dilluns, 13 de maig de 2019

ENTREVISTA AMB SERGI CAMBRILS



Fa uns mesos Sergi Cambrils publicava Tropecientas trompas (Onada edicions), un llibre de microrelats força divertits i suggeridors. Alguns han estat premiats en programes radiofònics com ara Wonderland de Radio Nacional de España. Com diu l’autor, el llibre és una espècie de caixa de bombons que mai no saps quin et sortirà. Sobre el contingut de Tropecientas trompas i altres qüestions vam tenir aquesta conversa amb l’autor.
Tenim entès que la teua vocació literària és recent i començar a escriure va tindre per a tu un efecte terapèutic.
La veritat és que sí. Vaig començar a escriure fa més o menys cinc anys. Estava per casa i vaig pensar que era l’hora de deixar de fer alguna cosa que no era productiva i posar-me a fer una altra cosa que en principi podria ser productiva com és escriure.
El teu amor recent a la literatura, pot arribar a convertir-te en infidel a la pintura?
Jo ho comparo a tindre una núvia. En el meu cas la núvia és la pintura, estàs amb ella des de fa molts anys, la vols, heu passat junt bons i mals moments, però te n’adones que al cap de tant de temps de viure amb ella, per exemple, li agafes mania als sorollets que fa. Això podria comparar-lo amb la tècnica. El fet d’estar tant de temps amb aquesta tècnica, arriba a un punt en què t’atabales, es suposa que cal donar-se una mica de respir. Ens volem igual, la pintura no és gelosa i em deixa flirtejar una mica amb l’escriptura.
Penso que la pintura i el microrelat tenen un punt en comú, fixar un moment en el temps.
Sí, és com paralitzar el temps en un detall, però encara que siga una cosa breu, ha d’haver narrativitat. S’ha de contar una història, no ha de ser una anècdota, no ha de ser un acudit. Un acudit té una única funció que és fer riure. Un microrelat té moltes més coses, contar una història i contar-la d’una manera subjectiva, que al mateix temps et faça obrir els ulls a quelcom que siga universal i que tots puguen entendre. El lector ha de ser una persona activa i que faça una reflexió sobre el que ha llegit.
Pel que conec de la teua pintura, guarda una certa relació amb els teus relats: el surrealisme, l’absurd...
Efectivament. He canviat de disciplina, però en realitat estic fent el mateix, contar històries. Unes les contes amb imatges pintades i les altres són imatges mentals i escrites, i al mateix temps les dues tenen en comú la tècnica per a poder-les explicar.


Dos dels temes que més t’han inspirat són el tema de la parella i el tema de la família.
No sóc molt conscient quan escric un microrelat si estic treballant un contingut o un altre. El que faig és partir d’una frase que em pareix potent i suggestiva. I és veritat, quan dius la família jo penso sobretot en ma mare, i penso en algun conflicte que puga passar a casa. I amb la parella també. Te relaciones amb la gent i és un recurs que utilitzem tots per a contar històries i d’aquesta manera pots arribar al lector amb coses quotidianes que parlen del seu món, ja siga de la parella o de la família.
Molts contes produeixen una certa inquietud i reflecteixen la fragilitat del ser humà, les seues pors, les seues debilitats...
És cert. M’agrada això que dius. Quan s’acaben de llegir tots els relats, no hi ha un discurs buscat, però sí que trobo que es desprèn fragilitat, és la paraula que uneix a tots aquests microrelats molt diferents entre ells, i també el tema emocional que jo el portaria quasi a l’espiritual.
Una presència que observem en molts dels microrelats és la dels animals, que solen ser bastant repulsius com llangardaixos, aranyes o paneroles.
Aquests animals podrien ser perfectament les persones. Faig moltes comparacions amb animals repulsius i també moltes vegades apareix la part escatològica. És un recurs que per a parlar de les grandeses, cal buscar la part contrària per entendre-la com a tal, per això els animals una mica fastigosos, podrien contrarestar amb la grandesa del ser humà, i així explicar millor les històries.
Josep Manuel San Abdón



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada