Una novel·la clau de la literatura valenciana de la dècada dels seixanta.

 

MARIA BENEYTO (1990). La dona forta. València. Edicions Alfons el Magnànim. Introducció de Josep Ballester.

 (Enguany l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha designat Maria Beneyto com a escriptora de l’any 2025. El 23 de març de 1991, vaig publicar al Suplement Cultura del diari Avui aquesta ressenya d’una de les seues obres més destacades. Servisca la nova publicació d’aquest article com homenatge a l’escriptora valenciana.)

 La Renaixença valenciana mai no es va interessar per la prosa, de manera que en les primeres dècades del segle XX el País Valencià no va comptar amb cap novel·la mínimament rellevant, a diferència del que passava a Catalunya i fins i tot a les Illes. Tanmateix a poc a poc anaven sorgint plataformes on d’una manera incipient començava a conrear-se la prosa, sobretot narracions de curta extensió. Primer fou El Cuento del Dumenche, després ben avançada la dècada dels 20 i al principi dels 30, apareixien Taula de lletres valencianes, La República de les lletres, Nostra Novel·la o el grup costumista de Castelló.

Tota aquesta activitat que hagués pogut donar els seus fruits en els anys posteriors, fou desmantellada a conseqüència de la Guerra Civil. El País Valencià va passar durant les dues dècades posteriors per un autèntic desert cultural, encara més accentuat pel que fa a la producció literària en català. Aquell escriptor que volguera  escriure en català havia de fer front a innumerables dificultats; manca de tradició literària, d’editorials, de crítica...i com a conseqüència de públic lector. No és d’estranyar que davant d’aquest panorama la majoria d’escriptors valencians de la dècada dels 60 – amb l’única excepció d’Enric Valor -, siguen autors només d’una o dues novel·les.

Tot això que acabem d’escriure és necessari tenir-lo en compte a l’hora de parlar de La dona forta de Maria Beneyto, una de les tres novel·les més importants de la dècada, juntament amb L’ambició d’Aleix d’Enric Valor i Els horts de Martí Domínguez. Maria Beneyto és d’alguna manera el prototipus de l’escriptor que es desenvolupa en aquells anys. Comença la seua carrera literària en castellà i assoleix un notable èxit. A partir de 1952 amb el llibre Altra veu comença a publicar també en català, però aquests llibres a penes tenen ressò dins la societat valenciana, fins al punt que al seu darrer llibre publicat, Vidre ferit de sang (1977), no se li fa cap ressenya fins al cap de dos anys, malgrat haver estat guardonat amb el premi Ausiàs March, de manera que probablement a causa d’aquests desenganys, no ha publicat res més i sembla que ha deixat d’escriure.

La dona forta fou publicada per primera vegada l’any 1967, i havia estat guardonada l’any 1965 amb el premi Joan Senent. L’acció de la novel·la se situa en la dècada dels 50, i ens narra la vida d’una sèrie de dones que s’agrupen al voltant del Fèmina Club, una mena de club social, i també residència només per a dones.

La novel·la està estructurada a base de petits episodis de la vida de cada una de les dones, on se’ns anirà desvetllant a poc a poc la problemàtica de cadascuna d’elles. Hi trobarem entre altres Isabel, que sent una amor exagerat pels xiquets orfes i que accepta el matrimoni amb un home a qui no estima a canvi de tenir una residència per a ells; a Lutxi model de professió que organitza un escàndol públic per a que no la deixe l’home que estima; a Clara que estudia Dret perquè son pare l’obliga però que no pensa exercir, ja que quan acabarà la carrera pensa casar-se amb el seu nuvi; a Elionor que es refugia momentàniament perquè el seu marit no li reconeix el treball que fa a casa; a Àgata que vol ser en tot igual que els homes, però que se sent angoixada pel seu embaràs. I al capdavant de totes, com a fundadora i presidenta del Club, trobem a Carme d’Arocarena, una escriptora d’anomenada, a qui els seus pares van fer casar amb un home a qui no estimava per salvar una difícil situació econòmica, ella mai no el va voler acceptar i va dedicar totes les seves forces a la creació d’un club femení. Fins i tot quan coneix l’home que li agrada no se’n va amb ell perquè ella és honesta. És la dona forta.

El Club es constitueix en un lloc per refugiar-se dels desenganys. Quan les coses els van bé, sobretot en l’aspecte sentimental se’n van. La mateixa Carme el funda com a despit per la imposició matrimonial a què se la va sotmetre, però al final creu que ha fracassat. Cap d’elles pot assolir els seus objectius o la seva felicitat a soles, sempre necessitaran per a obtenir-los la companyia o l’ajut de l’home.

Maria Beneyto, en unes línies preliminars a la present edició, tracta de justificar les claudicacions de les dones de la novel·la i escriu: “Novel·la escrita sota la pressió de vàries dictadures. En primer lloc, la que patia el país, a dalt, i després una o dues més, que podrien ser la de la meua condició de dona, en el pla personal  - la meitat de la franja humana anomenada home ens volia humils, submises -, a la qual cosa s’afegia el mateix ambient, que rebutjava coma estrany un tema que jo imposava en un temps en què tals assemblees de dones no s’hi podien donar i l’actuació de les quals no hauria estat tolerada de no ser presentada així, finalment domesticades, quasi humiliades o vençudes.”

Aquestes paraules de justificació, paradoxalment fan que la història no necessiti cap justificació, ja que reflecteixen la situació de la dona sota el franquisme i escriure una altra cosa probablement era reflectit una situació irreal.

La novel·la traça molt bé l’atmosfera on es mouen els personatges, i està escrita amb una molt bona prosa. Al final, però, ens queda el regust amarg de pensar allò que era pogut donar de si la literatura catalana al País Valencià, si la història ens hagués anat d’una manera més favorable.

Josep Manuel San Abdón

L'artista rigorós

 

MANUEL BAIXAULI(2024). Cavall, atleta, ocell. Barcelona. Edicions del Periscopi.

La darrera novel·la de Manuel Baixauli, guardonada amb el premi Omnium a la millor novel·la publicada en català el 2024, ens planteja a primera vista un problema de relacions paternofilials. Alapont un home vidu, fuster perfeccionista i amant de l’ordre, es pare d’un fill, Arístides, adolescent desordenat, que surt de nit, arriba molt tard a casa i presenta símptomes d’haver consumit alguna droga. A partir d’ací el pare farà tot el possible per traure el seu fill d’aquest món, el portarà a la metgessa de capçalera, li reduirà la paga, el tancarà en clau, iniciarà un recorregut pels espais que freqüenta el fill i arribarà, fins i tot, a disfressar-se ridículament de guàrdia civil, però tot serà inútil, cada vegada estaran més distanciats.

Però aquesta relació entre pare i fill és el recurs que utilitza Baixauli per a introduir-nos ben aviat en el seu particular univers. En el seu recorregut Alapont troba personatges ben curiosos que ja havien tingut presència en altres novel·les anteriors de l’escriptor de Sueca, en primer lloc Risto, “un estudiant lúcid i que durant l’adolescència s’havia perdut a causa de la droga”, que recorda l’anècdota que va donar lloc a l’escriptura de la seua anterior novel·la Ignot. Més avant Alapont es trobarà amb un altre dels personatges d’Ignot, el pintor Mateu, aquest el convidarà a assistir a una conferència de Màrius Monturiol, un singular personatge que es dedica a fer conferències en llocs insòlits i a qui no li importa la quantitat de gent que l’escolte, quan Alapont li pregunta perquè ho fa si no guanya diners i quasi no té audiència, li respon que ell gaudeix documentant-se i preparant l’exposició, tal vegada una declaració d’intencions del que ha de ser el treball de l’escriptor. Les converses d’Alapont amb Monturiol són molt profitoses per al primer, però sobretot són també una reflexió sobre el món de la creació, sobre les condicions de l’artista per a poder fer el seu treball, sobre la importància de la imaginació, i sobretot li dóna un consell, una frase del director de cine Robert Bresson, “Fes que aparega allò que, sense tu, mai no es veuria.” Una recomanació important per a un artista, però també per a un bon artesà com és Alapont.

La fusteria d’Alapont es troba al mont dels Perduts, “única elevació natural al bell mig d’una immensa planura inundada”, plena d’un líquid fosc, “un cafè amarg el nivell del qual puja o baixa segons l’oratge”. Per arribar a aquell lloc cal recórrer camins enfangats que no sempre estaven al mateix lloc, per la zona hi viuen uns quants ristos amagats i, a més, hi ha diverses escultures en forma de nas, un entorn bastant tètric. Al mont dels Perduts viu també una família d’emigrants romanesos  que tenen un fill, Radu, que sent una fascinació per Alapont, de qui vol continuar l’ofici. Aquest li ensenyarà i li donarà continuïtat a la fusteria, contrastarà amb la relació amb el fill que se’n va del poble i segueix un camí molt diferent.

La conversa amb Monturiol havia fet encendre una llum en Alapont que fa que es dedique a construir un estrany objecte al que anomena l’artefacte. A partir d’aquest moment el resultat acadèmic del fill millorarà considerablement i acabarà aprovant el curs. I no només això, descobreix la seua afició al cinema i decideix dedicar-se al seu estudi i anar-se’n del poble, “la vida marmòria del qual, sense horitzons, era el revers del que anhelava.”

Arístides marxa a estudiar cinema a València i després a Anglaterra on el rep un altre personatge conegut de la novel·la La cinquena planta, Orofila Martí, una arquitecta poc convencional, constructora d’edificis que podien estar, alhora, en distints llocs, que l’hostatja en una de les seues originals construccions, on hi ha una torreta on es troba l’Arxiu d’Ones de Màrius Monturiol. Amb Orofila comparteixen gustos cinematogràfics i li dóna un consell important, “el més important ens passa dins del cap, i no fora.” I seguint aquests consells Arístides decideix fer també un cine poc convencional, “obrir les portes a racons inèdits.”

A Anglaterra coneix una xica amb qui es fa parella, estudiant de música, que té uns plantejaments artístics semblants als seus, fa una música que comença allà “on ho va deixar Coltrane”, perquè el gran mestre del jazz, va dir que no hi ha cap final en la música, sempre hi ha nous sons per imaginar.

Els propietaris de la casa on viu li proposen fer unes estàtues al jardí de directors de cine i li proposen a Arístides que en trie déu, una proposta en què Baixauli, sempre interessat en el cine, homenatja a deu directors, les frases d’alguns dels quals ajuden a conformar l’escriptura de la novel.la.

Després de guanyar un premi amb una pel·lícula feta segons les seues creences artístiques, rep diversos encàrrecs més comercials, mentre que Margaret toca en una orquestra de jazz, això els permet viure amb comoditat, però els allunya del seu autèntic camí, que reprenen després de reflexionar sobre el pensament de diversos artistes, i anteposen la seua obra abans que cap altra cosa. Mentrestant descobreix, encara que tard, el seu pare, que havia estat en el seu ofici de fuster tant rigorós com ell en el món de l’art.

En Cavall, atleta, ocell, per una banda ens narra la complexa relació que de vegades es dóna entre pares i fills, la difícil comunicació malgrat la proximitat, però també una magnífica reflexió sobre l’ofici de l’artista rigorós i compromés amb la seua obra per damunt de tot. Tot això narrat amb una magnífica prosa que atrapa en tot moment el lector.

Josep Manuel San Abdón