dilluns, 1 de novembre de 2021

Com ha contat la premsa la pandèmia del coronavirus

 


JOSEP GIFREU(2021). La gramàtica del virus. Barcelona. Edicions Saldonar.

Josep Gifreu és un dels principals comunicòlegs de casa nostra. És catedràtic de Teoria de la Comunicació i professor emèrit a la Universitat Pompeu Fabra. En aquest assaig fa un repàs exhaustiu de com els principals mitjans de comunicació del món ens han relatat aquesta pandèmia que ha causat un traumàtic problema sanitari i social.

El llibre està dividit en tres grans apartats. El primer porta per títol Els relats de la pandèmia, en què se’ns relata com, en qüestió setmanes, la Covid-19 va alterar gran part del periodisme mundial. Per una banda va transformar les rutines establertes i s’havien de plantejar de com informar del tema, però també el va afectar des del punt de vista econòmic i es van veure obligats a la reducció de plantilles o a treballar de maneres totalment diferents a les habituals. La pandèmia va obligar a accelerar la digitalització dels mitjans.

Un altre repte que van haver d’afrontar va ser com accedir a les fonts habituals, això va ser molt dificultós sobretot en els períodes de confinament total o parcial en cada país. Algunes organitzacions periodístiques recomanaven consultar les fonts oficials acreditades per a evitar rumors i la desinformació.

La professió es va tenir de reinventar, però això no vol dir que es deixara de fer periodisme de qualitat, de fet a finals d’abril de 2020, i davant la celebració del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, la Federació Internacional de Periodistes (que agrupa sis-cents mil periodistes de cent quaranta-sis països) va llançar una anomenada “plataforma mundial per al periodisme de qualitat”, que tenia com a finalitat garantir en plena pandèmia, la informació de qualitat i les condicions per a l’exercici de la professió.

Completen aquest apartat la manera com actualitzaven i presentaven les dades diverses capçaleres de tot el món. Una de les eines més importants va ser el mapa interactiu de la Universitat Johns Hopkins a la que van recórrer mitjans de tot el món. Acaba amb el relat de les dificultats que van tindre els fotoperiodistes per a obtenir imatges o les rodes de premsa sense preguntes.

El segon apartat porta per títol Els grans temes. Ací se’ns explica tota l’evolució de la informació del coronavirus des dels primers casos detectats a la ciutat xinesa de Wuhan, fins al moment de tancar l’assaig a principis de 2021. Se’ns parla sobre les diverses teories que van sorgir sobre l’origen del nou virus. També de com van gestionar la crisi els diferents governs i com va afectar això a la salut i a les residències de la gent gran. Com es va tractar la memòria de les víctimes i com acompanyar el dol de les persones afectades. Hi ha un bon nombre de pàgines dedicades a les vicissituds de l’aparició de les vacunes, la posterior vacunació, tot el nacionalisme de la vacuna i la geopolítica de la vacunació. I acaba aquest apartat amb pàgines dedicades a l’impacte que la Covid -19 han suposat per a l’economia, la política, l’educació i el teletreball.

L’últim apartat porta per títol Els valors del periodisme. És el capítol que més m’ha interessat, ja que destaca el valor del periodisme de qualitat en moments d’una gran crisi com aquesta que estem passant, que ha de fer front al paper confusionari de les xarxes socials i a la abundància de fake news. Destaca en el primer capítol d’aquest apartat la importància del periodisme de proximitat, de donar resposta a la gent del que es podia i no es podia fer, i ací ha jugat un paper molt important la ràdio. També es destaca la importància del periodisme científic que ha aconseguit dominar l’escenari públic durant aquesta pandèmia. Destacaria en aquest punt les paraules del cap de secció de salut del diari italià Corriere della Sera, el metge Luigi Ripamonti que deia que calia “informar d’una manera correcta, independent i honesta.” I afegia que en la comunicació de risc calia observar dues regles: primera, no negar mai, ni amagar, ni menystenir els perills, “perquè mentir es la forma més senzilla de perdre la confiança”, i segona, reconèixer els límits i les incerteses del coneixement disponible, “ que està evolucionant constantment, però que és també l’única cosa on podem recolzar-nos per actuar racionalment.”

Altres capítols són els dedicats a la lluita contra la desinformació, amb diferents exemples de notícies falses, algunes impulsades per governants d’influència mundial com Donald Trump o Jair Bolsonaro. Per a això és important la presència d’un autèntic periodisme d’investigació. En alguns països com ara la Xina, el preu d’exercir la llibertat alguns periodistes l’han pagada amb penes de presó. El bon periodisme és la base d’una societat democràtica i s’ha d’entendre com un servei públic bàsic.

El llibre compta al final amb 373 notes sobre els documents que l’autor ha consultat i que es poden llegir a través del codi QR. Conté, així mateix, una àmplia selecció bibliogràfica i videogràfica i tres annexes, una cronologia mínima del primer any de pandèmia, fonts i referències sobre la Covid – 19 i un glossari, acrònims i abreviacions.

El llibre de Josep Gifreu és una autèntica acta notarial del primer any i mig d’aquesta pandèmia vista a través dels mitjans de comunicació, d’imprescindible lectura per a tenir una visió global del que ha significat aquest terrible coronavirus.

Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada