POL GUASCH(2026). Relíquia. Editorial Anagrama. Barcelona
El 13 de gener
de 2013 és una data tràgicament marcada en la vida de l’autor d’aquest llibre,
va ser el dia que va trobar el cadàver del pare que s’havia suïcidat. Aquest
fet és el que desencadena el propòsit de l’escriptura d’aquest llibre. Comença
amb el desig que li era deixat una nota de comiat.
Al llarg del
llibre anirà component un retrat de la vida del pare, l’anirem coneixent en les
seus diferents facetes, des de la visió dels ulls del xiquet, des dels records
que conserva, o des de les sensacions que tenia quan estava en contacte amb
ell. Ens anirà explicant com era la seua família, d’una relació una mica
difícil, la història d’amor amb la seua mare, el desig d’adoptar els seus dos
germans, el seu treball com a funcionari de presons, les cases en què van
viure, la seua extrema soledat, la seua addicció a l’alcohol. L’autor tracta de
comprendre el seu final, “si escric aquest llibre és perquè no ho sé. I només
aconsegueixo alliberar-me de mi mateix en un sol cas: per la idea d’escriure.”
En aquest camí
cap a la comprensió de l’actitud del pare comptarà amb la companyia
d’escriptors que també van triar el suïcidi per posar final a les seus vides,
des de Virginia Woolf a Anne Sexton, passant per John Kennedy Toole, Sylvia
Plath o Alejandra Pizarnik i que l’ajudaran a redactar el llibre. Ens aportarà
xicotetes dades biogràfiques o textos que van deixar per acomiadar-se. El pare
no ho va fer, però també feia versos, i tal vegada en ells s’amagava el
missatge que no va deixar escrit, quan en un vers deia que visquessin la vida
que ell no havia sabut viure.
El llibre està
publicat en una col·lecció de narrativa, però té un alt contingut filosòfic,
està ple d’un ampli repertori de reflexions. Per exemple sobre l’amor, on no hi
ha visió positiva: “l’amor és malvat perquè desordena la manera com vèiem el
món abans que arribés, encara que el món continuï sent el mateix.”
Sobre el
suïcidi i el dol escriu: “El dol és una manera insistent de negar l’oblit que,
inevitablement, arriba amb el temps. Matar-se, en canvi, deu ser la millor
forma d’assegurar-se que els vius no t’oblidaran fàcilment.”
La família
tampoc ix ben parada: “En cada família s’obre un infern de paraules no dites. I
en cada infern familiar hi ha una flama preparada per a encendre’s com un
incendi forestal.”
Sobre el nom
que ens posen diu: “Rere el nom s’amaga una història, i que cada història és la
memòria que algú altre recorda.”
Aquestes cites
poden servir d’exemple del camí que pren l’escriptura d’aquest llibre.
El llibre té
sovint un to poètic, un estil que encomana bellesa. Malgrat la duresa de la
temàtica sovint es desprèn tendresa i lluminositat. L’autor, encara que molt
jove, posseeix una extraordinària maduresa narrativa. És tot un goig la seua
lectura.
Josep San Abdón
