PRESERVAR LA MEMÒRIA

 

JOSEP USÓ (2021). El carrer era de terra. Benicarló. Onada edicions.

Les persones que vam nàixer a la dècada dels anys cinquanta del segle passat, com és el cas de l’autor i el meu, vam conèixer encara la majoria de carrers de terra, hem viscut un temps de canvis socials accelerats i hem conegut el vell i el nou.

Les històries del llibre de Josep Usó es desenvolupen en un d’aquells carrers de terra, el Barranquet a Vila – real, on ell va viure els seus anys d’infantesa i on els seus pares, als qui dedica el llibre, van viure tota la vida. El llibre consta de trenta capítols, dels qual vint-i-vuit estan encapçalats pel nom d’un personatge. D’alguna manera l’estructura ens recorda La colmena de Camilo J. Cela. Com en aquella famosa novel·la cada capítol és com una xicoteta cel·la que ens va aportant informacions dels personatges, que en la següent anirà ampliant fins a constituir un esplèndid retaule d’un temps i d’un lloc, en aquests cas els anys seixanta del segle XX, però un ambient no menys sòrdid que el que la novel·la del premi Nobel, ens presentava d’uns anys abans.

L’ambient està presidit per la misèria, tant l’econòmica com la moral. La majoria de personatges tenen problemes econòmics, van a jornal i necessiten algú que els llogue. Però sobretot destaca la misèria moral. Destacaríem per exemple, la presència d’un xiquet dels que en aquell moment se’ls donava directament el nom de mongòlics, impossible d’encaixar en els models educatius de l’època i a qui la família tenia amagat dins de casa com si fóra una vergonya, un càstig de Déu, com li diu un capellà a la seua mare.

Representants de l’església i del magisteri també tenen protagonisme en el llibre. Els sacerdots que apareixen en el llibre estan caracteritzats per tenir un pensament clarament retrògrad en la seua major part, però també molt ben relacionats amb el poder econòmic els més espavilats. El mestre que hi apareix respon a aquella doctrina pedagògica, tant vigent en aquella època, de “la letra con sangre entra.”

Les dones tenen un protagonisme especial en el llibre. En general són reprimides i frustrades en els seus desitjos i ambicions, però al mateix temps són dones fortes i la base sobre la descansa la família.

També es comença a albirar el desenvolupament econòmic que comença a tenir lloc en aquells anys, no només a Vila-real, sinó a bona part de les comarques valencianes. Primer la taronja, després l’aparició de la indústria del taulellet i finalment el turisme.

Però sens dubte els instants més intensos del llibre són els capítols dedicats a la presència dels maquis i la topada entre aquests i la Guàrdia Civil en un mas de l’interior. Això va marcar la vida de moltes persones que es van vore obligades a abandonar els masos i anar a viure als pobles de la costa, com li va passar a una de les protagonistes de la història i tot el que va tindre de viure una vegada instal·lada a Vila-real. De fet el llibre està dedicat tant als maquis com als masovers.

Voldria destacar per últim la magnífica presentació d’escenes costumistes de treballs específics del camp, d’objectes domèstics o de lèxic o expressions avui caigudes pràcticament en l’oblit. Llegir El carrer era de terra és una molt bona ocasió per recuperar aquell temps o conèixer-lo per les generacions més joves. Perquè com diu la veu narrativa “Els anys s’han emportat, com les fulles seques quan fa vent, la major part dels records. I tot i que aquells fets van tindre molta anomenada, ja ningú els recorda.” Convé, però, conservar la memòria.

Josep Manuel San Abdón