ENTREVISTA A MIQUEL À. BAILA PALLARÉS

 

Miquel Àngel Baila Pallarés, va nàixer a Vinaròs i és professor del Departament de Geografia de la Universitat de València. És autor d’una àmplia bibliografia sobre temes del nostre territori, i recentment ha publicat el seu darrer llibre: Los consulados de Vinaròs i Benicarló (1740 – 1940), (Onada Edicions), on se’ns explica que durant aquests dos cents anys les dues ciutats del Baix Maestrat van tindre representacions consulars de diversos països europeus i americans. Per parlar del tema vam tindre amb ell la següent conversa.

-                     A què es déu la presència de tants consolats a Vinaròs i Benicarló durant tants anys?

Es déu a què Benicarló i Vinaròs, històricament, van tindre una gran importància comercial, i en conseqüència els consolats són una expressió d’aquesta importància. I, a més, també de la internacionalització de l’economia marítima del Baix Maestrat.

-                     L’anomenat vi “Carlón” sembla que tenia un cert renom internacional, era com una denominació d’origen, com expliques en el llibre.

Sí, efectivament. Però voldria fer una matisació. Segons la documentació que he consultat, en Europa, la denominació d’origen, per dir-ho així, entre cometes, era Benicarló, no apareixia Carlón en cap lloc. Això de Carlón apareix en Amèrica, concretament en Sud-Amèrica, fa la impressió que va ser algun argentí, no sabem si vingut des d’Espanya, qui va encunyar aquesta denominació. El vi “Carlón”, és conegut com a tal, sobretot a Argentina i Uruguai, són els dos països de Sud-Amèrica que van tindre una relació més estreta amb el Maestrat.

-                     Aquests consolats en algun moment van assolir tanta importància que eren les úniques legacions entre València i Tarragona.

Quan consultes a un determinat país quantes legacions hi havia i en quines ciutats estaven, la majoria eren litorals, perquè els consolats als segles XVIII i XIX estaven, la majoria, en poblacions litorals. Llavors, te n’adones, efectivament, que entre Tarragona i València, apareixien només Vinaròs i Benicarló. Castelló de la Plana, per exemple, no va començar a tindre consolats fins a finals del segle XIX, coincidint amb la construcció del port. A Tortosa va hi haure algun consolat i puntualment en Sant Carles de la Ràpita.

-                     La nova dinastia borbònica va tindre molt a vore amb la implantació d’aquestes legacions?

La cronologia aquesta de 1740 és perquè amb la nova dinastia borbònica es reorganitza gairebé tot, i també la xarxa consular en Espanya. I efectivament, és a partir de 1740 quan s’instal·len els primers consolats. De fet no són exactament els primers, perquè jo explico en el llibre que a Vinaròs tenim documentat la presència d’un consolat de França des de finals del segle XVI i que va tindre continuïtat en el XVII, però segurament devia ser pràcticament l’únic, podia haver, tal vegada, una representació de Gènova i poca cosa més. Això està documentat, però quedava fora de la cronologia del treball i no vaig insistir massa. Però és a partir de l’any 1740 quan es concreta aquesta reorganització i fa que comencen a aparèixer aquestes representacions consulars a Benicarló i Vinaròs.

-                     En la segona meitat del segle XVIII i la primera dècada del segle XIX, els cònsols van ser quasi sempre estrangers. Però això després va canviar. En general,  quines característiques tenien aquests cònsols?

En el llibre, si se mira en un dels annexes on estan tots els noms, es pot comprovar a través dels cognoms que la majoria, en la primera etapa dels segle XVIII i principis dels segle XIX, eren estrangers. Bé, arriba un punt en què ja no són estrangers, els White, els MacDonnell o els O’Connor, arriba un moment en què es naturalitzen. Però si ho mesurem mirant els cognoms, podem vore que la majoria eren estrangers. Això ja en el segle XIX es va diluint, no va desapareixent, ni molt menys, però ja es va compensant amb autòctons que prenen aquestes representacions consulars.

-                     Que solien ser gent adinerada, amb moltes propietats.

Sí, eren una elit econòmica i social, que veuen que la manera més probable de fer més diners és a través del comerç. Del comerç marítim, fonamentalment, i aleshores coincidint que estaven entre la gent més adinerada, també com a propietaris, perquè a banda de què foren una burgesia comercial, podien ser al mateix temps una burgesia terratinent, perquè compren terres, i també propietats urbanes. És una elit econòmica i social, i molt endogàmica, i això he tingut oportunitat de documentar-lo i comprovar-lo, es casaven entre ells, entre els grups econòmics. Això passa molt clarament en els segles XVIII i XIX, a partir de la segona meitat del XIX es va diluint. Fins i tot en algunes ocasions, que quan ho he pogut ho he assenyalat, hi havia endogàmia biològica, es casaven cosins germans entre ells.

-                     Alguns van acabar dedicant-se a la política i tenint molta influència.

La seua presència en política es veu molt clarament amb la irrupció del capitalisme. Dins del llibre es veu més en el que és la segona etapa. La segona etapa és després de la Guerra del Francès, amb l’aparició del sistema capitalista després dels anys 30 i 40, en aquest moment entren en política molts d’ells, i són des de regidors en els ajuntaments de Benicarló i Vinaròs, alcaldes, diputats provincials i algun diputat al Congrés. Això obeiria a un interès propi i de classe per a defensar el seus interessos.

-                     A part del vi i de les dogues s’exportaven o importaven altres productes?

L’exportació del vi és el més important. Les dogues venen a continuació. Són els dos productes que jo he volgut comentar i remarcar al principi del llibre. Sí que hi havia altres productes, ho estic investigant en aquests moments en relació al port de Vinaròs concretament, des de blat que venia de Rúsia, ja en el segle XIX, o ja entrant en el segle XX, els adobs químics que venien de diferents països, o per exemple el sofre que venia principalment d’Itàlia.

-                     Poc després d’acabada la Guerra Civil es van tancar les poques legacions que quedaven. A què es va deure?

Te a vore amb la pròpia crisi del comerç marítim en Vinaròs i Benicarló. El complex marítim entra en crisi, perquè entra en crisi el complex relacionat amb el vi, això comença a partir de l’any 1903. Entra en una crisi podríem dir que conjuntural, ja en la última dècada del segle XIX quan acaba l’acord comercial amb França a partir de 1891, i després la crisi es converteix en estructural a partir de 1903 amb l’aparició de la fil·loxera, en què es van arrancar totes les vinyes directament i no es van replantar. En altres zones de l’interior, sí que van hi haure replantacions amb vinya americana, però al litoral no. Per tant en aquest moment entra en crisi aquest model que girava entorn del vi. En el primer terç del segle XX van desapareixent els primers consolats, en queden alguns, però jo he pogut datar, consultant el BO, que es tanquen ja en els primers anys del franquisme.

-                     I per acabar. Ara que tant es parla de vacunes, expliques que un d’aquests cònsols, Antonio Ayguals, vicecònsol de Suècia a Vinaròs, va introduir en la comarca, l’any 1801 la inoculació de la vacuna per combatre la verola, que com recordes en el llibre, Edward Jenner havia fet la inoculació l’any 1796. Per tant Antonio Ayguals, era un il·lustrat ben avançat.

He volgut, en la mesura que he trobat coses, caracteritzar-los com a persones, diguem-ne innovadores o interessades en les novetats, per exemple en el cas de Boyer, de Benicarló que va ser l’introductor de l’esperanto en el Maestrat. I en el cas d’Ayguals, que tu nombres, de principis del segle XIX, efectivament, va introduir la vacuna de la verola, que feia pocs anys que Jenner havia descobert, l’estava experimentant i tenia molts problemes de contestació, i això l’identifica com un personatge il·lustrat interessat en les innovacions.

Josep Manuel San Abdón