HISTÒRIES DE L’OXIGEN

 

 

ÁLVARO MARTÍNEZ.(2021). L’Oxigen. Història íntima d’una molècula corrent. Alzira. Edicions Bromera.

 

L’oxigen és segurament l’element químic que més coneixem. Tots a l’escola vam aprendre que era un gas, que el consumim durant la respiració i que són els organismes fotosintètics, com ara les plantes o el fitoplàncton oceànic, els encarregats de restituir-lo a l’atmosfera. Però al voltant d’aquesta molècula hi ha un munt d’històries que la majoria de la gent desconeixem, com per exemple el paper fonamental en el desenvolupament de malalties com l’Alzheimer o el Parkinson. L’oxigen va representar per a la química, en paraules de l’autor, “la llavor d’una nova ciència”, i el llibre pretén “ser un compendi de rareses de l’oxigen molecular” i “que aporte llum als racons que han quedat amagats, al marge de l’estudi general.”

L’oxigen ha jugat un paper molt important en la carrera espacial. En els anys 60 del segle passat, una figura mítica de l’aeronàutica, Wernher von Braun, va dissenyar el Saturn V, una nau espacial de 3000 tones de pes. Per a enlairar-se li feia falta un combustible que, en ser cremat, alliberara una gran quantitat d’energia i li permetera escapar de l’atracció terrestre. Això es va aconseguir amb la mescla d’un refinat del querosè i l’oxigen líquid.

El mite del vampir té també una relació amb l’oxigen. Tots tenim la imatge de l’home amb la pell pàl·lida que ens ha presentat moltes vegades el cinema. Aquest aspecte té un fonament científic, deixant de banda allò del cadàver ressuscitat, és a conseqüència d’una patologia estretament relacionada amb l’oxigen i l’eina que té el nostre organisme de transportar-lo per la sang: l’hemoglobina. En el llibre s’expliquen tots els detalls que l’extensió de la ressenya no ens permet exposar.

La part més extensa del llibre és la dedicada a tres trastorns neurològics que guarden una certa relació entre ells, el Parkinson, l’Alzheimer, l’Huntington o esclerosi lateral amiotròfica. El doctor Álvaro Martínez fa un recorregut per la història, sobretot de les dues primeres malalties, com se van identificar, els avenços en el seu origen i els esforços que es fan en l’actualitat per trobar algun remei. Aquestes malalties són la conseqüència de l’actuació d’un mateix tipus d’agents: les espècies reactives d’oxigen.

L’autor del llibre, doctor en Nanociència i Nanotecnologia, li dedica un ampli capítol a aquest tema. Encara que el llibre no ho tracta exhaustivament es fa referència a que mitjançant la nanotecnologia es pot anar avançant en el tractament de les malalties neurodegeneratives.

Enguany que és l’Any Internacional de la Ciència Bàsica per al Desenvolupament Sostenible, m’agradaria subratllar aquestes paraules de l’autor referides a la ciència bàsica: “El desenvolupament de la química supramolecular o de la nanotecnologia són mostres que una inversió en ciència bàsica reporta enormes beneficis a mitjà i llarg termini, no només en la ciència aplicada, sinó directament en la societat mateixa.” I aposta per no buscar una utilitat immediata a la ciència, perquè això “impedeix tindre una mirada de llarga distància, perquè molts dels progressos només seran útils moltes dècades després d’haver sigut posats a disposició de la societat.” Això és il·lustrat amb diversos exemples al llarg del llibre.

Per últim voldria destacar que el llibre està molt ben escrit, amb un llenguatge clar i molt amè, que compleix a la perfecció el seu propòsit de divulgar ciència i de lectura molt recomanable per a qualsevol lector que tinga curiositat sobre el tema, encara que no tinga massa coneixements científics.

Josep Manuel San Abdón