ENTREVISTA AMB RAFAEL ESCOBAR

Rafael Escobar (Burjassot. L'Horta del Nord, 1942) compta amb una llarga trajectòria com a escriptor, en el seu haver hi ha prestigiosos premis L'Encobert de Xàtiva, L'Alambor de Benicarló o l'Andròmina dels Premis Octubre. El seu darrer guardó ha estat el Vila de Puçol, amb “Històries espectrals” (Onada edicions, 2010), sis relats curts de ciència – ficció, l'acció dels quals es desenrotlla en la proximitat de cadascun dels diversos planetes. Sobre aquest llibre hem mantingut la següent conversa amb l'autor.

• En la major part de la teua obra anterior has tingut tendència a mirar cap al passat. ¿Per què ara has decidit mirar cap al futur?

• En realitat no acaba de ser totalment cert, això, però sí en part. En l’obra publicada hi ha llibres, com ara, Els vidres entelats, que és una novel·la on l’acció se situa al voltant del 2020/2030, i està també el recull Històries urbanes, cinc relats curts ben actuals. I també es desenrotllen en el més rabiós dels presents gran part dels contes i relats, així com les novel·les curtes, que em publicaren en edicions institucionals i, per tant, menys divulgades però que, d’alguna manera, ahí estan, formant part del conjunt. Però la pregunta té la seua part de raó perquè és possible que se’m relacione principalment amb la novel·la històrica.

• El futur que ens presentes en aquests relats és un futur molt deshumanitzat i cruel. ¿Creus que la humanitat va a pitjor?

• No. Jo crec que el percentatge de crueltat en l’espècie humana ha variat poc al llarg dels segles, el que passa és que ara tot té més ressó per l’omnipresència dels mitjans de comunicació. Ahir mateix, li vaig escoltar a l'Àngels Barceló, a propòsit de la càrrega dels mossos a la plaça de Catalunya, que “per fortuna, hui, allà on hi ha una porra hi ha una càmera”. Crec que és una frase molt encertada. En realitat, pense i espere que la gent “bona” continua i continuarà sent majoria. El que passa és que la gent “bona” i les bones notícies solen ser “menys notícia” perquè sembla que haja de ser l’obligat i esperable.

• Un aspecte positiu que presentes en aquestes narracions és que, malgrat tot, sempre hi ha personatges disposats a lluitar per la seua llibertat. ¿És així?

• Decididament sí. Mai, en cap moment o situació, faltarà gent disposada a no deixar-se arrabassar la seua llibertat. És una de les més nobles característiques de l’espècie, dit siga en honor de l’espècie.

• Un fet que em crida l'atenció és que en totes les narracions hi ha referències a la mitologia clàssica. ¿Per què aquesta preferència?

• La veritat és que aquesta associació ja em venia donada amb antelació. De fet, tota la nomenclatura dels astres coneguts des de més antic es recolza en la mitologia clàssica, potser perquè l’Astronomia és una de les ciències més antigues, possiblement des que la Humanitat deixà d’anar a quatre potes i pogué mirar cap al cel. Si ens fixem podrem veure que aquesta nomenclatura clàssica s’aplica amb una gran coherència: al planeta més gran del Sistema se li dóna el nom del més gran dels déus, Júpiter/Zeus, i el nom dels seus satèl·lits es treu de personatges que tingueren a veure amb el Pare dels Déus. Amb Saturn/Cronos passa el mateix, com a la resta de planetes. Per això als dos satèl·lits de Mart/Ares, déu de la guerra, se’ls anomena Phobos i Deimos, és a dir, Terror i Espant.

• Entre els escriptors en llengua catalana n'hi han pocs que han conreat la ciència ficció, potser Pedrolo i pocs més. ¿Has tingut algun escriptor de model a l'hora d'escriure aquest llibre?

• Potser n'hi ha més, però jo no en tinc constància. Tinc la meua teoria sobre el fet que planteges. Pense que el fenomen de la diglòssia està més arrelat del que pensem, fins i tot entre gent que podríem anomenar “nostra” i que en principi hauria de tenir açò molt clar. Si mirem enrere veurem que hi hagué un temps en que només es considerava (i consideràvem) “normal” fer poesia, però no, per exemple, novel·la. Després arriba la Transició i es posa de moda l’assaig que podríem dir “insiderista”, però no, encara, la novel·la -quin atreviment!-; això ve després – parle del País Valencià, òbviament -, i en acabant venen les traduccions, altre pas que tampoc no tots veien clar, però que ja està ací. I ara, dins del camp de la narrativa, alguns pensem que per què no la de ciència ficció? Està clar que es va avançant però no de manera uniforme. Respecte a la segona part de la pregunta, tinc una gran admiració per autors com Asimov o Clarke, però no crec tenir-los de model, almenys a nivell conscient.

• En el relat “Morat?”, a partir de la idea d'un disminuït psíquic, indirectament l'escriptor Arnold Mac Kinley escriu un llibre. ¿Pretens amb això criticar la petulància de certs escriptors?

• De cap manera, tot i que seria absurd negar l’existència de petulància en alguns literats, però no en un percentatge major que el que dóna qualsevol altra professió. Això sí, en literatura la petulància es nota de seguida, més aviat que en altres camps. Però jo tinc molt clar que la majoria dels autors sabem que, en un elevat percentatge, les idees ens venen de fora, del dia a dia, de la quotidianitat, i de tota classe de persones a les quals hem d’estar agraïts i hem de respectar, perquè potser escrivim millor que elles, però elles ens superen en altres aspectes de la personalitat i de la vida, com per altra banda sembla normal i lògic.

Josep Manuel San Abdón