dimecres, 15 de juny de 2011

ENTREVISTA AMB MANEL JOAN I ARINYÓ


Si un s’endinsa en el món de la literatura li’n poden passar de tots colors, si no s’ho creuen poden llegir els dos darrers llibres de Manel Joan i Arinyó, Fem un trio (Premi “Ciutat de Sagunt”, 2009) i L’atzucac del perdedor (Premi “Enric Valor”, 2010), on l’autor de Cullera fa un repàs del multitud d’anècdotes que li han passat en els seus trenta anys de carrera literària.

-Afirmes en el llibre que escriure la trilogia de la teua infantesa va suposar una psicoanàlisi casolana. Podríem afirmar que Fem un trio i L’atzucac del perdedor, són també el mateix?

-Digues-li psicoanàlisi, si vols; encara que aquests dies em plau dir-ho d’una altra manera. Fes-te el compte que vaig sentir una descàrrega com la que pot sentir un jugador del Barça quan li marca un gol al Madrid.

-Aquelles persones que no estan molt posades en el món de les lletres catalanes, per què haurien de llegir “Fem un trio” i “L’atzucac del perdedor”?

-En primer lloc per passar-ho bé i fins i tot molt bé en alguns passatges. I de propina s’assabentaran de moltes coses d’aquest món que potser ignoraven. Algunes, molt interessants.

-Segons podem llegir en aquest llibre, el món de la literatura catalana està ple de fantotxes i de situacions esperpèntiques. És això propi del món de les lletres catalanes o és tota la nostra societat que és així?

-En la literatura catalana deu haver si fa no fa el mateix percentatge de fantasmes que en qualsevol altra literatura. Vanitosos n’hi ha a tot arreu. El que passa és que en el món de la ploma, del cinema, del teatre, de la pintura i de l’art en general es nota molt perquè hem de forçar més la situació.
     Tractaré d’explicar-me: si tu tens un forn o una verduleria, no cal que faces cap número perquè els clients vagen a la teua botiga: tots necessitem menjar. (Aleshores,  l’únic que has de procurar és tenir bons productes.) En canvi, es pot viure sense llegir, ni anar al teatre, al cinema o als museus. Els rucs i els llimacs, per exemple, viuen perfectament sense fer cap d’aquestes activitats. Com milions de persones també, i potser són més felices que nosaltres.
     De tot plegat podem deduir que els artistes hem de fer-nos notar com siga perquè el “públic” ens conega i s’interesse per la nostra obra.

-Als dos llibres apareixen Pedrolo, Fuster, Estellés, Perucho... hi ha algun escriptor que no has conegut i t’hagués agradat conèixer? Per què?

-Per començar manifestaré que el que a mi m’hauria agradat de debò és que aquests no és moriren tan prompte.
     Responent la teua pregunta, apuntaria J. V. Foix, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga i Pere Calders. Dels encara vius, m’agradaria moltíssim poder saludar Gabriel García Márquez. Ara bé, si hi ha un personatge a qui realment tinc ganes de conèixer, és Fidel Castro. De fet, ja he publicat un llibre sobre Cuba, Cubaneta meua, i actualment estic treballant en un altre, Orgia. La meua esperança és que el Comandante en Jefe els llegisca, li agraden i vulga conèixer-me.

-Com veus l’evolució que ha sofert la literatura catalana, sobretot en el País Valencià en aquests més de trenta anys que portes escrivint?

-En la meua opinió, la literatura catalana al País Valencià està vivint el seu moment més esplendorós. A hores d’ara hi ha vint o trenta autors/es de primera línia, comparables als de qualsevol altra literatura.
     Ara, no veges tu l’esforç sobrehumà que hem hagut de fer uns i altres per arribar on estem, perquè partírem no de mínims, sinó de sota mínims. Per no tenir, no teníem ni un domini acceptable de la llengua...

-En el capítol final hi ha una confessió: “El poc que tinc, el poc que sóc, m’ho ha donat la literatura...” i segueix. Aquestes paraules semblen un comiat de l’ofici d’escriptor.  Suposo que no són un punt i final, però és el final d’una etapa?
     
      -D’alguna manera, sí. A partir d’ara no sé què escriuré, però procuraré   que siguen llibres ben desinhibits, contundents i, sobretot, intentaré que siguen molt atractius per al lector.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada