JOAQUIM
ESPINÓS(2020). El bosc i la casa. Ed.
Bromera. Alzira
Joaquim Espinós, professor del Departament de Filologia Catalana de la
Universitat d’Alacant, autor de nombrosos articles i llibres de la seua especialitat
universitària, així com de cinc novel·les, s’endinsa ara en el món dels
dietaris amb aquest llibre que va guanyar el Premi d’Assaig Mancomunitat de la
Ribera Alta 2020.
El llibre està dividit en dues parts, la primera porta per títol Diari d’una novel·la, en la que ens
mostra el procés de treball per a arribar a escriure una novel·la. El
coneixement de la figura d’un capellà, el pare Peris, que va estar en el seu
poble en els anys de la postguerra i que tenia un tarannà diferent al que era
habitual en aquells temps, el porta a investigar la seua figura a través de
persones molt majors que el van conèixer, i estirant el fil, aniran sortint
altres fets del moment. Tot això desembocarà en l’escriptura de una de les
novel·les de l’autor, La presó del cel.
Però hi ha molt més en aquesta primera part. És un llibre de records, i
d’enyorança d’aquells records. És significatiu que la primera entrada del
dietari faça referència a la finca familiar que portava el nom de El Paraíso,
on ell passava molts dies i on jugava amb germans i cosins. La infància està
present en altres entrades, es viu amb nostàlgia el seu record, perquè eixir-ne
suposa entrar en els dominis de la memòria, del temps i de la mort. “Dir adéu a la infància no és altra cosa que
començar a morir.” – escriu -.
La mort ocupa també un espai important en el llibre. La mort dels pares i
d’altres persones que l’han precedit. En la visita que fa al cementiri el dia
de Tots Sants, estableix un diàleg amb els morts, malgrat no ser creient i
estar segur que no l’escolten. La manera d’enfrontar-se a la mort en un poble
menut com és Benilloba, que té un caire més humà en contrast amb les ciutats
més grans, on pràcticament s’amaga. Així mateix, el fet d’haver arribat a la
maduresa de la vida, intensifica les seues reflexions sobre el tema. Com per
exemple quan intenta cercar un sentit a la seua vida diu: “Perduda la fe en la religió, resta almenys l’art”. La literatura,
escriu més avant, ens proporciona un precari consol, però tanmateix necessari.
El contrast entre el camp i la ciutat són també ben presents. Joaquim
Espinós va nàixer a Benilloba, un xicotet municipi de la comarca del Comtat,
però des que va començar els seus estudis de batxillerat viu a Alacant.
Posteriorment es va comprar una caseta amb un hortet al poble i hi torna
sovint. Aquest contrast entre poble i ciutat està contínuament present en el
llibre. A Alacant es manté en l’anonimat, té el mar però infestat de turistes i
edificis. Al poble es viu en harmonia amb la natura. Aquest fil que manté entre
un lloc i un altre, el fa viure una espècie de “doble vida, foraster de mi mateix, sense acabar de pertànyer a cap lloc.”
Els aforismes tenen també molta presència en el llibre, frases o textos
curts en què reflexiona sobre la creació literària, el pas del temps, la
fugacitat de la vida i com a conseqüència la mort.
La colla d’escriptors en català d’Alacant troba el seu espai en el llibre,
es troben sovint en actes literaris i exerceixen la resistència a través la
literatura, tot i que darrerament han quedat una mica orfes per desaparició de
Lluís Alpera. Tot i que lamenta la poca presència temàtica de les comarques del
sud valencià en la literatura catalana. I posa per exemple que la ciutat de
Benidorm seria un bon tema per a tractar.
La segona part del llibre Diari d’una
malaltia són els apunts escrits durant els primers mesos de l’arribada de
la COVID – 19. Afirma que cada generació viu una desgràcia col·lectiva i
aquesta és la que ens ha tocat a nosaltres. Aquelles setmanes tancat a casa li
semblen com si estiguera vivint una distòpia.
Els dies del confinament Joaquim Espinós, com molta altra gent, els va
aprofitar per veure sèries o pel·lícules i llegir llibres. I en diverses
entrades ens parla i fa una aproximació crítica a allò que ha vist o llegit.
La presència de la mort continua sent constant en aquesta segona part, i a
més medita com ens pot influir la COVID-19 en el futur, un futur que albira amb
un cert pessimisme. Tanmateix en la darrera entrada amb la recollida de les
ametles i la percepció d’una bona collita d’olives, recobra una certa mirada
optimista cap al futur i escriu : “Tirarem
avant, malgrat totes les malalties. Fins que les arrels no s’assequen, els
arbres seguiran donant fruits.”
El bosc i la casa és un llibre en què l’autor, ja en la maduresa de la vida, s’enfronta amb
una visió personal i profunda a aquelles qüestions que des de sempre han preocupat
el ser humà. I ho fa d’una manera molt reeixida, amb un llenguatge àgil, amb
molt bon estil, que converteix aquest dietari en una lectura molt recomanable.
Josep Manuel
San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada