dijous, 16 de juny de 2011

ENTREVISTA AMB MANEL ALONSO





Manel Alonso i Català (Puçol, 1962), és un home de verb fluid i conversa animada, li agrada contar històries oralment i sap traslladar-les a la perfecció al paper imprès, com podrem observar si llegim el seu darrer llibres de narracions, Els somriures de la pena, però a més conrea altres gèneres, com a ara la poesia, amb el seu darrer poemari, Si em parles del desig, va guanyar el Premi “Antoni Matutano” 2010 de la Vila d’Almassora. Recentment va estar en Benicarló presentant-los i vam mantenir amb ell aquesta conversa.

–Què té d’autobiogràfic Els somriures de la pena?
–Doncs un percentatge molt alt. A l’hora d’escriure cada relat vaig partir d’una vivència pròpia o de la d’algú molt proper a mi. Després buscava la fórmula més adient per a fer literatura amb aquell material que tenia en les mans. No he pretés en cap moment plasmar uns fets tal com van ocórrer, pense que això és impossible, ja que el narrador sempre acaba impregnant la narració de la seua mirada.
–Un tema que sembla que t’obsessiona i està present en molts contes és el de la mort.
–Com a individu, tinc una relació difícil amb la mort, amb el dolor que la pèrdua d’un ésser estimat genera i amb tot el ritual que l’envolta. Em fa patir i em costa assumir-la com una part de la vida. M’he criat en un poble i un temps en què la mort de tant en tant apareixia pel veïnat i s’emportava algú. El difunt o difunta es posava a l’entrada de casa i a la porta es feia un rotgle d’homes que parlaven de les collites, de la festa, de la vida, que contaven fins i tot algun acudit, mentre que les dones atrafegades per l’interior de la casa atenien les visites i aguantaven el plor, i a tot això el mort estava allí com si estiguera fent la sesta. Jo m’ho he mirat sempre atònit, sense acabar de comprendre per què la vida havia fugit d’aquell cos.
–Malgrat la presència constant de la mort, el llibre no està exempt d’humor.
–Sí. És que hi ha escenes de la vida que si les vius en primera persona poden ser dramàtiques, però quan te n’allunyes en el temps t’adones que entre el drama hi havia punts que ratllaven l’esperpèntic i el ridícul, que una vegada contats ho són.
–Sembla que en el llibre hi ha una nostàlgia d’aquell temps passat.
–La nostàlgia, i en part també l’humor, són uns components de la mirada de la qual parlava en un principi. Sóc una persona que tendix a l’enyorança. També és degut al fet que parle de gent molt pròxima que ha faltat i recordar-los, encara que siga a través de la literatura, em feia sentir una certa tendresa i un enyor dels moments més feliços que vaig viure amb ells.
–Passem a parlar de Si em parles del desig. El record, com en el llibre anterior, també hi és present, com un desig d’atrapar el temps.
–Sí. En la meua obra hi ha dos temes que són presents d’una manera o altra, la memòria i l’erotisme. N’hi ha altres, però aquests són constants. En aquest llibre en concret intente atrapar els moments plaents per tal de fer amb ells un talismà contra la infelicitat.
–L’erotisme es presenta en aquest llibre amb un to bàsicament més contingut, més líric. Per què has buscat aquest to?
–Havia escrit amb anterioritat dues novel·les eròtiques, Escola d’estiu i Breus instants, aquesta darrera, després de quedar finalista en el Premi de Narrativa Eròtica de la Vall d’Albaida, resta fins ara inèdita, són textos directes i on apareix molta gimnàstica sexual. En Si em parles del desig m’abellia dir les coses d’una altra manera, jugar una mica amb el llenguatge i crear una imagineria sensual sense oblidar l’element amorós, ja que és un llibre en el qual l’estima és present. La carn vol carn, però no a qualsevol preu, la carn necessita ser adobada amb rituals de seducció, però també amb uns pessics de tendresa i d’amor.
–El cos femení és el protagonista del llibre, però no és només font de plaer i desig consumat, sinó també de dolor. Sense aquest dolor naixeria la poesia?
–El dolor ens fa sentir vius. El dolor ens recorda que som febles i que la fi pot estar pròxima. El dolor també és produït pel fracàs, per les renúncies. La poesia naix de l’alegria de viure, el poeta és un ésser que s’encanta amb la vida. La poesia naix també del dolor que ens produïx el camí sinuós del viure, el poeta és un ésser que es desencanta de la vida cada dia. La combinació de tot plegat és l’espurna que dóna pas a l’incendi del poema.
–Les citacions dels dos llibres em semblen tota una declaració de principis. Quin camí has seguit per a trobar-les?
–He estat sempre un lector voraç, amb els anys he aconseguit educar-me una mica el gust, prendre notes, reflexionar sobre allò que llig i fins i tot escriure un grapat de papers sobre cada llibre que ha passat per les meues mans. De colp i volta vas llegint i trobes un vers, una frase on algú, que segurament no et coneix, ni coneix la teua obra, ha resumit d’una manera magistral allò que tu estaves dient en un poema, en una novel·la o en un relat, i et sents obligat a agafar-ho i dur-ho perquè l’encapçale. Sovint són citacions d’autors dels quals admire una part o tota la seua obra.

Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada