ENTREVISTA A RAÜL GONZÁLEZ DEVÍS

 

Raül González Devís és natural de Castelló de La Plana, professor de Geografia i Història en Secundària i Doctor en Història per la Universitat Rovira i Virgili. Ha publicat diferents investigacions sobre resistència armada antifranquista, violència política i dictadures o didàctica de la Història. Entre els seus treballs destaquen els seus llibres Tragèdies silenciades. Repressió franquista i maquis i Maquis i masovers: entre la resistència, la supervivència i el terror.

Fa uns mesos publicava el seu darrer llibre Guerrilleros y comunistas. La apuesta armada del PCE: La Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón. (Onada edicions). Sobre aquest llibre vam mantenir amb ell aquesta conversa.

-                     Quin és l’objectiu que et vas proposar a l’estudiar el paper del Partit Comunista de España (PCE) en la creació de l’Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón(AGLA)?

L’objectiu era bàsicament omplir el que jo considere que és un cert buit historiogràfic, perquè en els llibres que havien analitzat la resistència armada antifranquista i particularment el que va ser l’Agrupació Guerrillera de Levante y Aragón, la que va actuar en les nostres terres, trobava a faltar una anàlisi més detallada del paper de la implicació i diferents tàctiques del PCE, perquè a la cap i a la fi va ser la força política que va impulsar l’AGLA i altres agrupacions arreu de l’estat espanyol i tenint en compte que en les obres precedents havia fet l’anàlisi diferenciat de la lluita armada. En el primer llibre Tragèdies silenciades, havia analitzat la repressió franquista en la conjuntura guerrillera i en el segon, Maquis i masovers, particularment el paper de la societat civil i dels masovers respecte als guerrillers, considerava que en el tercer havia de fer una mica d’anàlisi més detallat de la força política que va ser qui va impulsar la resistència armada a les nostres terres.

-                     Per què el PCE va pensar que podria tenir èxit la lluita armada per a restaurar la República?

Per diversos motius. Ho concebien com una opció de lluita i una opció de resistència, i una de les poques que tenien, tenint en compte el context de falta de llibertat, de democràcia, etc. Consideraven que era una eixida natural per fer caure la dictadura. I a més a més era una eixida natural tenint en compte que la gran majoria de guerrillers partia d’una experiència armada prèvia, que era la participació en la guerra d’Espanya, com també, fins i tot, en la resistència contra els nazis durant la 2ª guerra mundial. I tenien també el precedent de resistències exitoses, com la mateixa que va hi haure a França, o en altres territoris europeus.

-                     Malgrat que darrere de l’AGLA hi havia el PCE també s’hi van integrar persones procedents de la CNT i d’altres grups polítics. Com va ser la convivència?

Crec que un dels eixos principals del llibre és abordar les qüestions internes de l’Agrupació, i una de les qüestions internes més controvertides van ser els conflictes que hi van haver, que s’exposen tant en les múltiples desercions i abandonaments que s’hi van produir, com en els ajusticiaments. I en aquests conflictes lògicament hi va haver una certa relació complicada  entre els militants del PCE i aquells que no eren militants i podien tindre una altra mentalitat. En el marc d’aquests conflictes analitze també les relacions entre els cenetistes i els comunistes, però també ho analitze tenint la precaució d’advertir que en certes obres s’ha exagerat el que era conflictivitat militant entre integrants del PCE i membres de la CNT, en tant en quan considere que més que discrepàncies ideològiques o de militància, el que es van produir, sobretot, van ser discrepàncies derivades de la pròpia mentalitat, en el sentit que una gran part dels militants del PCE, provenien de França, eren persones que consideraven que el partit sempre tenia raó i que tenien d’obeir cegament els directius del partit. I aquesta mentalitat es contraposava a la d’aquells guerrillers que eren originaris del territori, i que no s’incorporaven des de França, la gran majoria no eren militants del partit i consideraven que aquesta manera de vore les coses no era la real o concebien l’Agrupació com a refugi per a escapar de la repressió, i no com a compromís amb el partit. El llibre analitza tot això.

-                     Quina importància va tindre en l’AGLA la participació com a combatents de persones naturals del territori?

Va tindre una importància molt gran perquè a mesura que van passant els anys el nombre de guerrillers del territori que no provenien de França va ser cada vegada més majoritari, sobretot a causa de la pròpia repressió. L’acció de la guàrdia civil va fer que moltes persones amb perfils d’esquerres dels diferents pobles o persones que col·laboraven amb les partides guerrilleres subministrant-los, donat-los informació, facilitant-los refugi, etc. quan es va intensificar la repressió de la guàrdia civil i quan eren sabedors que estaven darrere d’ells, van decidir contemplar la seua integració en les partides guerrilleres com a refugi per escapar de la guàrdia civil. Aquesta incorporació serà cada vegada més massiva, fins al punt que diversos sectors, com el 23, per exemple, que és el que actuava a les comarques del nord del País Valencià, serà el contingent de guerrillers majoritari, fins i tot arribaran a ocupar lideratges en diversos batallons.

-                     Una característica de l’AGLA va ser la participació de dones en importants tasques propagandístiques i d’enllaç.

Les dones van tindre un paper important, com per exemple una natural de Benicarló anomenada Lola, que feia d’enllaç entre el nucli del PCE de València i les partides guerrilleres de l’Agrupació. Les dones van tindre diferents tasques, van ser subministradores, en algun cas van fer d’infermeres, etc. En el llibre també analitze si van hi haure dones guerrilleres o no, perquè és una qüestió de la que se n’ha parlat. Respecte a l’AGLA sí que van hi haure sis dones que s’hi van incorporar en determinats moments a campaments guerrillers, però realment no van actuar com a guerrilleres plenes en tant en quant no assumien funcions que exercien altres guerrillers, com per exemple la participació en accions. Es dedicaven sobretot a tasques domèstiques. Però més enllà d’aquesta puntualització, sí que és cert que la dona  com a col·laboradora de les partides va tindre un paper molt important, hi van haver dones que van ser detingudes per la guàrdia civil a causa d’aquest motiu.

-                     Fins a quin punt creus que l’activitat de l’AGLA, indirectament, va ajudar a consolidar el sistema dictatorial?

Això s’ha dit, però és una afirmació un poquet agosarada. El que sí que és cert és que l’activitat guerrillera va proporcionar a la dictadura identificar l’enemic de forma molt clara, i va ser l’excusa perfecta per a que determinades zones on actuava l’Agrupació, la dictadura aprofitara per acabar de fer la neteja política que va iniciar amb el colp d’estat del 36. L’activitat guerrillera va ser aprofitada per la dictadura per a intensificar la repressió tant contra els guerrillers, com sobretot contra les persones amb perfil republicà o esquerrà que sota l’excusa de col·laborar amb les partides eren detingudes o sotmeses a la ley de fugas o a diferents tipus de càstigs brutals, perquè la repressió en aquella època es va caracteritzar pel caràcter indiscriminat, per l’arbitrarietat i per la brutalitat, sobretot a partir de finals del 47.

-                     El començament de l’anomenada Guerra Freda el 1947 va implicar que no hi hauria cap pressió internacional per fer caure la dictadura de Franco. La direcció del Partit, però, va voler continuar la lluita amb unes expectatives que no s’ajustaven a la realitat, amb les conseqüències que això va comportar per als guerrillers, però, tanmateix deu anys després, el 1957, quan el Partit inicia l’anomenada política de reconciliació nacional, sembla que vol oblidar tots aquells guerrillers. Tu has dit que el PCE va tindre una responsabilitat que no ha estat assumida.

El període guerriller ha intentat ser oblidat pel PCE des del seu final fins avui en dia. Si analitzem les biografies oficials del principals dirigents, com per exemple Santiago Carrillo, o la història oficial feta pel PCE, podem contemplar que la resistència armada, tot i que va ser després de la guerra el principal projecte del partit, pràcticament no li dediquen espai. Va estar un poquet soterrada per la pròpia memòria del partit, possiblement pel que tu estàs comentant. El partit va ser esclau de les expectatives creades i també del voluntarisme comunista. Una de les qüestions que més se li tira en cara al partit és que, sobretot a partir del 47,  va allargar molt la resistència armada, quan realment tot ho tenia en contra, la situació internacional, la intensa repressió...

Però també s’ha de dir una cosa, les dinàmiques de lluita armada sempre són complicades d’acabar, per diferents motius, per una banda el propi partit vivia d’un voluntarisme propi dels partits comunistes que va allargar el que eren les seues esperances i per una altra banda tampoc era fàcil fer veure als guerrillers, que havien estat anys en les muntanyes lluitant en unes condicions pèssimes, que estaven equivocats i que tenien d’acabar amb aquest tipus de lluita. No era fàcil i entre unes coses i unes altres el partit ho anava allargant, i mentre ho allargava, la mateix temps també intentava crear expectatives entre els guerrillers i la població civil, perquè si tu crees aquestes expectatives tens més possibilitats de mobilitzar la gent. Això moltes vegades conduïa a difondre, a partit dels seus mitjans de premsa, discursos que s’allunyaven molt de la realitat, que es poden vore perfectament en el periòdic Mundo Obrero. I mentre això s’anava allargant, els guerrillers estaven cada vegada més dèbils i amb més morts a les seues files i en les files de la població civil susceptible de recolzar la lluita antifranquista.

En aquest sentit va ser un fracàs militar, un fracàs de recursos humans i materials, i fins i tot un fracàs de relat, perquè els anys de la dictadura van identificar el que era la lluita armada, que era una lluita plenament política contra la dictadura, amb un fenomen de simple bandolerisme, per a criminalitzar el que va ser la resistència armada, de forma que estem parlant d’una derrota que el propi partit no ho ha sabut donar a conèixer de forma plena.

Josep Manuel San Abdón