dilluns, 12 de juliol de 2021

ENTREVISTA A LAIA FONTANA I BRIA

 



 

Laia Fontana i Bria (Alzira, 1986) és doctora en Biologia per la Universitat de València (per la seua investigació sobre diversitat i ecologia de libèl·lules) i professora de cicles de formació professional de la branca sanitària. Ha publicat diversos llibres de poesia i recentment ha estat guardonada amb el Premi València Nova de poesia en valencià de la Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació 2020 pel llibre Rondalles i altres veritats (Bromera poesia). Una obra que destaca pel seu afany de recuperar la tradició cultural i literària popular més nostra. Per parlar d’aquest llibre li hem fet aquesta entrevista per correu electrònic.


-                     Com naix la idea de fer rondalles en vers? Has volgut fer un homenatge a Enric Valor?

Quan escric, independentment del gènere literari que siga, sempre m’ha agradat contar històries. I, com que el que més escric és poesia, que les rondalles hagen adquirit aquest format de versos ha sigut quasi natural. Però sí que es veritat que malgrat eixe estil “contacontes”, tenia la intenció explícita de fer homenatge (tal com has plantejat) a Enric Valor. Tal com dic al final del llibre: “Les rondalles d’aquest llibre no provenen de la ingent tasca de recuperació d’històries de transmissió oral ni estan redactades en prosa, com ocorre en les d’Enric Valor, sinó que són de nova creació i en vers. Però el títol d’aquest poemari vol homenatjar l’encanteri de l’estil magistral del nostre escriptor de Castalla i el seu llegat de narracions en format rondalla, eixes peces imprescindibles de la literatura universal de la nostra cultura”.

 -                     El que sí trobem és un homenatge a la teua família els iaios i els pares, i sobretot a la teua mare, que ha estat important en la teua formació literària.

L’homenatge no és més destacat per a uns o per a altres. Perquè encara que ma mare, com a filòloga de formació i docent de professió, ha sigut una de les meues referents, he tingut moltíssimes influències dels meus ascendents. Per això, he volgut que l’homenatge siga igualitari per a totes elles i ells.

-                     Em sembla que li dones molta importància a la conservació de la memòria de la gent que ens ha precedit, personalitzat en aquell arbre que sobreviu a les persones en l’apartat Sobre branques.

Totalment: la memòria dona transcendència a tot allò que ha ocorregut. Sense memòria no existirien les herències culturals i etnològiques. Sense memòria no sabríem d’on venim i tot el ventall de possibilitats cap on podem anar. 

-                     Un apartat del llibre porta per títol Sobre endevinalles. Endevinalles, rondalles...Vols reivindicar la cultura tradicional?

Sí, perquè les rondalles són uns dels tresors més valuosos de la cultura de la terreta. 



-                     Llegint els apartats Sobre paisatges d’urbs i rodalies i Sobre converses, tenim la impressió que ens convides a gaudir dels paisatges i de l’entorn sense pressa, de la necessitat de la conversa tranquil·la, d’una vida senzilla, d’una agricultura no industrialitzada... És així?

Sí. Al cap i a la fi tant en les ciutats, en la natura i en els camps (com a preludi d’aquesta) existeixen racons i llocs que s’escapen al temps i que reivindiquen la plenitud. I eixos versos volen retratar això. 

-                     Tu ets doctora en Biologia. La teua tesi tractava sobre diversitat i ecologia de libèl·lules. Aquest tema i tot el que envolta el món de la natura, et serveix com a font d’inspiració per a la teua poesia?  

Per descomptat. Si jo no fora biòloga, la meua poesia no seria la que és. En part, li dec a la ciència la meua literatura.

 -                     Fa un temps en una entrevista que et feien a la revista Mètode, arran de la publicació del llibre Els nostres veïns submarins. Bestiari contemporani de la Mediterrània, deies que la separació entre poesia i ciència és una “gran fal·làcia”. Podem dir que hi ha molta poesia en la ciència, i que en ple segle XXI, seguim separant absurdament les ciències i les lletres?

A propòsit de la resposta de la pregunta anterior, la ciència és extremadament poètica en moltes ocasions. Per això, en una actualitat en la qual els nous models educatius han d’apostar per la transversalitat, per les competències multidisciplinaris i el treball per projectes, l’obligatorietat d’haver d’escollir entre la cara o la creu de la tòpica moneda acadèmica, al meu parer, ja no té sentit.

Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada