Entrevista a Vicent Usó sobre No sabràs el teu nom

Vicent Usó ha publicat fa unes setmanes la novel·la No sabràs el teu nom (Bromera edicions), en què tracta un dels temes més dolorosos de la nostra història recent: el robatori organitzat de nens acabats de nàixer. Sobre aquesta novel·la, que va guanyar el Premi Ciutat d’Alzira 2019, vam fer aquesta entrevista al seu autor.

-                     Com va sorgir la idea d’escriure una novel·la sobre aquest tema?

Quan van arribar a les meues mans els primers reportatges sobre la qüestió, vaig pensar de seguida que aquelles històries tenien un gran potencial literari. Durant anys, vaig seguir l’evolució del tema amb molt d’interés i, quan se’n va generalitzar el coneixement, vaig veure documentals i vaig llegir llibres i més reportatges sobre la matèria. Amb tot, em va costar molt donar amb la clau per convertir aquell material tan potent en un relat de ficció.

-                     Quan Carmeta, la protagonista, és allotjada en la casa de València, on està fins que arriba l’hora del part, per què vas fer que la resta de xiques foren de classe benestant que esperaven netejar la seua relliscada, en contrast amb Carmeta que volia tindre el fill?

En els pisos d’acollida que van funcionar en aquella època a València i a d’altres capitals, solien conviure inquilines que havien anat lliurement, per netejar la relliscada, com tu dius, amb d’altres forçades per la família o les circumstàncies. Igualment, convivien filles de casa bona amb dones que no tenien recursos per a pagar-se l’estança, la manutenció i el part. De manera que, per compensar-ho, les segones havien de treballar com a assistentes de les primeres i ocupar-se de la neteja, la cuina, etc. Era la manera habitual de funcionar d’aquests pisos, i, per tant, no m’he hagut d’inventar gran cosa. Ara bé, subratllar aquestes diferències em servia per remarcar, com tu bé dius, el contrast de dues situacions socials diferents, un contrast que encara s’accentuava més si hi afegim que els robatoris de xiquets afectaven només les dones de classe baixa. Sobre elles, van aplicar l’Església i la resta d’estaments implicats el dret autoatorgat de decidir quina dona podia criar els seus fills i quina no.

-                     Com apareix en la novel·la, algunes monges i capellans van tindre una total complicitat en la desaparició dels nadons. Per què creus que hi van col·laborar en uns fets tant poc cristians? Actuaven per un interès lucratiu o bé influïts pel suport ideològic del règim a partir de les teories, explicades en el llibre, del psiquiatra Vallejo Nájera?

Els inicis de la trama tenen a veure amb les teories de Vallejo Nájera, segons les quals el comunisme (i jo crec que per comunisme entenia totes les ideologies partidàries de la II República) es podia extirpar si els fills de les dones desafectes eren criats en entorns adequats als seus interessos: és a dir, en famílies catòliques i partidàries del règim de Franco. És per això que els primers robatoris de xiquets acabats de nàixer es van produir als camps de concentració on hi havia tancades dones represaliades per ser afectes a la II República. L’Església, en aquest punt, va prestar la seua experiència assistencial per atendre les embarassades i va fer ús de la seua influència per localitzar les famílies més òptimes per donar en adopció els xiquets robats. Amb el temps, algunes famílies receptores (moltes de les quals probablement ignoraven la procedència fraudulenta dels nadons) van començar a fer donatius a l’Església perquè estaven agraïdes per les gestions. I el que havia començat com una depuració ideològica va anar convertint-se també en un negoci que ajudava a millor passar a aquelles institucions de l’Església que hi estaven implicades. I els donatius van acabar convertint-se en import de venda. Paral·lelament, els camps van anar tancant i, per tant, si volien mantenir l’entramat, havien de fer-lo evolucionar. Aleshores, el radi d’acció es va eixamplar a totes aquelles dones que, segons el criteri dels caps de la trama, no estaven en situació de criar els fills com ells pensaven, bé per qüestions ideològiques, bé per raons d’índole social o econòmica. Però allò no es podia dur a terme sense la complicitat de certs sectors de l’Església, de la judicatura, de la policia i de les autoritats. D’ací que poguera sobreviure tant de temps i tan discretament.

-                     Una de les qüestions més dures que apareixen en la novel·la, és el silenci que ha de guardar Carmeta al llarg de la seua vida, fins que els mitjans de comunicació destapen el tema.

Un silenci terrible, de fet, que van haver de patir moltes d’aquestes dones. I que sovint es barrejava amb els dubtes, la qual cosa encara el feia més dur. En efecte, moltes de les dones a les quals els van furtar els fills van rebre com a resposta que el nadó havia mort. Elles tenien dubtes, en algun cas molt ferms; però no tenien proves perquè sovint ni tan sols hi havia documents del seu pas per la clínica i perquè la llei facilitava que s’esborrara el rastre de la mare biològica. A tot açò, calia sumar l’hostilitat de l’entorn, sobretot si l’embaràs havia estat inapropiat per als cànons morals de l’època, de manera que aquestes dones havien de mastegar els dubtes i el dolor en solitud, sense poder compartir-los amb ningú, perquè ningú donaria crèdit a la seua versió, ni la família, ni els amics ni l’entorn social. Qui anava a creure que unes pobres mongetes es dedicaren a furtar xiquets acabats de nàixer? Només quan s’evidencia que els robatoris de xiquets van ser reals i fins i tot molt nombrosos, aquestes dones es veuen en situació de trencar aquest silenci i fer públiques les seues sospites. Però, per a moltes, ja era massa tard.

-                     A banda del tema central, el llibre retrata una societat sòrdida, miserable, hipòcrita, envoltada de silencis, que es va destapant sobretot a partir del moment en què el periodista inicia la seua investigació i va parlant amb moltes persones. Volies fer també un retrat d’aquesta societat?

Sí. Per a mi la literatura, entre altres coses, és una ferramenta per explorar el mon que m’envolta i les qüestions que m’interessen. Per tant, el que m’atreia de la història dels xiquets robats era reconstruir, a través de la ficció, el mon que va fer possible aquella realitat i intentar desentranyar com es podien haver sentit els protagonistes. Especialment, les víctimes (és a dir, les mares i els xiquets furtats), però també aquells que es creien sers superiors, dotats de la facultat d’alterar les biografies de la gent. D’ací que plantege, sempre sobre la base del retrat d’una època, una sèrie de temes com ara la identitat, el silenci, la consciència de poder decidir el futur de les persones, etc. La presència del periodisme d’investigació com a clau per desvetllar els fets, també a la novel·la, és ben conscient: vol ser un homenatge als periodistes que em van facilitar (a mi i a la societat en general) el coneixement dels fets, així com una reivindicació del periodisme d’investigació de qualitat com a garantia fonamental de qualsevol sistema democràtic avançat.

-                     En els monòlegs interiors que apareixen amb el títol de “Les veus”, has volgut reflectir els problemes d’identitat dels nadons que van ser robats?

Sí, perquè és una qüestió clau. No puc ni imaginar-me com de desorientat es deu sentir algú que descobreix, als quaranta o als cinquanta anys, que la seua biografia no és la que devia haver sigut, no importa si per a bé o per a mal. Que els pares, l’entorn familiar, el territori on s’ha criat i ha deixat arrels, és a dir allò que ens fonamenta la identitat no ha estat el fruit del discórrer natural de les coses sinó de la decisió d’un grup  de persones que es creien amb capacitat suficient per decidir quina vida havia de viure cadascú. I supose que, en molts casos, al desconcert se sumaria l’ansietat per descobrir quina hauria d’haver estat la seua vida: en quin lloc, amb quina gent, etc. Aquests són els interrogants que he intentat plantejar a través dels monòlegs interiors.

-                     Un altre tema, que sense ser el central de la novel·la, m’ha cridat l’atenció és el dels homes maltractadors. Tant el pare de Carmeta, com el pare de Miquel ho són, fins i tot ho és mossèn Portolés.

Aquesta no ha estat una decisió premeditada, sinó que ha sorgit durant el procés d’escriptura de la novel·la. En el cas de Carmeta, tant el pare com el mossèn la maltracten sobretot des del punt de vista psicològic, més que no físic.  En el cas del pare de Carmeta, necessitava remarcar l’hostilitat de l’entorn familiar per accentuar la sensació de desempar que pateix la protagonista, i que era la de moltes dones reals en una situació semblant. Una situació, d’altra banda, bastant comuna en moltes famílies de l’època, visqueren o no un embaràs com el de Carmeta. En el cas de mossèn Portolés, no veia una altra manera de reflectir la superioritat moral que deu sentir algú que considera que pot decidir el futur dels altres. El pare de Miquel, l’únic que exerceix el maltracte físic de forma explícita, és diferent, i és l’únic dels tres que està basat en un cas estrictament real: el d’una família que volia un xiquet adoptat perquè ajudara el pare en les faenes del camp i al qual van tractar més com un criat (o fins i tot com un animal de càrrega) que com un fill. En aquest cas, el caràcter del pare, que és inventat, va sorgir com una conseqüència lògica de l’entorn real del qual havia partit i que  volia reflectir en l’obra.

-                     Aquesta història, malgrat la temàtica, crec que t’ha estat difícil reduir-la a un relat de ficció.

En efecte. Durant molt de temps, vaig documentar-me molt sobre la matèria i vaig tindre oportunitat de conèixer molts casos de mares a les quals els havien robat els fills i també de xiquets robats. Es tractava, en tots els casos, d’històries ja molt estructurades de partida, i totes amb una gran càrrega emotiva, pics de tensió, personatges singulars i amb un gran potencial, etc. de manera que, si em centrava a exposar aquelles històries sense més, el resultat podria ser una novel·la, però el relat era tan pròxim al que el lector havia pogut llegir en els reportatges que no li pagaria la pena l’esforç. Al meu parer, la ficció literària ha d’anar més enllà, però no trobava la manera d’aconseguir-ho. El procés de maduració, doncs, va ser molt llarg. Després de donar-li moltes voltes i de valorar moltes opcions, vaig veure que la clau de la novel·la hauria de residir en tres aspectes: la pluralitat de veus, la diversitat de formes d’expressió i la incorporació dels monòlegs interiors que són els que amalgamen la resta d’històries per a donar-los la unitat que necessitava el conjunt. En definitiva, que ja que el valor de la literatura rau més en «com» expliquem els fets que en els fets en si, m’havia de centrar a trobar un «com» adequat perquè era la forma d’exposar-los i no els fets que em separaria dels reportatges i em permetria elaborar un relat de ficció. Espere haver-ho aconseguit.

Josep San Abdón