Salvador Vendrell (2026). Sense illes ni sirenes. Viatge per la Grècia sòlida. Benicarló. Onada edicions. Fotografies Francesc Vera.
En el pròleg Vendrell reflexiona sobre la relació entre viatge i
literatura, repassa el que al respecte han escrit diversos autors, en els quals
es veu reflectit, “el dubte constant entre el sofà i l’aeroport, entre la
lectura lenta i l’embarcament amb presa.” I fa seues les paraules de Claudio
Magris que diuen que els llibres són sovint pretextos per viatjar, i els
viatges pretextos per escriure.
Els nostres viatgers fugen de la típica ruta turística de les illes del mar
Egeu per endinsar-se per la Grècia de l’interior, “la que s’amaga darrere de
les muntanyes i dels camins polsegosos, la que respira entre les pedres d’un
teatre buit o en la frescor d’una font rural.”
El viatge arranca del poble natal de Salvador Vendrell, Riola, amb la
preparació de la ruta el 30 de desembre, amb una referència, amb una certa ironia,
a Josep Pla quan en el llibre Notes per a
Sílvia diu que visitar Grècia a certa edat, és com portar ruïnes a veure
ruïnes. Entre l’últim i el primer dia de l’any emprenen el viatge per carretera
fins Barcelona, i després en avió fins Atenes, amb les vicissituds habituals
dels que s’atreveixen a viatjar en aquestes dates.
Una vegada instal·lats a l’hotel començaran l’autèntic viatge pels
monuments grecs. Sovint Salvador Vendrell establirà comparacions entre el que
va donar lloc a aquells monuments mil·lenaris i el nostre temps. Així, davant
La Torre dels Vents construïda per l’astròleg macedoni Andronic de Cirros perquè volia mesurar el
temps amb el sol, amb aigua i amb aire, conclou que no està tant allunyat del
nostre dia a dia, en què ens hem convertit en petits Andronics digitals “que
volem controlar el clima, el trànsit, les emocions, les notícies, fins i tot la
felicitat.” Ho volem controlar tot, però no tot és controlable.
Una altra cosa que crida l’atenció és la continuïtat de l’espai mediterrani,
la mateixa mar que banya Grècia i la costa valenciana, significa costums
semblants, paisatges, gastronomia, manifestacions culturals, ambients...
El llibre suposa sovint una rememoració dels mites i les llegendes greges
protagonitzades per l’infinit nombre de déus i herois, que l’autor va recordant
i comparant amb l’època contemporània. Vendrell assegut a les pedres de l’Àgora
d’Atenes recorda que “els déus, capaços de tota violència, hagueren de
sotmetre’s a una forma de dret col·lectiu” i relata la història d’Ares, fill de
Zeus i d’Hera, que encarnava la força bruta i el descontrol de la guerra, va
ser jutjat, perquè la guerra era també un afer moral, i fins i tot els déus
havien de respondre davant l’ordre humà, mentre que les guerres actuals es despleguen
amb impunitat, lluny de qualsevol tribunal o càlcul moral.
L’autor i els seus acompanyants segueixen el trajecte, arribats a Micenes
la memòria li porta a recordar La Ilíada
i L’Odissea i conclou que “no puc
deixar de pensar que la literatura és, en essència, la memòria de la
humanitat.”
El viatge continua amb llocs tant mítics com Olímpia, Delfos, o
Tessalònica, on van ressonant les veus de filòsofs o artistes com Plató,
Aristòtil, Fídies o Praxíteles. I constantment van fent acte de presència les
històries antigues protagonitzades per déus o convertides en llegenda amb el
pas del temps, però que, com ja hem dit, troben sovint analogies en fets
actuals.
El llibre compta amb un ampli repertori fotogràfic a càrrec del reconegut
fotògraf de Sueca, Francesc Vera, que d’alguna manera també escriu el seu propi
dietari a través de la mirada.
Sense illes ni
sirenes no és una guia turística a l’ús, encara que pot ser un
punt de partida per visitar la Grècia carregada d’història. Però el lector
podrà també viatjar virtualment, assegut en el sofà, gaudint de les històries
que ens narra Salvador Vendrell, reflexionat amb els seus pensaments i delectant-se
amb la seua exquisida prosa..
Josep San Abdón
