LA VIDA ÉS UNA PARTIDA D’ESCACS

 

PACO CERDÀ (2020). El peón. Ed. Pepitas de calabaza.

Durant els anys de postguerra i fins ben avançats els anys 60, a Espanya van assolir gran popularitat un grapat de xiquets i xiquetes, que per la seua precocitat se’ls qualificava com a nens prodigi. En la memòria de tots hi ha Marisol, Joselito, Rocío Dúrcal o Pablito Calvo, periòdicament la televisió ens els recorda projectant les seues pel·lícules. Però segurament hi ha molta gent que ignora un altre nen prodigi dels anys quaranta, Arturito Pomar, jugador d’escacs nascut a Palma de Mallorca, l’any 1931, que amb només 12 anys va fer taules amb el campió del món d’aquell moment, el rus Aleksandr Alekhin. A partir d’aquest èxit el règim franquista se’n va aprofitar d’ell amb finalitats propagandístiques, va ser rebut per Franco en El Pardo i es va convertir en un habitual del NODO. Però el règim el va abandonar quan més falta li feia l’ajuda institucional, ja que va competir pel títol mundial només amb els seus propis mitjans, sense l’equip amb el que contaven els jugadors soviètics i nord-americans. Tot i això va ser el primer espanyol que va assolir el títol de Gran Mestre dels escacs. Aquell mite de nen prodigi es va guanyar la vida com a humil treballador de Correus.

L’hivern de 1962 Arturo Pomar, amb 31 anys, es va enfrontar a un joveníssim Bobby Fischer, un altre nen prodigi, i se’ns dubte el jugador d’escacs més popular de tots els temps. Amb aquesta partida arranca el llibre de Paco Cerdà. A partir d’aquest moment establirà el paral·lelisme entre els dos jugadors. Fischer era també fill d’una família modesta i des de molt xiquet va mostrar unes habilitats fora de sèrie per al joc dels escacs. Fins a la seua aparició els títols mundials estaven sempre en  mans dels jugadors soviètics, el govern nord-americà li va donar tot el seu suport per acabar amb aquesta hegemonia, ja que estem en plena Guerra Freda, d’aquesta manera arribarà a enfrontar-se l’any 1972 al campió mundial Boris Spassky i a guanyar-lo, convertint-se així en el primer nord-americà que va conquerir el campionat del món. Mai una partida d’escacs havia assolit una expectació tant gran, ni aquest joc tanta popularitat. A partir d’aquest moment la vida de Fischer començarà una autèntica baixada als inferns, que acabarà amb una ordre d’arrest per part de la justícia del seu país per saltar-se el boicot que els Estats Units havien imposat a Sèrbia l’any 1992 i haver escopit en el document que li havien enviat.

El peón està dividit en setanta set capítols que corresponen als setanta set moviments de que va constar la partida que van jugar Arturo Pomar i Bobby Fischer. Paco Cerdà ve a mostrar-nos que la vida és com un tauler d’escacs, on el poder mou els peons al seu gust, se n’aprofita d’ells i no dubta en sacrificar-los sinó li aporten cap benefici. És tot un símbol que en el joc dels escacs els peons són les úniques peces que no poden retrocedir mai. Hem vist com Pomar i Fischer, van ser uns simples peons per als seus governs, també Spassky va anar-se’n de la Unió Soviètica i va anar viure a França, on se li va concedir la nacionalitat francesa.

Però entre mig de les vides dels dos campions de escacs l’autor anirà introduint xicotets relats de la vida d’altres personatges que van fer el paper de peons en nom de causes diverses, tot al llarg de 1962, com si al món es jugarà una gran partida d’escacs amb sers humans com a protagonistes. Així, entre altres trobem persones com Julián Grimau, membre del Partit Comunista en la clandestinitat, detingut i afusellat. Marcos Ana, el pres polítics que més anys es va passar a les presons del franquisme. Dionisio Ridruejo, un falangista de la primera hora, que després evoluciona cap a posicions democràtiques i es desterrat, igual que tos els que van participar en la anomenat Contuberni de Munich. O els treballadors de les mines d’Astúries que es van declarar en vaga per a demanar millors condicions de vida i foren durament reprimits. I moltes altres històries d’aquells anys.

El peón és un llibre molt ben documentat. L’autor al final del llibre explica de quines fonts ha begut. És un homenatge a tots aquells peons que han estat oblidats per la història, o a aquells que amb el seu sacrifici han ajudat a canviar-la i a millorar-la. Però, a més, està molt ben escrit. Paco Cerdà sap administrar molt bé els temps de la narració i aconsegueix mantindré l’interès i t’atrapa fins el final. Un molt bon llibre.

Josep Manuel San Abdón