L'ÀNIMA MELANCÒLICA D'ISTANBUL

 

ORHAN PAMUK. (2007). Istanbul, ciutat i records. Edicions Bromera. Alzira.

 El rastreig de l'ànima melancòlica d'Istanbul ha donat a Orhan Pamuk (Istambul, 1952) el primer Nobel de les lletres turques. Un rastreig que cal incloure en una recerca molt més àmplia que Pamuk ha dut a terme tossudament des dels seus inicis com a escriptor: el seguiment de les empremtes deixades per Orient a Occident i viceversa. Aquesta investigació l'ha convertit en una mena d'autor pont entre dos mons, com tant li agrada destacar a la premsa.

Però si li pregunten al mateix Pamuk diu que considera tota la seua obra com un intent d'explicar els últims 200 anys de Turquia, el seu afany per accedir a la modernitat i convertir-se en una societat laica. Aquest interès el converteix, abans que en un pont entre cultures, en un explorador de l'ànima turca. Perquè, és cert, en la seva obra i en la seua formació intel·lectual tenen un pes enorme les influències d'autors occidentals com ara Tolstoi, Dostoievski, Mann, Proust, Nabokov, Kafka, Borges, Calvino, García Márquez, Dante i Joyce, però també un destacat treball de recuperació de la tradició otomana, bandejada arran de la transformació del país afavorida per Mustafà Kemal, Atatürk.

Sense tenir en compte això, no es poden entendre en tota la seva dimensió algunes de les obsessions sobre els quals Pamuk ha anat reflexionant llibre rere llibre, com ara la qüestió identitària, el pes del passat en el present i la figura del doble, l'alter ego que tots tenim en algun lloc. Temes als quals s'ha acostat amb les eines de la narració postmoderna – no debades és una de les veus principals de la modernitat turca – com la barreja de gèneres, l'autoreferencialitat, el joc de miralls o la polifonia de veus, en un intent d'anar més enllà dels propis orígens però sense perdre'ls mai de vista.

Istanbul, ciutat i records és una obra que combina magistralment la memòria personal de l'escriptor amb el patrimoni comú, literari o històric. El segle XIX turc, per exemple, hi presenta una certa rellevància. Pamuk hi començà amb la descripció de la casa familiar, on ha acabat vivint durant més cinquanta anys. No es tracta d'una guia turística, però conté elements valuosos que al viatger literari li seran d'una gran utilitat. Per exemple, no tenen preu les pàgines que dedica al Bòsfor  - l'ànima del riu – i a les antigues mansions que formen la façana d'una de les ribes.

Pamuk fixa una imatge d'infantesa del que ell en diu “l’Istanbul en blanc i negre”, i a partir d'ací traça el seu recorregut particular, molt suggestiu, perquè el seu món es nodreix d'estímuls molt diversos. Fill d'una família amb possibles, d'arrels antigues i nobles, la seva literatura conté el reflex d'una certa melancolia per l'imperi caigut. Moltes pàgines de Pamuk revelen una enyorança viva d'episodis històrics en què el seu país ha propiciat la trobada entre concepcions del món encontrades. En Istanbul, aquest sentiment té un nom: l'amargor – que caldria assimilar a la saudade gallega o a altres sentiments nacionals de pèrdua d'alguna cosa que, sovint, resulta boirosa en la seva definició. El lector aprèn des de les primeres pàgines que l'amargor resulta tant inesquivable en Istanbul com l'aire dels seus carrers.

Pamuk és un narrador al qui agrada la filigrana narrativa, de relatar els senzills episodis quotidians, la història matrimonial dels seus pares o la vida de la seua peculiar àvia, de descriure els interiors familiars de la seua infantesa i joventut, al mateix temps que descriu la seua visió melancòlica d'Istanbul, formada en bona part per les lectures significatives d'autors turcs, Kemal, Koçu, Tampinar y Hisar, els quals es van deixar inspirar per la visió de molts estrangers, como Melling, Gautier, Flaubert i altres, els quals durant les seues visites van admirar la mescla multicultural de la ciutat.

Pamuk ens permet divagar per la ciutat sense fer-nos triar entre la seua cara musulmana (Istanbul) o la que té un passat cristià evocat pel seu antic nom, Constantinopla. És una gran festa per a la ment poder visitat ací la gran ciutat alliberada de l'escriptor.

Josep Manuel San Abdon

 (La Veu de Benicarló, 3 - VIII - 2007)

 

LES DIFICULTATS DE L'EDUCACIÓ

 

FRANK McCOURT. (2006) El professor. Edicions Bromera. Alzira.

        El cas de Frank McCourt és ben peculiar, després de dedicar tota la seua vida a l'ensenyament, als 66 anys, va publicar la  primera novel·la Les cendres d'Àngela, on narrava la seua crua i miserable infantesa. Va ser premiat amb el prestigiós Premi Pulitzer i a més es va convertir en un best seller, venent  més de vint milions d'exemplars. Després va publicar I tant, que relatava la seua arribada com a immigrant als Estats Units.

Ara, ja amb 76 anys, publica el llibre que completa la seua trilogia autobiogràfica, El professor, on conta la seua experiència docent en diversos instituts de Nova York. El llibre s'inicia amb un pròleg de l'autor, on ironitza sobre la seua nova situació d'escriptor d'èxit, després d'un munt d'anys de professor anònim. Acostumat a que ningú li faça cas, de sobte és converteix en una autoritat nacional, coneix a Bush pare, i contínuament els periodistes li demanen la seua opinió sobre les coses més diverses.

El primer capítol del llibre explica el seu primer dia de classe, com a professor de llengua, en un institut de formació professional de la perifèria de Nova York. Els alumnes entren cridant a classe i un li llença un entrepà a un altre, MacCourt pensa que a les classes de pedagogia a la universitat ningú no li va explicar mai que havia de fer si els alumnes llençaven entrepans a classe, la solució que li dóna és agafar-lo i menjar-se'l, d'aquesta manera aconsegueix captar l'atenció del alumnat. D'anècdotes com aquestes en va farcit el llibre, això li dóna un to d'humor agredolç.

Frank McCourt es troba amb un ambient als instituts molt semblant al que ara tenim al nostre país, amb aules amb una gran quantitat d'alumnes de procedències i interessos ben diversos, ben allunyats de l'interès per la llengua que és l'assignatura que imparteix. McCourt intenta guanyar-se'ls com pot, conscient de la problemàtica que arrosseguen, sovint saltant-se els programes i les normes, i xocant amb la incomprensió dels directors, però ell serà fidel a la seua divisa, educar els alumnes per a perdre la por a la llibertat i a aprendre a pensar pel seu compte.

 Aquest és un llibre que ens mostra les dificultats a que ha d’enfrontar-ser dia a dia una persona dedicada a l’educació i hauria de ser de lectura obligatòria per a aquelles persones que pensen dedicar-se a l’ensenyament, per que com diu Frank McCourt en una entrevista(Avui 14 – VI – 2006 ): “Quan un jove pren la decisió de fer-se professor mai li ensenyen la lliçó bàsica: prepareu-vos per patir. És el treball més dur del món. Estar cada dia davant 160 alumnes és molt difícil. T’estan vigilant cada segon per tal de buscar els defectes i els punts febles. Quan menys t’ho esperes...es llancen sobre teu.”

 

Josep Manuel San Abdón

 (La Veu de Benicarló, nº 560, 17 – XI – 2006)

MARIA BENEYTO, LA VEU DISSIDENT

 

MARIA LACUEVA LORENZ  (coordinadora) (2025). Maria Beneyto. Una veu desnugada en la postguerra. Benicarló. PEN Català. Onada Edicions.

L’any 2025 Maria Beneyto va ser declarada escriptora de l’any per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, això ha servit per a situar-la en un merescut primer pla de l’actualitat literària, amb la reedició d’alguns dels seus llibres, o diferents actes sobre la seua obra en diversos punts de la geografia valenciana, després d’haver sofert en vida una mena d’exili interior que la va fer guardar un silenci literari un llarg període de temps.

Ja a les acaballes de l’any s’ha publicat aquest àlbum dedicat a Maria Beneyto, coordinat per la professora Maria Lacueva Lorenz, en què diverses autores parlen sobre diferents aspectes de la vida i l’obra d’aquesta escriptora valenciana.

En el capítol introductori Maria Lacueva fa una aproximació biogràfica a la figura de l’escriptora. Els orígens familiars, les penúries econòmiques que passa la família quan el seu pare intenta iniciar una carrera de dramaturg a Madrid que fracassa, i els problemes de salut que passa Maria Beneyto a causa de la desnutrició. L’any 1937 tornen a València, els problemes s’agreugen arran de la mort del pare l’any 1938 a causa les ferides d’un bombardeig, la mare està gairebé cega de tant de cosir. L’escriptura en aquestes circumstàncies esdevé terapèutica. Durant els inicis de la dècada dels quaranta una inesperada pressa de contacte amb un amic de la família provoca un canvi en la vida de l’escriptora, d’una banda deixen de banda els problemes econòmics i de l’altra inicia una relació amorosa que va haver d’ocultar perquè ell era pare de família. Maria Beneyto projecta una imatge de dona fadrina dedicada a l’escriptura. Això la converteix en una figura sospitosa per a una societat estructurada a partir dels paràmetres que el franquisme preconitzava per a les dones. Però Beneyto no té fills i no es limita a la domesticitat ni amaga la crítica al règim en la seua obra, amb les lògiques limitacions del moment.

L’any 1947 publica el seu primer llibre en castellà Canción olvidada, A partir de 1950 gràcies al suport dels germans Vicent i Xavier Casp comença a escriure en català, llengua que parlava però que no escrivia. L’any 1952 publica el poemari Altra veu, a partir d’ací anirà combinant català i castellà, i a poc a poc s’anirà relacionant amb els intel·lectuals de l’època com Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Carmen Conde, Celia Viñas, Ángela Figuera, Carles Riba, o Vicente Aleixandre entre molts d’altres. Els seu èxit queda demostrat, ens diu Maria Lacueva, tant pels quinze llibres que va publicar com per la importància i la quantitat de premis que va obtindré. Amb l’arribada de l’anomenada Transició, la poesia social és desplaçada per les noves corrents literàries de les quals no va voler formar part, i va desaparèixer del panorama literari com entre altres Carmelina Sánchez – Cutillas. Ja al final de la seua vida va rebre algunes distincions oficials. Una escriptora, que com diu l’autora de la introducció va representar la veu pública de la dissidència davant la intensa retòrica triomfalista de la dictadura.

El segon article que porta per títol Els ambiciosos inicis literaris de Maria Beneyto en la dècada de 1940, és redactat per la professora Carme Manuel, que ha estat la comissària d’aquest any Maria Beneyto. En ell se’ns explica els moviments que realitza per veure publicada la seua obra, on dona mostres d’una inqüestionable ambició literària. En aquest apartat es reprodueixen algunes cartes amb diversos personatges de l’època on es poden comprovar les vicissituds que passa per aconseguir publicar els sues llibres.

L’obra poètica de Maria Beneyto és el títol del següent article signat per Noèlia Díaz Vicedo i Elisenda Marcet Cortés. En aquest apartat es fa una valoració de la poesia de l’escriptora i es repassa un a un tots els llibres de poesia en català, per a concloure que “la seua obra configura una veu lírica coherent i profunda, que fa de la fluïdesa simbòlica una eina per explorar la ferida, la identitat i la memòria personal i col·lectiva.” I afegeixen que “La seua poesia s’allunya de la resignació i sosté, al llarg del temps, un to de resistència estètica i vital.”

Maria Antònia Massanet escriu l’article titulat La poesia feminista de Maria Beneyto, on presenta diversos textos om l’escriptora mostra la seua actitud crítica davant de la situació de les dones en la seua època. I conclou que “Maria Beneyto va ser una dona molt avançada al seu temps, per la mirada feminista i per la rotunditat del subjecte femení que presenta la seva obra, que no tornarem a trobar fins molt més endavant tant en la poesia castellana com en la catalana.” I afegeix que l’escriptora és “una poeta extraordinàriament moderna i actualitzada als gustos actuals, tant per amants de la poesia com per a l’activisme feminista.”

Rosa Roig escriu el següent article del llibre que porta per títol “Jo estime el conte”: la narrativa de Maria Beneyto Cuñat, on presenta el pensament de l’autora respecte a la narrativa, reproduint textos de diverses entrevistes sobre el tema, així mateix es parla de la societat literària del moment amb paraules d’altres autors.

L’últim article del llibre l’escriu Maria Lacueva Lorenz i es titula La dona forta de Maria Beneyto o com s’adapta una novel·la “a allò que estava permès”. És un estudi sobre la novel·la més popular de Maria Beneyto en què la professora Lacueva conclou, com indica el títol que La dona forta és “una obra que l’escriptora va saber adaptar a ‘allò que estava permès’ sense claudicar ni renunciar al seu compromís de fons malgrat estar condicionada per un moment i un país en què qualsevol discurs sobre la igualtat comptava amb molt mala premsa o semblava definitivament perdut.”

Cada article del llibre compta amb una àmplia bibliografia. Així mateix és de destacar les nombroses fotografies de l’autora o antics retalls de premsa que parlen l’escriptora. Un interessant llibre per aproximar-nos a la figura de Maria Beneyto.

Josep Manuel San Abdón

 

 

EL POETA CONTRA LA INJUSTÍCIA

 

MANEL GARCIA GRAU. La mordassa. Perifèric edicions. Catarroja. 2003

"La poesía es un arma cargada de futuro" escrivia ja fa molts anys el poeta Gabriel Celaya, ¿era ingenu el poeta bilbaí? En aquests temps de liberalisme desfermat, on no hi més moral que la moral del mercat, molts deuen pensar que sí, que "són malos tiempos para la lírica" com cantaven els anys 80 els inoblidables Golpes Bajos. Però per molt malament que hi vagen les coses, sempre hi ha veus profètiques que s'alcen del mig de la multitud per denunciar les injustícies. Aquesta ha estat moltes vegades la funció dels poetes, i aquesta és, sens dubte, la funció que fa el darrer llibre de Manel Garcia Grau, que porta al límit el seu compromís amb la societat, que ja es venia manifestant clarament en els seus dos darrers treballs poètics.

La mordassa està compost de dos llargs poemes, el primer porta per títol No trespassing, en ell agrupa els versos de dos en dos i els comença amb un "No”, a la manera del Diguem no raimonià, el poeta ens insta a dir no, de vegades a fets actuals i circumstancials: "No al frau de cap Terra Mítica/ sense la pròpia i ancestral veu de la terra." O  "No a la neolliberal Europa/ ni a les prebendes del seu llaquim ocult sota la desesma." Però també diu no als poetes que escriuen des de la seua torre d'ivori, i obliden el ser humà: "No a la literatura sense l'home/ ni al paper sense la carn del sobreviure." En altres versos defensa els valors universals dels sers humans de totes les èpoques: "No a l'esclavatge pusilànim de la intolerància/ ni a l'essència odorant del seu rostre." O "No a la guerra ni a l'espiga de la consciència/ sadollada en nom nostre."

El segon poema del llibre porta per títol Efectes colaterals, on el poeta reflexiona àmpliament sobre la essència del ser poeta, defèn el caràcter profundament humà dels seus versos: "Ah, l'home, aquell abisme ferament/ i fulgentment humà.", reivindica la veu d'aquells poetes que són un referent de la poesia universal, Maiakovsky, Pound, Brossa, Machado, Brodsky, Vives o Aub. Però sobretot defensa el dret del poeta a escriure lliurement: "No patiu més pels cretins i els corifeus/ i els egòlatres i la seua mordassa:/ sols amb els mots viscuts/ entre el fràgil diàleg dels ulls,/creieu-ho,/ heretarem la terra."

La mordassa és un crit contra la injustícia, però també un cant d'esperança, esperança en què alguns sers humans ajudaran la humanitat a fer aquest pas endavant per a ser plenament humans.

Cal destacar també el pròleg fet per l’escriptor mallorquí Sebastià Alzamora, un pròleg totalment militant, amb referència a fets concrets de l'actualitat més recent, sense concessions amb els abusos dels poderosos.

Josep Manuel San Abdón

(La Veu de Benicarló, 7 – XI – 2003)

TRUMAN CAPOTE A LA COSTA BRAVA

 

MÀRIUS CAROL. L’home dels pijames de seda. Barcelona. Columna edicions. 2009.

Màrius Carol, periodista de “La Vanguardia” i brillant tertulià en diverses tertúlies televisives i radiofòniques, va guanyar amb aquest llibre el premi “Prudenci Bertrana” 2009.

Els tres primers estius de la dècada dels anys seixanta l’escriptor nord-americà Truman Capote els va passar a Palamós, va arribar per primera vegada a mitja tarda del 26 d’abril de 1960, a bord d’un Chevrolet, acompanyat de Jack, la seua parella, d’un buldog vell, un caniche blanc i una gata siamesa. Es va refugiar en aquest indret fugint del bullici de Manhattan on portava una intensa vida social, i per a redactar la seua novel·la més famosa, A sang freda, en la què tenia dipositada l’esperança que seria la seua obra mestra i un gran èxit.

La història d’aquesta novel·la és de sobra coneguda. En una xicoteta localitat de l’estat de Kansas, Holcomb, els quatre membres de la família Clutter, són assassinats per dos delinqüents que havien entrat a robar a la seua granja. Dick Hickock i Perry Smith, havien passat per la presó des de ben jovenets i havien tingut una infantesa desgraciada. Capote s’havia fet amic d’ells i fins i tot els havia promès ajuda, però en realitat esperava que foren condemnats a mort i executats per a que no se li espatllara el final de la novel·la.

L’ordre d’execució de Dick i Perry s’ajorna diverses vegades, la qual cosa neguiteja Capote, que espera ansiós el dia de la seua mort a la forca per a posar el punt i final a la història. Mentrestant el narrador ens fa un retrat de la Costa Brava de l’època, el seu paisatge gairebé verge, les seues cales tranquil·les i poc concorregudes, els extraordinaris suquets de peix, els encontres amb personatges com la balladora flamenca La Chunga o l’escriptor Josep Pla. Un lloc on de vegades es deixaven caure algunes estrelles de Hollywood com John Wayne, Ava Gadner o Elisabeth Taylor, o algunes amistats de Capote com Lee Radziwill, la germana de Jacqueline Kennedy. I entremig escapades als Alps suïssos, a Londres o a Còrsega, però cap pot competir amb aquest lloc de la costa catalana.

A banda d’aquest retrat de la Costa Brava, Màrius Carol construeix magníficament el retrat de Truman Capote, el seu caràcter, el seu entorn, les seues maquinacions sobre tots els participants del crim de Holcomb per a construir la seua novel·la.

Amb L’home dels pijames de seda, Màrius Carol demostra que a banda de ser un excel·lent narrador, domina a la perfecció l’ofici de periodista, ja que en realitat el llibre és un gran reportatge sobre Truman Capote i la Costa Brava, amb una arrencada magnífica amb la notícia de la mort de Marilyn Monroe, o moments de gran intensitat dramàtica com l’execució dels dos assassins. Altres moments destacats del llibre són la referència als últims dies abans de la mort de Marilyn o la gran festa que organitza Capote per a celebrar l’èxit de la seua novel·la i que donen una bona mostra de la seua manera de ser. I per últim destacaríem el capítol final en què s’homenatja nostàlgicament aquella Costa Brava encara lliure de l’arribada massiva de turistes.

Josep Manuel San Abdón

(La Veu de Benicarló nº 749, 19 – IX – 2010)

 

L'ÚLTIMA VÍCTIMA DEL SANT OFICI

ALFRED BOSCH. Inquisitio. Barcelona. Columna Edicions. 2006

L'any 1826 s'executava a València la darrera víctima oficial de la Inquisició, el mestre Gaietà Ripoll va ser condemnat a morir a la forca acusat de tenir idees deistes i d'heretge contumaç. En aquests fets es basa la novel·la Inquisitio, amb la qual Alfred Bosch va aconseguir el premi Prudenci Bertrana 2006, un dels més prestigiosos de les lletres catalanes.

La història es narrada des del punt de vista de Llorenç Ramo, un capellà jove i ambiciós, carregat de febleses humanes i bastant escèptic, que lluitarà per salvar Gaietà Ripoll de la mort i que es veurà immers en un món poblat per diverses sectes i organitzacions secretes, amb les quals mantindrà diversos tipus de relació.

Gaietà Ripoll per la seua banda és profundament creient, però practica el deisme, doctrina religiosa que reconeix l'existència d'un deu personal, principi i causa de l'univers, però sense cap influx ulterior sobre el món i sense possibilitat de revelació. Educa els seus alumnes del barri de Russafa, d'origen molt humil, en la llibertat, saltant-se algunes normes habituals en l'escola del moment. És acusat d'atemptar contra els dogmes de la fe i empresonat, i malgrat la possibilitat que té d'abjurar de les seues idees per a aconseguir la llibertat, es manté ferm en el seu pensament fins el final.

En la novel·la, l'acció de qual podem situar poc temps després del trienni liberal,  assistim a la lluita entre dos mons, un que comença a sorgir, el dels trens i les màquines de vapor, el de la Constitució de Cadis..., està encarnat en la novel·la pel llibreter Mariano Cabrerizo i l'organització dels comuneros seguidors de Riego, d'altra banda hi ha el món dels ultracatòlics representat pel bisbe de València i alguns membres dels diversos poders de la ciutat, que lluiten per conservar el seu estatus i per impedir l'avanç del progrés, que creen una terrible i misteriosa secta, l'Àngel Exterminador i que volen la restauració del Sant Ofici. La lluita  entre aquests dos móns es magníficament narrada per Alfred Bosch, que ens va presentant nous enigmes a mesura que va avançant la trama de la novel·la. Es particularment interessant la investigació que fa Llorenç Ramo per a descobrir les claus de l'Àngel Exterminador, o la presència d'una misteriosa dama, la Cartagenera, molt important en la vida Ramo.

També es particularment destacat el protagonisme de la ciutat de València, que es converteix en un personatge més de la història, des de la presència constant del Micalet, peça clau per a descobrir l'enigma de la secta de l'Àngel Exterminador, a la Seu, l'Audiència, els barris, com Russafa o el Carme, passant fins i tot per les mateixes clavegueres.

Inquisitio podria ser llegida com una novel·la de debat ètic, però també pot ser considerada una novel·la d'aventures, el seu autor domina molt bé l'ofici d'escriptor, sap moure perfectament els fils de l'acció i de la intriga i la seua lectura es absolutament apassionant.

Josep Manuel San Abdón

(La Veu de Benicarló nº 581, 20 - IV - 2007)