ENTREVISTA A TOMÀS MARQUÈS

El passat 14 de març visitava l’I.E.S. “Ramón Cid”, Tomàs Marquès Bonet, que va pronunciar una conferència per als alumnes del centre sota el títol de Cosins de ximpanzés i parents de Neandertals. Durant la xerrada es van plantejar qüestions apassionants com si hi ha races humanes, si l’home ve del mico, què és el que ens defineix com a humans o per què van desaparèixer els Neandertals. Aquestes i altres qüestions van despertar d’allò més l’interès de l’alumnat, com vam poder comprovar.

Tomàs Marquès és doctor en Biologia. Director de l’Institut de Biologia Evolutiva de la Universitat Pompeu Fabra (IBE) i el Consell Superior d’Investigacions Científiques. És professor d’investigació ICREA, cap del grup de Genòmica Comparativa de l’IBE i del Centre Nacional d’Anàlisi Genòmica.

Ha estat reconegut internacionalment, juntament amb els membres que dirigeix en l’IBE pels seus estudis sobre la diversitat genètica dels grans simis. Ha publicat sobre el tema articles en les prestigioses revistes Nature i Science.

Quan va acabar la conferència vam mantenir amb ell la següent conversa.

Cosins dels ximpanzés i parents dels Neandertals. Comencem per la primera qüestió. Cosins dels ximpanzés. Quines coses ens separen i en què ens pareixem als ximpanzés?

En aquesta xerrada adreçada a estudiants d’entre 14 i 17 anys, intento trencar alguna de les idees preestablertes de fins a quin punt els humans som la cúspide de l’evolució i diferents de qualsevol altre primat. Clarament ho som, som més complexos, però en la xerrada pretenc provocar el pensament crític. Els ximpanzés són una espècie que viu avui en dia, i per tant l’home no ve del ximpanzé, sinó que les dos espècies compartim un ancestre comú. I com que compartim un ancestre comú, compartim moltes de les característiques. Algunes d’elles, fins fa molt poc temps, creiem que eren úniques del llinatge humà. Però també ens separen moltes coses, i el que clarament ens separa és la capacitat extrema de raciocini i de pensament abstracte que veiem en el nostre llinatge, que en principi no veiem tant en ells. Però també et diré que cada vegada més, l’àrea d’estudi comparat de les dos espècies es resumeix, si puc resumir-lo, en què hi ha diferències en el gradualisme del grau d’execució de certs coneixements i no en la idea que nosaltres fem alguna cosa que ells no facin.

Sembla que un dels principals reptes en la investigació en el camp de l’evolució i en el camp de la genètica, és descobrir les bases genètiques que ens separen a humans i ximpanzés.

Sí, clar. I no només en aquest camp. En qualsevol àrea que intentis relacionar comportament amb genètica, és problemàtic, perquè la pròpia definició de certs comportaments, no és com mesurar en una balança un caràcter, sinó que hi ha una certa variabilitat. A més a més els comportaments poden estar influïts per l’entorn i no només per genètica. Per tant, l’aproximació científica ja és complicada, però quan entrem en el terreny evolutiu i intentem comparar el comportament d’un humà i el d’un ximpanzé, és encara més difícil, perquè la genètica humana està molt avançada, la dels ximpanzés es coneix relativament poc, i a més té un altre problema afegit. Imaginem que per un moment ho hem pogut fer, hem comparat molt bé la genètica dels humans amb la genètica dels ximpanzés. Trobem una sèrie de mutacions, de canvis, en un llinatge i no en l’altre. Però ara ve la gran pregunta, ¿com testes d’una manera formal que aquests canvis que veus són la base molecular de les diferències reals entre un humà i un ximpanzé? Perquè en el que tothom està d’acord, i nosaltres més que ningú, és que èticament, no hem de manipular ni embrions humans, ni embrions de ximpanzés, que és el que faríem amb mosques o amb ratolins. Però aquí hi ha una paradoxa molt interessant, i és que si els canvis són innovacions en el llinatge humà, no els trobaràs en la drosòfila, ni en la mosca del vinagre, ni en el ratolí. Per tant un dels problemes en el meu camp d’investigació és ¿som capaços de trobar aquestes diferències? I el salt interessant que seria veure ¿i aquestes diferències què fan? No tenim un bon sistema per a testar-lo, perquè èticament ens hem imposat les restriccions que ens hem imposat.

Per què és important conèixer la diversitat genètica i la història evolutiva dels grans simis?

Hi ha dues raons molt bàsiques per a estudiar la genètica dels grans simis. La primera des del punt de vista evolutiu. Els simis són els parents vius més propers als humans, la qual cosa es tradueix en què és amb qui fa menys temps que ens vam separar d’un ancestre comú, i això vol dir que estudiar-los a ells ens permet saber com érem nosaltres temps enrere, la qual cosa ens dóna un coneixement bàsic i essencial, per a entendre, fins i tot des d’un punt de vista filosòfic, si és vol, la gran pregunta de qui som i què fem aquí.

Però a més a més té una altra vessant estudiar els grans simis, i és que són una de les espècies més amenaçades del planeta, i per tant ja fa molts anys creiem al meu laboratori, i d’altres per suposat, que per a preservar la natura i la seua diversitat, hi ha diferents aproximacions; l’ecològica, la de gestió, la política i la genètica. I aleshores nosaltres intentem implementar eines genètiques per a evitar la desaparició dels grans simis de la natura.

Sembla que conèixer el codi genètic dels grans simis és molt important per a lluitar contra el tràfic il·legal d’aquestes espècies, que és un dels principals problemes que tenen per a la seua extinció.

Exacte. Actualment els grans simis tenen sobretot dos problemes, la destrucció de l’habitat, i això podria fins a certa manera controlar-se, però l’altre gran problema és la gran quantitat d’animals que es confisquen als traficants il·legals. I el problema, a dia d’avui, és que no es coneixen bé d’on venen els animals que es confisquen perquè depèn dels humans, i els humans en general mentim. Igual que en altres camps, el meu laboratori està bàsicament col·laborant amb la UNESCO per a establir sistemes genètics per a estudiar la diversitat geogràfica de ximpanzés específicament, perquè a partir del moment que tinguem prou diners per haver muntat tot el sistema, qualsevol animal que es confisqui, fent-li un test genètic molt senzill, sabrem d’on venen els principals problemes, i aleshores podrem actuar legalment i d’una manera formal contra aquells països que tenen un problema de tràfic il·legal.

Els neandertals i els denissovans encara segueixen vius en el nostre genoma. Quins problemes i avantatges suposa això?

Per mi la troballa científica més rellevant dels últims anys en evolució va ser la seqüenciació del genoma neandertal, i veure que bàsicament la major part de poblacions de la terra continuen tenint en els seus genomes fragments d’ADN, directament provinent dels neandertals, la qual cosa provocava per primera vegada que neandertals i humans moderns, que en principi eren dues espècies separades en el temps per més de mig milió d’anys, es van creuar i van donar lloc a nosaltres. I això ha tingut conseqüències. Avui en dia sabem que alguna de les característiques físiques o fins i tot d’exposició a malalties provenen directament de la genètica dels neandertals, la qual cosa no deixa de ser interessant perquè contribueix a aquesta idea de conèixer-nos a nosaltres mateixos.

Fa uns mesos era premiat amb l’International Early Career Award del Howard Hughes Medical Institute, per la qual cosa rebrà 650000 dòlars. Què ha significat per a vostè aquest guardó? (Cal dir que aquest premi l’han rebut només cinc investigadors de l’estat.)

La Howard Hughes és una fundació privada dels Estats Units, que la va crear el propi Howard Hughes, que va fer molts diners amb enginyeria d’aviació. A Estats Units tenen una gran tradició, que a mi em fa molta enveja, que és la filantropia. Això a Europa és menys comú i a Espanya encara menys. Però bàsicament aquesta gent intenten, i ho fan per a mi, d’una manera molt sàvia, donar recolzament econòmic, i no sempre econòmic, pot ser d’altres maneres, intentant complementar el que l’estat ja fa. Ells fan un bon anàlisi de com funciona la ciència i intenten aportar el que no pot aportar l’estat. El Howard Hughes té una gran tradició de recolzar investigadors dels Estats Units i fa pocs anys van començar un sistema, i aquesta és la segona edició que s’ha fet, de recolzar a investigadors joves que estem arreu del món. Ells ja coneixen la teua feina i aleshores et donen aquesta quantitat de diners, que a més a més, per a mi el més rellevant és, que aquests diners no són finalistes. És a dir, la major part de diners que tu demanes a institucions públiques han de ser dedicats a una pregunta que tu has fet i ha aprovat un comitè. Aquests diners són al contrari, dit d’una manera simplista, et diuen creiem amb tu, creiem que el que fas és bo, aquí tens aquests diners per a que complementis el que estàs fent. Amb aquests diners puc contractar personal, puc generar la pregunta més arriscada que no hi hauria cap institució que me la financés. Jo els puc dedicar a explorar preguntes per a les que altres institucions no me’n donen. I per últim és un reconeixement. Anar pel món dient que tinc diners del Howard Hughes..., són molt selectius a l’hora de triar persones i per tant és una espècie de segell d’una trajectòria de qualitat.

Per últim, ara que ja s’acosta Sant Jordi. Quin llibre de la seua especialitat ens recomanaria?

Hi ha dos llibres que es complementen d’una manera perfecta, i que jo recomanaria als lectors que puguin estar interessats en l’evolució humana, en la història de la ciència i com es fa ciència en el segle XXI. Des del punt de vista de l’evolució un és El hombre de Neandertal de Svante Pääbo, que és el responsable i principal investigador per desxifrar el genoma del Neandertal. Aquest senyor ha sonat molt com a premi Nobel, és fill d’un Nobel, i té una història personal apassionant. Aquest llibre bàsicament és una autobiografia d’ell, sobre qui és, com arriba a ser científic i com es fa ciència. De fet de l’home de Neandertal només en parla als capítols finals.

D’una manera paral·lela hi ha un gran investigador aquí a Espanya, que el tenim a l’Institut de Biologia Evolutiva, Carles Lalueza Fox, que ja fa molt de temps que escriu divulgació. Ell va fer un llibre que es diu Palabras en el tiempo, dóna una visió que es  complementa perfectament amb la visió que dóna Svante Pääbo en el seu llibre.

Josep Manuel San Abdón