JORDI ORTIZ (2019) No tractis Déu de vostè. Benicarló.
Onada Edicions. 20è Premi de narrativa Ciutat de Sagunt.
Triar un llibre per a llegir és sempre una aventura. Podem anar sobre segur
i triar un clàssic d’aquells que no fallen, o bé un autor d’aquells de qui ja
coneixem altres obres i que estem segurs que no ens decebrà. Però també podem
apostar per algú de qui no tenim cap referència i amb el qual podem fer un
descobriment, la qual cosa ompli sempre de satisfacció. És el m’ha passat amb
Jordi Ortiz, un autor que malgrat tenir ja un ampli currículum, carregat de
premis literaris, jo no en tenia notícies de la seua existència i que m’ha
sorprès molt agradosament amb aquest llibre.
Jordi Ortiz relata en No tractis Déu
de vostè una història ben real i viscuda en primera persona, la vida de la
seua mare afectada en els darrers anys de la seua existència per l’alzhèimer,
una malaltia cruel com tantes altres, però el que la fa singular és que aquella
persona que n’és víctima perd la seua memòria i per tant la seua identitat.
L’autor va fent una mena de dietari de la vida de la mare, des de les
primeres pèrdues de memòria, des de les primeres desorientacions, fins al final
dels seus dies quan necessitava una atenció constant.
El llibre, per a mi, té diversos mèrits. En primer lloc descobrir la
realitat del dia a dia d’un pacient d’aquesta malaltia, que com diu en el
pròleg la Dra. Liliana Vargas, geriatra de la Fundació ACE, “ens convida a reflexionar sobre el nostre
sistema sanitari i social, les dificultats que ens planteja i les possibilitats
que ens ofereix.”
Però hi ha algunes qüestions més, no sé si buscades, però que destaquen en
la lectura del llibre. El primer seria el tema de la família. Aquesta és una
institució en la que trobem un munt de factors positius, que no cal enumerar,
però de vegades també pot ser enormement castradora i generadora de greus
conflictes. La família que ens descriu Jordi Ortiz, no és modèlica. Ell va
arribar al món quan la seua mare ja tenia quaranta cinc anys, i no es va
mostrar mai afectuosa amb ell, com si arrossegués una vergonya per haver estat
mare a aquella edat. Amb els seus germans més grans es porta molts anys, de fet
el fill del seu germà major té un any menys que ell, i mai va arribar a hi haure
un tracte fraternal. A més per diverses circumstàncies es desentendran de la
cura de la mare quan es posa malalta. La pròpia Rossita, que així es diu la
protagonista, viu gran part de la seua vida condicionada per la manera de ser
de la seua mare, una dona de caràcter dominant, front a ella de personalitat
més feble. A més es va casar amb un home de qui no estava enamorada.
Una altra qüestió interessant del llibre és que l’autor intenta que la mare
vaja recordant fets del seu passat i això fa que la novel·la reconstruïsca el
món d’una família humil de la Barcelona d’abans i després de la guerra civil.
Una família que és la de l’autor, però amb unes circumstàncies que la fan
universal, perquè són compartides per la majoria de la gent del moment. Una família
que pertanyia a la generació d’aquelles persones que ara estan al voltant dels
noranta anys, i que van passar per moltes penalitats i privacions per a poder arribar
a tenir una vida digna.
Per últim destacaríem la construcció que l’autor fa del personatge
protagonista de la novel·la, malgrat que al principi escriu “...la mare sempre ha estat una persona
trista i avorrida. No m’havia plantejat escriure’n ni una ratlla fins que
aquell fatal diagnòstic em va obligar a mirar-me-la amb uns altres ulls: alzhèimer.”
Crec que ha aconseguit crear un personatge, literàriament molt atractiu.
Josep Manuel
San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada