dilluns, 17 de maig de 2021

ENTREVISTA A JESÚS BERNAT AGUT

 

 



Jesús Bernat Agut(Almassora, 1956), és doctor en Filologia Catalana i mestre en Toponímia, matèria que l’ha portat, des de fa més de trenta anys, a collir noms de lloc per terres del Maestrat i la Plana. Té diverses publicacions sobre aquest tema. Recentment ha publicat El camí i la mar i altres contes de paper (Onada edicions), un recull de narracions amb el que va guanyar el 15è Premi Vila d’Almassora de narrativa, que són un viatge al món desaparegut de la seua infantesa, amb un gran component autobiogràfic. Sobre aquest llibre hem mantingut amb ell la següent conversa.

Podríem dir que la intenció del llibre ha estat refer el camí de la memòria, i que d’alguna manera el títol del llibre i del primer relat serien una mena de simbolisme?

En certa manera sí, perquè està clar que la polisèmia dels mots tant del camí com de la mar, sobretot el camí, que és un mot metafòric per excel·lència, sí que parla de camins espacials i temporals. I l’altra part del títol dels llibres, altres contes de paper, és també una reivindicació.

El protagonista principal de la història és Ximo el Maso, el teu pare. Aquest llibre podríem dir que és un homenatge a la seua persona?

Sí. I en la dedicatòria així consta. Tant a ells, com a tota la gent de vora mar de tota una època. I no sols a ells sinó al bar del Maso, que és un símbol, com segurament a Benicarló hi haurien històries que es repetirien arreu de la Mediterrània. El bar del Maso va ser una illa en un moment dels darrers anys del franquisme i d’allò que anomenem la Transició. En aquells moments tenia un cert ressò popular.

L’acció de les històries del llibre es desenvolupen a la platja d’Almassora, i malgrat que jo no hi he estat mai, em resulta un ambient molt semblant al de Benicarló de la mateixa època. Podríem dir, per tant, que és allò particular el que li dóna universalitat a la literatura?

Efectivament, m’agradaria que fora així. Quan parlen de localismes no sé exactament a que es refereixen, totes les històries tenen un espai concret, i el lector aquest espai el trasllada al seu context, i per tant transcendeix el que és la història d’un personatge local. Segurament coneixes algun personatge semblant als que apareixen en el llibre. Crec que si aquest suposat localisme transcendeix, es pot entendre en qualsevol altre lloc de la Mediterrània. El professor Miquel Nicolàs, fins i tot, veu coses de Fellini. Se n’anava a una Mediterrània prou més extensa, perquè, deia ell, que a la cap i a la fi, som cosins germans, italians, valencians o grecs.

En el primer relat el narrador en el seu viatge cap a la platja veu com ha canviat l’horta respecte a la seua infantesa/joventut, com ha quedat devastada per la construcció descontrolada, però a mi el més em crida l’atenció és el canvi de la relació entre els nadius i els estrangers. Crec que es veien els uns als altres com a sers exòtics, però hi havia una relació més humana.

La relació era total. Pensa que jo amb 17 anys a una de les famílies alemanyes que solia vindre allí al bar se li va ocórrer dir-me “quan tu vullgues te’n vens allà que tens casa”. Aquell mateix estiu me’n vaig anar i hi vaig estar quinze dies allí. Sí que hem tingut una relació forta amb molta gent, amb alemanys sobretot. Amb allò de la sangria se’n passaven, tardaven dos dies a tornar, i al cap de dos dies venien cremats com a gambes, i tots els dies estaven allí a l’hora de sopar. Amb la festa i la música acabaves tenint una relació molt especial, no era una gent llunyana. I pel que comentaves de l’exotisme, hi havia una certa idealització del que era Europa en eixos moments. Quan dèiem que Europa començava als Pirineus, i aleshores teníem una certa admiració i com jo era jovenet m’afartava de fer-los preguntes de com vivien, i quan pagaven a hisenda i mil cosetes de la vida d’allà. Era un turisme prou diferent del d’avui en dia amb el qual ja no tens cap relació.



Els contes i la taverna estan poblats per una sèrie de personatges pintorescos, molt populars i amb una bona història al darrere. I una característica comuna és que tenen un caràcter una mica anàrquic en contrast amb l’ambient rígid de l´època.

En certa manera era una illa. A l’estiu anava la gent del poble a estiuejar, però a banda era l’únic bar que hi havia obert a l’hivern i alguna gent que no estaven a gust al poble i que vivien en alguna caseta vora mar, solitaris,  trobaven que la seua família estava també allí. Passaven hores, sabíem de la seua vida i del seu passat, de la guerra...i era una gent d’interès. Perquè la clientela es repartia entre aquests personatges un tant exòtics, tant d’estiu com d’hivern. Venia la guàrdia civil, ja que era l’únic lloc que tenien obert i on podien calfar-se, però també grupuscles, com els del PSAN, que allí trobaven un lloc per parlar d’algunes coses. Hi havia un mapa dels Països Catalans, que era una cosa ben estranya en aquells moments.

Malgrat la tragèdia familiar del relat Un onze de setembre,  i la nostàlgia del pas del temps, em sembla que li has volgut donar al llibre un to de molta tendresa i d’humor.

Aquest capítol és un record, una cosa que calia dir-la, però que trenca una miqueta amb el to general de la majoria dels relats que tenen un to d’humor. En el cas de Ximo el Maso, era un personatge molt conegut que sempre estava amb la broma. Amb els anys hi ha persones que el recorden com un cert heroi de vora mar.

El llibre està il·lustrat per diversos pintors o dibuixants del territori, un d’ells per cert de Benicarló, el nostre amic comú, Rafael Molina.

Aquests relats lligats a la mar, jo els sentia com un sentiment col·lectiu. Les històries des del moment que passen a ser històries, la realitat la distorsionem una miqueta a través de la literatura, perquè hi hauran diverses lectures i cadascú recordarà aquella anècdota d’una manera o una altra. Però de totes manera hi havia aquest sentit col·lectiu de més gent que havia conegut aquest món, i se’m va ocórrer donar participació a deu dibuixants, cinc d’ells coneixien directament les històries, i els altres cinc potser mes les havien sentit dir a mi. Pensem que el nostre comú amic Rafael Molina ha pintat uns quants quadres del bar del Maso, se n’ha vingut a passar uns dies ací, amb mon pare i ell, els dos amb la guitarra. Se’m va ocórrer això i van acceptar la invitació, fins i tot, pintors reconeguts com Amat Bellés o Joaquina Moragrega. Han estat un regal els deu dibuixos.

Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada