MANEL GARCIA GRAU. La mordassa. Perifèric edicions. Catarroja. 2003
"La poesía es un arma cargada de futuro" escrivia ja fa molts anys el
poeta Gabriel Celaya, ¿era ingenu el poeta bilbaí? En aquests temps de
liberalisme desfermat, on no hi més moral que la moral del mercat, molts deuen
pensar que sí, que "són malos
tiempos para la lírica" com cantaven els anys 80 els inoblidables
Golpes Bajos. Però per molt malament que hi vagen les coses, sempre hi ha veus
profètiques que s'alcen del mig de la multitud per denunciar les injustícies. Aquesta
ha estat moltes vegades la funció dels poetes, i aquesta és, sens dubte, la
funció que fa el darrer llibre de Manel Garcia Grau, que porta al límit el seu
compromís amb la societat, que ja es venia manifestant clarament en els seus
dos darrers treballs poètics.
La mordassa està compost de dos llargs poemes, el primer porta
per títol No trespassing, en ell
agrupa els versos de dos en dos i els comença amb un "No”, a la manera del Diguem no
raimonià, el poeta ens insta a dir no, de vegades a fets actuals i
circumstancials: "No al frau de cap
Terra Mítica/ sense la pròpia i ancestral veu de la terra." O "No
a la neolliberal Europa/ ni a les prebendes del seu llaquim ocult sota la
desesma." Però també diu no als poetes que escriuen des de la seua
torre d'ivori, i obliden el ser humà: "No
a la literatura sense l'home/ ni al paper sense la carn del sobreviure."
En altres versos defensa els valors universals dels sers humans de totes les
èpoques: "No a l'esclavatge
pusilànim de la intolerància/ ni a l'essència odorant del seu rostre."
O "No a la guerra ni a l'espiga de
la consciència/ sadollada en nom nostre."
El segon poema del llibre
porta per títol Efectes colaterals,
on el poeta reflexiona àmpliament sobre la essència del ser poeta, defèn el
caràcter profundament humà dels seus versos: "Ah, l'home, aquell abisme ferament/ i fulgentment humà.",
reivindica la veu d'aquells poetes que són un referent de la poesia universal,
Maiakovsky, Pound, Brossa, Machado, Brodsky, Vives o Aub. Però sobretot defensa
el dret del poeta a escriure lliurement: "No patiu més pels cretins i els corifeus/ i els egòlatres i la seua
mordassa:/ sols amb els mots viscuts/ entre el fràgil diàleg dels
ulls,/creieu-ho,/ heretarem la terra."
La mordassa és un crit contra la injustícia, però també un
cant d'esperança, esperança en què alguns sers humans ajudaran la humanitat a
fer aquest pas endavant per a ser plenament humans.
Cal destacar també el
pròleg fet per l’escriptor mallorquí Sebastià Alzamora, un pròleg totalment
militant, amb referència a fets concrets de l'actualitat més recent, sense
concessions amb els abusos dels poderosos.
Josep
Manuel San Abdón
(La Veu de
Benicarló, 7 – XI – 2003)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada