PILAR ALFONSO ESCUDER. Les marques
ONGD. Del relat de la culpa al relat del consum i la redempció. Aldea
Global. Castelló de la Plana. 2016.
Amb aquest
llibre la doctora en Comunicació Audiovisual, Pilar Alfonso, descriu i analitza
els principals relats construïts pels anuncis de televisió de nou ONGD
(organitzacions no governamentals per al desenvolupament). Aquestes
organitzacions són Cruz Roja, Unicef, Intermón Oxfam, Médicos sin Fronteras,
Manos Unidas, Ayuda en Acción, Intervida, Anesvad i África Directo.
El propòsit
del llibre es respondre a una sèrie de qüestions com quina és la rellevància
social i comunicativa d’aquest tipus d’anuncis, i per què ens pot resultar útil
pensar-los com a ciutadans i teleespectadors conscients. Així mateix l’autora
es pregunta si són anuncis sobre productes o sobre serveis o què volen dir les
agències de publicitat quan parlen del “producte ONGD”.
El primer
capítol de la primera part del llibre porta un títol ben explícit, De com les marques volen donar sentit a les
nostres vides. Avui en dia la marca ocupa un paper molt important en
qualsevol camp de la societat: l’esport, la cultura, la política, la sanitat,
l’ensenyança universitària i també en l’ajuda humanitària. I aquest és el
propòsit principal del llibre, analitzar la lògica de la marca en l’àmbit de la
cooperació al desenvolupament i l’ajuda humanitària internacional.
En el capítol
segon titulat ONGD: les marques de la utopia?
Se’ns fa una xicoteta història de cada una de les ONGD analitzades, any de
naixement, circumstàncies de la seua creació, finalitats...L’autora ens diu que
les ONGD són organitzacions especialitzades en captar fons per la qual cosa han
d’utilitzar tècniques de màrqueting comercial. Per tant han der dedicar una
part important dels seus recursos a campanyes publicitàries i a establir la
competència amb la resta d’ONG. “Actuen com a empreses especialitzades en el
mercat de la solidaritat.”
En la segona
part titulada El neorelat solidari,
l’autora fa un repàs exhaustiu dels diferents espots publicitaris de les ONGD.
De l’evolució del seus logos al llarg de la seua existència. Se’ns informa de
qui han estat les agències publicitàries encarregades de les diferents
campanyes. I se’ns recorda la relació perillosa amb algunes empreses que
inciten al consum dels seus productes amb l’excusa d’ajudar els països
subdesenvolupats.
Pilar Alfonso
després de fer aquest anàlisi arriba a la conclusió que les ONGD construeixen
tres tipus de relat. El relat de la culpa, on es dóna la imatge que si els
diversos problemes de l’anomenat Tercer Món no se solucionen és perquè els
telespectadors no aportem suficients recursos, i queden sense visualització els
autèntics responsables de les guerres, la fam i la misèria.
El segon tipus
de relat és el del consum solidari, campanyes de màrqueting amb causa que
aprofiten diverses empreses per a fer negoci, com dèiem més amunt. El tercer
relat és el de la redempció, relacionat amb l’anterior. “Acabar amb la pobresa
i la fam és una utopia possible però lligada al consum.”
Les
conclusions a que arriba l’autora és que la publicitat neosolidària és un relat
simplista, “el triomf d’una solidaritat en calent basada en els emocions
circumstancials.” És un relat enganyós tant pel que fa a l’explicació dels
problemes als que se vol enfrontar com al plantejament de propostes per a una
possible solució, “la conseqüència no pot ser una altra que la despolitització
de la pobresa i la privatització de la solidaritat.”. És un relat culpogen (i redemptor), no diu la
responsabilitat dels agents polítics i econòmics i en canvi culpa els
teleespectadors en la seua condició de donants. És un relat ineficaç, “l’actual
model de desenvolupament no ha suposat canvis significatius de les estructures
que generen la pobresa i la desigualtat.” És un relat mític, “si les
desigualtats, la pobresa extrema, els desastres naturals semblen tenir solució
només a través de diners, la solidaritat es resemantitza. Deixa de ser un terme
relacionat (o relacionable) amb la transformació de la realitat, amb la
confrontació amb l’ordre polític i econòmic establert, i esdevé un concepte
conservador, útil al poder.”
Les marques
ONGD és un anàlisi molt interessant dels relats comunicatius que fan servir les
diferents ONGD per obtenir ingressos i aconseguir els seus propòsits. El llibre
ha de servir de reflexió perquè malgrat que no dubto que hi hagin milers de
persones que participen i col·laboren amb aquestes entitats pel seu esperit de
solidaritat amb els més desfavorits del món, sovint poden ajudar a perpetuar un
sistema injust i fins i tot servir de coartada als poder públics que se’n
desentenen de les seues obligacions.
Josep Manuel San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada