Entrevista amb Josep Igual

    Josep Igual ha publicat recentment un nou llibre de relats, “No és el que sembla”(Cossetània edicions). Aquests dies es troba molt enfeinat fent presentacions promocionals del llibre, però ha tingut l'amabilitat de concedir-nos una part del seu temps per a parlar d'algunes qüestions del llibre i aquest ha estat el resultat.

- La majoria dels protagonistes dels teus relats són personatges marginals, perdedors, solitaris...Què tenen aquests personatges que et resulten tan atractius?

        Aquests personatges em permeten estripar aparences. Són el fum que delaten les flames de les injustícies. Em resulten simpàtics, no ho nego, potser els comprenc o els sento de la família, i són poc convencionals i donen molt de joc narratiu. A més, anem veient que cada dia hi ha més gent que és expulsada de, diguem-ne, certes normalitats economicistes.

- L’erotisme té un protagonisme molt important en totes les narracions, però mai no hi ha tendresa, afecte...sinó que sovint hi ha infidelitat, descàrrega de la pulsió sexual, la parella com un simple cos...per què li has donat aquest tractament?

         L’erotisme forma part de la comunicació i dels malentesos humans. I, per aquests solars nostres, amb certes repressions i esbiaixades educacions emocionals que hem tingut, més d’una generació s’ha format un embolic considerable. Aqueixos embolics – alguns desconjuntats o directament malaltissos- expliquen moltes coses que van passant i que apareixen als periòdics. Però, crec que en més d’un dels relats sí que hi ha tendresa, tot i que sí que predomina una veu narradora que només s’ho mira i descriu, deliberadament apartada o freda, perquè pretenia certa musculatura estrictament narrativa. Moltes d’aqueixes pulsions dels personatges del llibre responen també als estímuls que la cultura de masses va inoculant insistentment.

- Una novetat d’aquest llibre ha estat la introducció de la ciència ficció i l’onirisme. Què has descobert en aquests món?

         Crec que d’onirisme, més o menys n’hi ha també en altres llibres. I d’element fantàstic diria que també. La ciència ficció que empro a “No és el que sembla” és molt irònica i alhora avisadora de per on estem anant amb les accelerades deshumanitzacions. Alguns dels relats d’aquest caire parteixen d’idees a no desatendre d’Orwell o Huxley. Ja hi ha molts elements ara mateix que apunten que podem fer cap a això, i l’afer és força inquietant. I, és clar, la ciència ficció permet els registres al·legòrics. 

- Una qüestió que m’ha cridat l’atenció és la banda sonora del llibre, en la majoria d’històries apareixen músics, generalment rockers americans i anglesos dels anys 60 i 70. Has volgut fer un homenatge a aquesta generació? Ho has fet servir per a crear l’ambient del relat?

         En la majoria dels meus llibres hi ha referències musicals. La música –ja saps que també en faig- forma part important de la meua vida, i és lògic que es note als textos. Però, en algun cas, en algun dels relats, sí que té una funció ambiental o ajuda a fixar cronològicament els personatges principals i les escenes.

- Un tema que apareix en alguns dels relats és la banalització creixent de la societat actual. És això el que porta els personatges a la marginació i a la solitud, i en definitiva, a no adaptar-se a aquest món?

         A alguns dels personatges, diguem-ne més il·lustrats o sensibles, sí que és la banalització que els foragita –o ells s’aparten -, però en altres, la majoria, és l’explotació o la crua injustícia que els desplaça. 

- Un dels mèrits del llibre, al meu parer, és la cura que has tingut del llenguatge. És una cosa que sembla que cada vegada et preocupa més. Estic en el cert?

         Sempre m’ha preocupat el tractament del llenguatge, és un aspecte cabdal en la creació literària tal com jo l’entenc. Potser sí que cada vegada em preocupa més... intento fixar-me tot el que puc i mirar de ser el més precís possible, sense renunciar a pinzellades poètiques, però sense perjudicar el pinyol narratiu. Potser és també una petita aportació contra l’empobriment i les imprecisions del llenguatge que vivim.

- En algun relat, “L’oncle Mas”, “Maniquins fumejants”, per exemple, hi ha algun component de la realitat. Busques en la realitat la inspiració de la teua literatura? 

         De sempre, i més encara  en aquests moments, la realitat és tan polièdrica i farcida de ficcions i virtualitats... He tingut etapes més experimentalistes, però ningú no surt volant del tot. I això que en diem realitat – i que potser demanaria molta matisació llarga que ara no podem fer- té molts de plànols i és difícil, quasi impossible, de copsar sencerament. Però sí, fonamentalment, l’observació de les realitats em dóna la majoria de materials, i no només amb els contes. Ara, no renuncio mai a certa textura poètica, potser per això algun crític diu que sóc un prosista impressionista... crec que aquesta pinzellada és una de les meues especialitats o segell personal. Tot i que a “No és el que sembla”, diria que hi ha un narrador més pur, menys impressionista.

Josep Manuel San Abdón