diumenge, 3 de maig de 2020

SENSE MEMÒRIA



JORDI ORTIZ (2019) No tractis Déu de vostè. Benicarló. Onada Edicions. 20è Premi de narrativa Ciutat de Sagunt.
Triar un llibre per a llegir és sempre una aventura. Podem anar sobre segur i triar un clàssic d’aquells que no fallen, o bé un autor d’aquells de qui ja coneixem altres obres i que estem segurs que no ens decebrà. Però també podem apostar per algú de qui no tenim cap referència i amb el qual podem fer un descobriment, la qual cosa ompli sempre de satisfacció. És el m’ha passat amb Jordi Ortiz, un autor que malgrat tenir ja un ampli currículum, carregat de premis literaris, jo no en tenia notícies de la seua existència i que m’ha sorprès molt agradosament amb aquest llibre.
Jordi Ortiz relata en No tractis Déu de vostè una història ben real i viscuda en primera persona, la vida de la seua mare afectada en els darrers anys de la seua existència per l’alzhèimer, una malaltia cruel com tantes altres, però el que la fa singular és que aquella persona que n’és víctima perd la seua memòria i per tant la seua identitat.
L’autor va fent una mena de dietari de la vida de la mare, des de les primeres pèrdues de memòria, des de les primeres desorientacions, fins al final dels seus dies quan necessitava una atenció constant.
El llibre, per a mi, té diversos mèrits. En primer lloc descobrir la realitat del dia a dia d’un pacient d’aquesta malaltia, que com diu en el pròleg la Dra. Liliana Vargas, geriatra de la Fundació ACE, “ens convida a reflexionar sobre el nostre sistema sanitari i social, les dificultats que ens planteja i les possibilitats que ens ofereix.”
Però hi ha algunes qüestions més, no sé si buscades, però que destaquen en la lectura del llibre. El primer seria el tema de la família. Aquesta és una institució en la que trobem un munt de factors positius, que no cal enumerar, però de vegades també pot ser enormement castradora i generadora de greus conflictes. La família que ens descriu Jordi Ortiz, no és modèlica. Ell va arribar al món quan la seua mare ja tenia quaranta cinc anys, i no es va mostrar mai afectuosa amb ell, com si arrossegués una vergonya per haver estat mare a aquella edat. Amb els seus germans més grans es porta molts anys, de fet el fill del seu germà major té un any menys que ell, i mai va arribar a hi haure un tracte fraternal. A més per diverses circumstàncies es desentendran de la cura de la mare quan es posa malalta. La pròpia Rossita, que així es diu la protagonista, viu gran part de la seua vida condicionada per la manera de ser de la seua mare, una dona de caràcter dominant, front a ella de personalitat més feble. A més es va casar amb un home de qui no estava enamorada.
Una altra qüestió interessant del llibre és que l’autor intenta que la mare vaja recordant fets del seu passat i això fa que la novel·la reconstruïsca el món d’una família humil de la Barcelona d’abans i després de la guerra civil. Una família que és la de l’autor, però amb unes circumstàncies que la fan universal, perquè són compartides per la majoria de la gent del moment. Una família que pertanyia a la generació d’aquelles persones que ara estan al voltant dels noranta anys, i que van passar per moltes penalitats i privacions per a poder arribar a tenir una vida digna.
Per últim destacaríem la construcció que l’autor fa del personatge protagonista de la novel·la, malgrat que al principi escriu “...la mare sempre ha estat una persona trista i avorrida. No m’havia plantejat escriure’n ni una ratlla fins que aquell fatal diagnòstic em va obligar a mirar-me-la amb uns altres ulls: alzhèimer.” Crec que ha aconseguit crear un personatge, literàriament molt atractiu.
Josep Manuel San Abdón



Cap comentari:

Publica un comentari