novel·lístic, sap com crear una història interessant i com desenvolupar-la, així com traçar els caràcters dels personatges.

Josep Manuel San Abdón

(Ressenya publicada al Benicarló Crònica l'any 1985)

 

 

Una novel·la clau de la literatura valenciana de la dècada dels seixanta.

 

MARIA BENEYTO (1990). La dona forta. València. Edicions Alfons el Magnànim. Introducció de Josep Ballester.

 (Enguany l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha designat Maria Beneyto com a escriptora de l’any 2025. El 23 de març de 1991, vaig publicar al Suplement Cultura del diari Avui aquesta ressenya d’una de les seues obres més destacades. Servisca la nova publicació d’aquest article com homenatge a l’escriptora valenciana.)

 La Renaixença valenciana mai no es va interessar per la prosa, de manera que en les primeres dècades del segle XX el País Valencià no va comptar amb cap novel·la mínimament rellevant, a diferència del que passava a Catalunya i fins i tot a les Illes. Tanmateix a poc a poc anaven sorgint plataformes on d’una manera incipient començava a conrear-se la prosa, sobretot narracions de curta extensió. Primer fou El Cuento del Dumenche, després ben avançada la dècada dels 20 i al principi dels 30, apareixien Taula de lletres valencianes, La República de les lletres, Nostra Novel·la o el grup costumista de Castelló.

Tota aquesta activitat que hagués pogut donar els seus fruits en els anys posteriors, fou desmantellada a conseqüència de la Guerra Civil. El País Valencià va passar durant les dues dècades posteriors per un autèntic desert cultural, encara més accentuat pel que fa a la producció literària en català. Aquell escriptor que volguera  escriure en català havia de fer front a innumerables dificultats; manca de tradició literària, d’editorials, de crítica...i com a conseqüència de públic lector. No és d’estranyar que davant d’aquest panorama la majoria d’escriptors valencians de la dècada dels 60 – amb l’única excepció d’Enric Valor -, siguen autors només d’una o dues novel·les.

Tot això que acabem d’escriure és necessari tenir-lo en compte a l’hora de parlar de La dona forta de Maria Beneyto, una de les tres novel·les més importants de la dècada, juntament amb L’ambició d’Aleix d’Enric Valor i Els horts de Martí Domínguez. Maria Beneyto és d’alguna manera el prototipus de l’escriptor que es desenvolupa en aquells anys. Comença la seua carrera literària en castellà i assoleix un notable èxit. A partir de 1952 amb el llibre Altra veu comença a publicar també en català, però aquests llibres a penes tenen ressò dins la societat valenciana, fins al punt que al seu darrer llibre publicat, Vidre ferit de sang (1977), no se li fa cap ressenya fins al cap de dos anys, malgrat haver estat guardonat amb el premi Ausiàs March, de manera que probablement a causa d’aquests desenganys, no ha publicat res més i sembla que ha deixat d’escriure.

La dona forta fou publicada per primera vegada l’any 1967, i havia estat guardonada l’any 1965 amb el premi Joan Senent. L’acció de la novel·la se situa en la dècada dels 50, i ens narra la vida d’una sèrie de dones que s’agrupen al voltant del Fèmina Club, una mena de club social, i també residència només per a dones.

La novel·la està estructurada a base de petits episodis de la vida de cada una de les dones, on se’ns anirà desvetllant a poc a poc la problemàtica de cadascuna d’elles. Hi trobarem entre altres Isabel, que sent una amor exagerat pels xiquets orfes i que accepta el matrimoni amb un home a qui no estima a canvi de tenir una residència per a ells; a Lutxi model de professió que organitza un escàndol públic per a que no la deixe l’home que estima; a Clara que estudia Dret perquè son pare l’obliga però que no pensa exercir, ja que quan acabarà la carrera pensa casar-se amb el seu nuvi; a Elionor que es refugia momentàniament perquè el seu marit no li reconeix el treball que fa a casa; a Àgata que vol ser en tot igual que els homes, però que se sent angoixada pel seu embaràs. I al capdavant de totes, com a fundadora i presidenta del Club, trobem a Carme d’Arocarena, una escriptora d’anomenada, a qui els seus pares van fer casar amb un home a qui no estimava per salvar una difícil situació econòmica, ella mai no el va voler acceptar i va dedicar totes les seves forces a la creació d’un club femení. Fins i tot quan coneix l’home que li agrada no se’n va amb ell perquè ella és honesta. És la dona forta.

El Club es constitueix en un lloc per refugiar-se dels desenganys. Quan les coses els van bé, sobretot en l’aspecte sentimental se’n van. La mateixa Carme el funda com a despit per la imposició matrimonial a què se la va sotmetre, però al final creu que ha fracassat. Cap d’elles pot assolir els seus objectius o la seva felicitat a soles, sempre necessitaran per a obtenir-los la companyia o l’ajut de l’home.

Maria Beneyto, en unes línies preliminars a la present edició, tracta de justificar les claudicacions de les dones de la novel·la i escriu: “Novel·la escrita sota la pressió de vàries dictadures. En primer lloc, la que patia el país, a dalt, i després una o dues més, que podrien ser la de la meua condició de dona, en el pla personal  - la meitat de la franja humana anomenada home ens volia humils, submises -, a la qual cosa s’afegia el mateix ambient, que rebutjava coma estrany un tema que jo imposava en un temps en què tals assemblees de dones no s’hi podien donar i l’actuació de les quals no hauria estat tolerada de no ser presentada així, finalment domesticades, quasi humiliades o vençudes.”

Aquestes paraules de justificació, paradoxalment fan que la història no necessiti cap justificació, ja que reflecteixen la situació de la dona sota el franquisme i escriure una altra cosa probablement era reflectit una situació irreal.

La novel·la traça molt bé l’atmosfera on es mouen els personatges, i està escrita amb una molt bona prosa. Al final, però, ens queda el regust amarg de pensar allò que era pogut donar de si la literatura catalana al País Valencià, si la història ens hagués anat d’una manera més favorable.

Josep Manuel San Abdón

L'artista rigorós

 

MANUEL BAIXAULI(2024). Cavall, atleta, ocell. Barcelona. Edicions del Periscopi.

La darrera novel·la de Manuel Baixauli, guardonada amb el premi Omnium a la millor novel·la publicada en català el 2024, ens planteja a primera vista un problema de relacions paternofilials. Alapont un home vidu, fuster perfeccionista i amant de l’ordre, es pare d’un fill, Arístides, adolescent desordenat, que surt de nit, arriba molt tard a casa i presenta símptomes d’haver consumit alguna droga. A partir d’ací el pare farà tot el possible per traure el seu fill d’aquest món, el portarà a la metgessa de capçalera, li reduirà la paga, el tancarà en clau, iniciarà un recorregut pels espais que freqüenta el fill i arribarà, fins i tot, a disfressar-se ridículament de guàrdia civil, però tot serà inútil, cada vegada estaran més distanciats.

Però aquesta relació entre pare i fill és el recurs que utilitza Baixauli per a introduir-nos ben aviat en el seu particular univers. En el seu recorregut Alapont troba personatges ben curiosos que ja havien tingut presència en altres novel·les anteriors de l’escriptor de Sueca, en primer lloc Risto, “un estudiant lúcid i que durant l’adolescència s’havia perdut a causa de la droga”, que recorda l’anècdota que va donar lloc a l’escriptura de la seua anterior novel·la Ignot. Més avant Alapont es trobarà amb un altre dels personatges d’Ignot, el pintor Mateu, aquest el convidarà a assistir a una conferència de Màrius Monturiol, un singular personatge que es dedica a fer conferències en llocs insòlits i a qui no li importa la quantitat de gent que l’escolte, quan Alapont li pregunta perquè ho fa si no guanya diners i quasi no té audiència, li respon que ell gaudeix documentant-se i preparant l’exposició, tal vegada una declaració d’intencions del que ha de ser el treball de l’escriptor. Les converses d’Alapont amb Monturiol són molt profitoses per al primer, però sobretot són també una reflexió sobre el món de la creació, sobre les condicions de l’artista per a poder fer el seu treball, sobre la importància de la imaginació, i sobretot li dóna un consell, una frase del director de cine Robert Bresson, “Fes que aparega allò que, sense tu, mai no es veuria.” Una recomanació important per a un artista, però també per a un bon artesà com és Alapont.

La fusteria d’Alapont es troba al mont dels Perduts, “única elevació natural al bell mig d’una immensa planura inundada”, plena d’un líquid fosc, “un cafè amarg el nivell del qual puja o baixa segons l’oratge”. Per arribar a aquell lloc cal recórrer camins enfangats que no sempre estaven al mateix lloc, per la zona hi viuen uns quants ristos amagats i, a més, hi ha diverses escultures en forma de nas, un entorn bastant tètric. Al mont dels Perduts viu també una família d’emigrants romanesos  que tenen un fill, Radu, que sent una fascinació per Alapont, de qui vol continuar l’ofici. Aquest li ensenyarà i li donarà continuïtat a la fusteria, contrastarà amb la relació amb el fill que se’n va del poble i segueix un camí molt diferent.

La conversa amb Monturiol havia fet encendre una llum en Alapont que fa que es dedique a construir un estrany objecte al que anomena l’artefacte. A partir d’aquest moment el resultat acadèmic del fill millorarà considerablement i acabarà aprovant el curs. I no només això, descobreix la seua afició al cinema i decideix dedicar-se al seu estudi i anar-se’n del poble, “la vida marmòria del qual, sense horitzons, era el revers del que anhelava.”

Arístides marxa a estudiar cinema a València i després a Anglaterra on el rep un altre personatge conegut de la novel·la La cinquena planta, Orofila Martí, una arquitecta poc convencional, constructora d’edificis que podien estar, alhora, en distints llocs, que l’hostatja en una de les seues originals construccions, on hi ha una torreta on es troba l’Arxiu d’Ones de Màrius Monturiol. Amb Orofila comparteixen gustos cinematogràfics i li dóna un consell important, “el més important ens passa dins del cap, i no fora.” I seguint aquests consells Arístides decideix fer també un cine poc convencional, “obrir les portes a racons inèdits.”

A Anglaterra coneix una xica amb qui es fa parella, estudiant de música, que té uns plantejaments artístics semblants als seus, fa una música que comença allà “on ho va deixar Coltrane”, perquè el gran mestre del jazz, va dir que no hi ha cap final en la música, sempre hi ha nous sons per imaginar.

Els propietaris de la casa on viu li proposen fer unes estàtues al jardí de directors de cine i li proposen a Arístides que en trie déu, una proposta en què Baixauli, sempre interessat en el cine, homenatja a deu directors, les frases d’alguns dels quals ajuden a conformar l’escriptura de la novel.la.

Després de guanyar un premi amb una pel·lícula feta segons les seues creences artístiques, rep diversos encàrrecs més comercials, mentre que Margaret toca en una orquestra de jazz, això els permet viure amb comoditat, però els allunya del seu autèntic camí, que reprenen després de reflexionar sobre el pensament de diversos artistes, i anteposen la seua obra abans que cap altra cosa. Mentrestant descobreix, encara que tard, el seu pare, que havia estat en el seu ofici de fuster tant rigorós com ell en el món de l’art.

En Cavall, atleta, ocell, per una banda ens narra la complexa relació que de vegades es dóna entre pares i fills, la difícil comunicació malgrat la proximitat, però també una magnífica reflexió sobre l’ofici de l’artista rigorós i compromés amb la seua obra per damunt de tot. Tot això narrat amb una magnífica prosa que atrapa en tot moment el lector.

Josep Manuel San Abdón

 

La creació d’un mite

 

PACO CERDÀ(2024). Presentes. Madrid. Editorial Alfaguara.

Els qui vam començar a anar a escola a començaments dels anys seixanta del segle passat, teníem les aules presidides per un crucifix escoltat a un costat i l’altre per dos retrats, el de Francisco Franco, i el de José Antonio. Aquest últim, en aquells anys, encarnava la figura del màrtir més il·lustre de la Guerra Civil, en dir el seu nom no calia recordar els seus aristocràtics cognoms Primo de Rivera y Sáenz de Heredia, ja s’havia  transformat en un mite.

Però com es construeix aquest mite? Paco Cerdà ens ho narra en la seua darrera novel·la, Presentes. José Antonio Primo de Rivera fundador de la Falange i afusellat a la presó d’Alacant el 20 de novembre de 1936, serà exhumat tres anys després i transportat a peu i a coll pels falangistes des del cementiri d’Alacant fins l’Escorial, lloc on només s’havien enterrat reis. Comença d’aquesta manera una gran operació de propaganda que serà narrada per les plomes més brillants del règim. S’iniciava així un camí “para que nadie olvide a José Antonio, el hombre que soñaba imperios, prometía la revolución y denostaba el ideal conservador. Para que el pueblo idealice a José Antonio, el candidato al que casi nadie votó medio año antes de ser fusilado.”

El seguici fúnebre comença la seua marxa el 20 de novembre de 1939, es recorreran 467 quilòmetres durant onze dies i deu nits. No s’havia vist cosa igual des del segle XVI, quan Juana de Castilla va intentar traslladar el cos del seu marit, Felipe el Hermoso, des de Burgos on havia mort fins Granada. Per tots els pobles on passava el fèretre era rebut en olor de multitud i s’encenien grans focs. Paco Cerdà va fent aquest recorregut dia a dia al llarg del llibre, emprant una prosa florida a imatge dels cronistes de l’època, sovint utilitzant les seues mateixes paraules tretes de les cròniques periodístiques del moment.

Però l’autor del llibre no explica només el recorregut de la comitiva que acompanyava el fèretre, sinó que també va reconstruint la història del personatge i del seu entorn. Com la Falange va triar la camisa blava de l’uniforme, o com es va escriure la lletra del seu himne, el Cara al sol, en què va intervindré el mateix José Antonio i tota la seua cort literària, Agustín de Foxá, Dionisio Ridruejo, Rafael Sánchez Mazas, José María Alfaro, Pedro Mourlane, Jacinto Miquelarena y el marqués de Bolarque. També hi ha retrats de personatges com el de Pilar Primo de Rivera, la germana, a qui es va encarregar la fundació de la Sección Femenina, que havia de modelar el pensament de les dones en la nova Espanya. Així mateix es retraten tots els ministres del primer govern de la dictadura que estan presents a El Escorial quan arriba el cos de José Antonio, i també l’actitud de Franco, aprofitant un text de Giménez Caballero, ideòleg del feixisme a Espanaya, sobre el somriure de Franco, podem llegir: “El Caudillo tiene motivos para sonreír. Han desaparecido de la escena sus competidores políticos y militares. Calvo Sotelo asesinado. Gil - Robles– exiliado. Sanjurjo y Mola, muertos en accidente. Goded, fusilado. Y José Antonio, en el féretro, vacíamente presente.”

Però darrera d’aquestes pompes imperials s’amaga una altra Espanya, la que no només havia perdut la guerra, sinó encara pitjor, per a ells la guerra no havia acabat. I després de cada dia de trajecte Paco Cerdà ens mostra aquest món de misèria, patiment i mort.

Hi ha noms coneguts com Miguel de Molina el cantant de “na te pido na te debò, me voy de tu vera olvídame ya”, homosexual, simpatitzant de la República, apallissat i rapat, obligat a anar-se’n a l’exili. Elena Fortún, la dels llibres de Celia, lectura favorita de Carmencita, la filla de Franco, mentre l’escriptora viu exiliada. Mariano Rawicz Majerowicz, el mestre del grafisme republicà empresonat a València a la presó de Sant Miquel dels Reis. Pilar de Valderrama, l’amor de maduresa d’Antonio Machado, la Guiomar dels seus versos, desolada en la seua casa madrilenya per l’absència del poeta, Miguel Hernández, que mort a la presó d’Alacant per ser coherent amb les seues idees. I altres personatges més anònims, els que són condemnats a construir carreteres amb pic i pala, els qui són denunciats pels seus veïns, els exiliats, els mutilats de guerra, els anomenats topos que viuen amagats per evitar represàlies...

Paco Cerdà ens transporta al temps fosc i tenebrós de la postguerra, amb un llibre molt ben escrit i documentat, de lectura apassionant.

Josep Manuel San Abdón

 

 

 

 

 

 

 

L’ART I LA VIDA

 

Ramón Guillem (2024). Foc de magranes. València. Vincle editorial.

 El poeta Ramon Guillem en el seu darrer llibre s’endinsa una altra vegada en l’anomenada literatura del jo, amb un dietari sense dates que porta com a subtítol De literatura, d’altres arts i de biblioteques, les tres passions de l’escriptor que cremen com foc de magranes, que com diu la cita de Joanot Martorell que encapçala el llibre “que tota l’aigua del món no les bastaria apagar.”

La literatura és la principal protagonista del llibre, sobretot la poesia, ja que comenta l’obra d’un gran nombre d’autors, des dels mestres Lluís Alpera i Jaume Pérez Montaner a les veus més joves com Aina Garcia Carbó, passant per la major part dels autors valencians de la seua generació, a més d’altres poetes que escriuen en llengües diverses com T.S. Eliot, W.H. Auden, García Lorca o Octavio Paz.

Parlar dels llibres d’aquests autors li serveix per a reflexionar sobre el fet d’escriure i sobretot d’escriure poesia. La literatura i l’art en general, ens diu l’escriptor, van necessàriament units a la vida, és allò que per a molta gent li dóna sentit a l’existència: “L’art no pot existir sense la vida, i jo afegiria a més que tampoc la vida no podria existir sense l’art. Almenys, determinat tipus de vida, aquella que alguns podem considerar més profunda i vertadera.”

Ramon Guillem expressa la seua passió pel poema: “Una passió pel poema que és, al mateix temps, una febril passió per la vida.” I manifesta la seua fe en la poesia: “Crec en la poesia. Crec en l’art, en la ramificació de tots i cadascun dels seus camins que ens ajuda a viure i a ser feliços (...). Crec en la força de les paraules. Perquè sense elles no seriem res. Absolutament res. Crec en la vida, és clar. En la poesia.”

Com a poeta valora aquella poesia que l’incita a escriure: “Com a poeta que soc sé que un llibre em sedueix i em guanya quan immediatament genera en mi la necessitat d’escriure.”

Però escriure té la seua dificultat, és una lluita per assolir la perfecció, com diu la cita de Robert Graves que es reprodueix en el llibre, “...el poema perfecte és una impossibilitat. Si algú escrivira el poema perfecte, s’acabaria el món.” Però malgrat tot els poetes segueixen buscant, perquè, com escriu l’autor, “El vertader poeta sols creu en allò que el fa ser el que és. I cerca entre les runes el que mai no trobarà. I se sap hereu d’un palimpsest sempre escrivint-se. I creu en el pensament que fibla i en el desig polièdric. I en la insistència del dubte i la pregunta. Quan salta al buit no necessita cap xarxa salvadora. Ni cap escut d’argent per a la guerra. Perquè el vertader poeta sempre dorm a la intempèrie.”

Altres entrades del llibre ens parlen de llibreries, des de l’experiència personal de l’autor, fins a aquells autors que ens parlen de llibreries en els seus escrits, i fa referència al llibre Tafanejar. Llibreries del món, on setze escriptors de tot el món parlen de les seues experiències personals, i celebren “la seua existència com una necessitat pregona per a l’ànima, perquè la seua vida sense llibreries no seria la mateixa.”

Una altra passió de l’autor són les biblioteques, que a més formen part del seu ofici, ja que ell és bibliotecari de professió. Ens parla de llibres inexistents com aquells a què fa referència Alberto Manguel a La biblioteca de noche, de llibres que poden estar anys desapareguts perquè s’han col·locat en un lloc equivocat, d’autors que sorprenentment han estat bibliotecaris com Georges Bataille o Giacomo Casanova, dels canvis que han sofert les biblioteques en els últims temps o d’anècdotes personals.

Ramon Guillem és un apassionat per la música, com ja sabem d’altres llibres anteriors, i aquest no és una excepció, Haydn, J.S. Bach, F. Mompou, Haendel, Cecilia Bartoli, Beethoven o Glenn Gould, entre altres formen la banda sonora del llibre. També escriu sobre la relació de la música amb la poesia comentant llibres de Màrius Torres o Isabel Robles.

Foc de magranes és un llibre bellament escrit, una autèntica exaltació de la literatura i de l’art en general, ple de reflexions sobre aquests temes i al mateix temps una incitació constant a gaudir de les lectures o altres manifestacions artístiques de les quals  ens parla l’autor.

Josep Manuel San Abdón

CONDUCTES HUMANES

 

AMÀLIA ROIG BLASCO (2024). Ítaca i el japonés. Benicarló. Onada edicions. 2024.

Estic d’acord amb aquella afirmació que diu que l’invent del llibre és un dels més perfectes que hi ha, i l’edició de l’últim d’Amàlia Roig ho ve a confirmar,  la primera cosa que em crida l’atenció, i que em convida a llegir-lo, és la magnífica portada d’aire picassià, deguda a la inspiració del pintor Sergi Cambrils, així com el títol elegit.

També m’agrada que siga un llibre contes, sembla que de vegades la narrativa curta no gaudeix del mateix prestigi que la novel·la, però a mi és un gènere que m’interessa especialment. La narrativa catalana té autèntics mestres del relat curt com ara Pere Calders, Mercè Rodoreda, Quim Monzó, Maria Barbal o Sergi Pàmies i ara caldrà afegir el nom d’Amàlia Roig Blasco.

L’escriptora de Vinaròs havia publicat fins ara diversos llibres centrats en el territori que abraça el sud de Catalunya i el nord del País Valencià, com ara Un viatge fora forat. Entre el Delta i les Columbretes, Xarxa prima o Guia Sentimental del Maestrat, i també la biografia com Alfred Giner Sorolla. La passió i la lucidesa. Amb aquest llibre debuta com a autora de ficció, tot i que ja havia publicat algun conte en llibres col·lectius.

El conte que obre el llibre Cubisme, té un aire una mica sinistre, que de vegades ens recorda Edgar Allan Poe, relata la realització d’una autòpsia en un lloc fosc i amb poques garanties sanitàries, al final de la història descobrirem que l’escena contava amb dos espectadors. Els seguidors de l’art contemporani fàcilment endevinaran qui era un d’ells, els qui no, hauran de llegir el llibre per descobrir-ho.

No és l’únic relat en el qual es fa literatura de fets històrics, a Nocturn se’ns relata l’estada del músic Fréderic Chopin i la seua amant, l’escriptora George Sand a la Cartoixa de Palma l’any 1838. Se’ns descriu un ambient decadent i romàntic amb l’escriptor greument malalt, però el final serà gratament sorprenent. L’experiment és el conte més inquietant del llibre inspirat en la teoria de la filòsofa Hannah Arendt sobre la banalitat del mal.

Trobem uns quants contes protagonitzats per dones com el que dóna títol al llibre, Ítaca i el japonès, en què una dona després d’un parell de fracassos amorosos vol “conèixer físicament aquella felicitat que sabia que s’amagava darrere les cinc lletres” i ho aconsegueix en aquell viatge a la Ítaca real en què es fa realitat la seua Ítaca particular en conèixer un japonès en el viatge. En El vestit una dona va a una botiga i es proba un munt de vestits a veure quin serà el més apropiat per a lluir en una cita que té amb algú que ha conegut en un portal de cites, el final, com en altres relats del llibre, és sorprenent, direm, però que una notícia que vaig llegir fa un temps en el diari deia que moltes cites de webs de contactes es frustren pel mateix motiu que se’ns explica en aquesta història. En Amor una dona rep un missatge del seu primer amor de la facultat, a qui no havia oblidat i que li demana ajuda en un moment transcendental de la seua vida. La dona que estimava és una dona que “estima els gossos tant com a les persones. Odia les corrides i la caça”, que s’emportarà una bona sorpresa quan creu que ha trobat l’amor de la seua vida.

A Sabates noves trobem un bonic i delicat conte d’un record infantil. Noranta – nou orquídies una ficció sobre les propietats  màgiques de les terres del sud de Catalunya i el nord del País Valencià per a produir tants escriptors com els que hi ha actualment. A Hiperrealisme hi ha una certa ironia sobre els esnobismes al voltant de l’art contemporani. A Una classe magistral realitat i ficció es confonen. I El traster és una irònica història sobre el moviment preparacionista, aquells individus o grups que es preparen activament per a fer front activament a una emergència de qualsevol tipus.

Ítaca i el japonès és un llibre de contingut divers, com ens fa saber l’autora amb el suport d’una cita d’Augusto Monterroso, on el lector trobarà humor, ironia, erotisme, temes lleugers i també tràgics o temes que li faran qüestionar l’absurd de la vida quotidiana. Un llibre que mostra la maduresa narrativa de l’autora i que és de lectura molt recomanable.

Josep Manuel San Abdón